Sergio Martino és conegut -i
reconegut- pels aficionats al gènere de terror com algú
posseïdor d'una gran saviesa sobre el cinema d'explotació a Itàlia,
una saviesa adquirida a força d'una contrastada experiència i
demostrada en nombrosos documentals i llibres especialitzats. Va
treballar com a director, però també va ser productor i guionista,
i forma part d'una vella escola d'artistes que encara romanen vius i
que, gràcies al seu testimoni, avui podem seguir parlant i
descobrint detalls, curiositats i particularitats d'obres tan
emblemàtiques i diferenciades entre elles com són "La perversa
senyora Wardh" (1971), "Vicis prohibits" (1972)
"Tors - violència carnal" (1973), o "La muntanya de
el Déu Canibal" (1978), entre moltes
altres.
Sergio Martino, nascut el 19 de juliol de
1938 a Roma, amb 79 anys va visitar el passat Festival
de Sitges, per la qual cosa vam aprofitar per entrevistar-lo. Ho vam
fer al costat d'un altre mitjà, amb La abadia de Berzano, un
mitjà molt més expert que el nostre pel que fa a cinema italià i
pel que agraïm la seva participació en l'elaboració d'algunes
preguntes plantejades a Sergio Martino. Val a dir
que Martino, malgrat la seva longeva edat segueix
preservant una lucidesa envejable i es nota en l'extensió i densitat
de les seves respostes a les nostres preguntes. Una altra cosa, i que
només els més assabentats sobre el giallo i l'explotació
italiana s'adonaran al llegir aquestes respostes, és que
hi ha alguns arguments de Sergio Martino que és sabut
per molts que no són certes. En tot cas, no serem nosaltres qui
discutirem les seves argumentacions. En total són set preguntes, les
que el temps ens va permetre fer. Espero que us interessi.
-Un dels seus col·laboradors
fonamentals dins dels giallo és Ernesto Gastaldi.
Quant de vostè i quant d'ell hi ha en les seves pel·lícules
conjuntes?
Depèn. En algunes de les pel·lícules que vam fer
hi havia més d'ell i viceversa. En gairebé totes les meves primeres
pel·lícules vaig escriure els guions, però en moltes ocasions no
els signava, perquè llavors els percentatges que es donen ara als
autors no existien. Per exemple, a "La perversa senyora Ward"
per donar-li més ritme i més suspens vaig canviar la mecànica de
la descoberta de l'assassí per intentar confondre el crim, fent que
la ciutat on s'ambientava la història patís els atacs d'un assassí
en sèrie. Aquest va ser la meva aportació a aquesta
pel·lícula, per citar-te un cas.
-Una de les particularitats
del giallo és el seu component sexual. Segons crec que no està
molt d'acord amb aquest tipus d'ingredients. En qualsevol cas, ¿què
creu que aporta el seu concurs a aquest tipus de films?
En
aquest període a Itàlia es vivia un moment de gran llibertat de
costums després de la relaxació de la censura, i els distribuïdors
volien que hi hagués escenes de sexe, tot i que sovint eren tallades
per les censures. Hi ha moltes escenes que es rodaven sabent que
anaven a ser tallades, encara que avui dia majoria de les
versions que circulen de les pel·lícules estan íntegres. A "La
perversa Senyora Ward" hi ha molts plans de sexe
entre Edwige Fenech i George Hilton que en la còpia
estrenada originalment no hi eren. No obstant això, cal tenir en
compte que llavors era un reclam que les pel·lícules tinguin la
qualificació de no aptes per a menors, perquè això generava unes
expectatives i un interès morbós, per dir-ho així, entre els
espectadors.
-Totes aquestes imposicions des de
producció li agradaven?
No, no m'agradaven, és clar; eren un
problema de mercat. Però jo era conscient que aquestes escenes es
rodaven per després ser tallades. Era una coartada perquè la
censura pogués fer la seva feina i aconseguir així el segell de
pel·lícula no apta per a menors, que era una necessitat dels
distribuïdors. En canvi, actualment tenir aquesta qualificació no
és bo, ja que per la seva emissió en televisió aquests films solen
ser relegats a uns horaris que no es corresponen amb la classificació
que tindrien amb els estàndards actuals. És una cosa que abans era
positiu i ara s'ha tornat negatiu.
-Encara que sobre el paper
tinguin enfocaments i tractaments molt diferents entre si, el fil
conductor dels seus giallo se centren en els problemes,
neures i temors que tenallen als seus protagonistes, en gairebé tots
els casos femenins, en el que es pot veure com una reflexió al
voltant de la solitud, alienació, angoixa vital i insatisfaccions de
la dona burgesa. ¿Era una cosa premeditada? I com aconseguia
acomodar aquest discurs en un cinema de vocació popular com el
seu?
Darrere de la conformació del giallo hi havia la
psique de la dona que li donava interès al crear certa
confusió entre les imatges vistes i les imaginades.
-Pel que fa a "La perversa
senyora Wardh", segons tinc entès va haver de canviar la
denominació original inicialment prevista per a Itàlia, afegint una
"h" al cognom de la protagonista, a causa d'una
denúncia. Què va passar exactament?
Originalment la
pel·lícula anava a dir-El Strano Vizio della signora Ward.
No obstant això, a Itàlia aquesta forma del cognom
existia i una tal senyora Wardh ens va
amenaçar de denunciar-nos per aquesta associació que el
títol de la pel·lícula feia amb el seu cognom. No va ser l'única
anècdota que es va donar en aquesta pel·lícula. En
l'escena del gel i la porta, va aparèixer un home dient
que aquesta seqüència l'havia escrit ell. La veritat és que no era
la primera vegada que passava una cosa així.
-Tant en Vicis
prohibits com Tors canvien la tan habitual ambientació internacional
per fer-ho en zones molt determinades de la geografia italiana,
abundant els apunts costumistes. ¿Va ser una cosa premeditada per
oferir un retrat de certs aspectes de la societat local de
l'època?
Bé, les coproduccions tenien l'exigència que les
escenes fossin rodades en diversos països. A "La perversa
senyora Ward" part es va rodar a Sitges i part a Àustria,
per què la pel·lícula estava coproduïda per Espanya i Àustria.
Però, d'altra banda, aquesta circumstància també obeïa al fet que
per al públic italià no resultava versemblant que aquest tipus de
trames ocorregueren al seu país. Llavors era una necessitat que
aquestes pel·lícules s'ambientessin altres països per
donar-los credibilitat. Això va ser així fins que Dario Argento
va estrenar "L'ocell de les plomes de cristall". La
història s'ambientava a Itàlia i malgrat això va ser un gran èxit,
el que d'alguna manera va obrir la capsa de pandora; a
partir d'aquest moment ja es podien ambientar aquest tipus de
pel·lícules a Itàlia. En el cas de "Tors" es va
ambientar a Perugia, encara que amb una ambient internacional,
perquè Carlo Ponti, que era el productor de la pel·lícula,
volia que es rodés en anglès, i vam aprofitar el que hi hagi una
universitat internacional per fer aquesta barreja entre alumnes
estrangers i ciutadans locals.
-En "La muntanya del déu
caníbal" vas utilitzar material d'estoc de documentals? Explica
també com va ser el rodatge, en què el més cridaner a simple vista
és que vau explicar en el repartiment amb la presència d'una
estrella internacional en el cinema com va ser
l'actriu Ursula Andress.
No, tot el que apareix en
la pel·lícula va ser rodat exprofeso. Ursula Andress,
que interpretava el paper protagonista, era una actriu que estimava
molt l'aventura. Crec que tenia molt a veure amb la seva relació amb
Jean-Paul Belmondo. Ella m'explicava que havia estat a l'Àfrica
cavalcant en búfals sense protecció i que havia agafat una infecció
perquè se li havia clavat en una cama un pèl de l'animal, que són
com espines.
En la pel·lícula no va tenir cap problema a
rodar l'escena amb la serp. Estava tan tranquil·la. Lògicament hi
havia un membre de l'equip que estava subjectant la serp, però en
qualsevol cas cal tenir en compte que es tractava d'un pitó, que és
com una morena, i com et mossegui no et deixa anar. Recordo també
que durant les escenes que vam rodar en una gruta a Malàisia, a una
temperatura de quaranta graus i una humitat del cent per
cent, tot l'equip aprimem moltíssim a causa d'aquestes condicions
ambientals.
0 Comentaris