[Crítica] KOTOKO - Shinya Tsukamoto, 2011

-DIRECTOR: Shinya Tsukamoto

-PRODUCTOR: Shinya Tsukamoto
-GUIÓ: Shinya Tsukamoto
-FOTOGRAFIA: Shinya Tsukamoto, Satoshi Hayashi
-MONTATGE: Shinya Tsukamoto
-MÚSICA: Cocco
-DISSENY DE PRODUCCIÓ: Cocco
-SO: Masaya Kitada
-FX: Mai Hanai
-INTÈRPRETS: Cocco, Shinya Tsukamoto

Després d'un estrany i discutible remake-seqüela: Tetsuo: The Bulletman i de viure immers ara mateix en les seves hores més baixes com a director, Shinha Tsukamoto torna a la càrrega apostant per alguna cosa completament diferent en el seu plantejament al vist fins ara, però que per desgràcia no ha aconseguit ser el cop d'efecte que potser necessita la seva carrera. Es tracta de Kotoko, una estranya pel·lícula independent-ull a la fitxa tècnica- que ofereix un exercici dramàtic molt intimista d'una relació amorosa, que a poc a poc s'anirà dirigint cap a l'autodestrucció de tots dos membres. En la pel·lícula l'espectador se submergirà en la ment del seu protagonista, Kotoko, una dona amb una estranya personalitat bipolar amb tendència a la destrucció en moments de brots psicòtics. I per mitjà tenim al seu fill, un nadó indefens que acaba completant el seu petit cercle familiar.

L'argument del film bàsicament gira entorn de Kotoko -interpretada per Cocco, estrella del pop japonès- i la seva incapacitat de mantenir sola al nadó per la desconfiança que té davant tot el que l'envolta. Té por que el nadó es faci mal, que no sigui capaç de fer res per si mateix, i fins i tot ella a vegades se sent incapaç de cuidar-lo. Un poema seva ment, que porta a sobreprotegir a l'infant d'una manera exagerada i malaltís, fins al dia que una crisi nerviosa més pujadeta de to del qual és habitual li acabarà comportant la pèrdua del nadó en favor de la seva germana. A partir d'aquí, Kotoko s'enfonsarà en el seu propi infern irracional agreujant així la seva situació, amb decisions esfereïdores, però que pel camí acabarà coneixent a una persona que intentarà ajudar-la, el personatge que interpreta el director Tsukamoto. I així a poc a poc s'anirà teixint una estranya relació amorosa, en què ell demana fil i ella li dóna fil, quan hauria de ser a l'inrevés vist les circumstàncies de necessitat d'ajuda de Kotoko. El fil no és més que la necessitat, en aquest cas el dolor, els estímuls interiors d'ella que acaben sent canalitzades cap al personatge interpretat per Tsukamoto per voluntat d'aquest, per tal de poder alleujar així les tensions de Kotoko, alguna cosa que de manera semblant ja vam poder veure en l'excel·lent Tòquio Fist. És a dir, s'acaba configurant una relació masoquista portada a l'extrem de la tortura física per part de Kotoko, i Tsukamoto serà voluntàriament la seva víctima amb la intenció d'alleujar així les seves necessitats de destrucció. Vaja, que tot sigui per l'amor! Però el que queda clar és que apareix així el poc gore que veurem a la pel·lícula.

Kotoko és un títol de brutal senzillesa narrativa -que al cap i a la fi és una cosa bàsica per configurar un relat intimista-, excel·lentment escrita, però falla en el plantejament conjunt del qual busca oferir el director. I això que tot i buscar "alguna cosa" diferent Tsukamoto no oblida el seu segell personal, el que tant agrada als fans del director: el seu estil, que acaba apareixent només en pinzellades puntuals. Em refereixo als típics ritmes narratius videocliperos del visionari món del director nascuts a Tetuso, capaç de crear situacions inquietants per la seva cruesa surrealista i de vegades sense sentit. I Kotoko té aquests elements atributius del director, però per desgràcia es converteixen gairebé anecdòtics -encara justos pel tipus de guió que hi ha-, i entre ells un petit homenatge a Tetsuo a manera de barrejar tubs i carn (us sona?). Així que ningú busqui en aquesta pel·lícula veure una altra Tetsuo, Tokyo Fist, A snake of June i altres, ja que aquí aquests curts i estranys videoclips surrealistes tenen un paper diferent del que és habitual, i que acaben jugant bastant a favor de la pel·lícula: el contrast exagerat d'aquests videoclips ofereix pujades de tensió esporàdiques totalment jugables amb la bipolaritat que pateix Kotoko. Però s'acaba creant un problema -o almenys una cosa que no m'ha agradat simplement, ni bo ni dolent-, i és que per digerir semblants "explosions" totalment excèntriques i gratuïtes el director es veu obligat a afegir un element que juga tan poc a favor de l'intimisme com és la comèdia -i ja sabem com són de frikis aquests japonesos-, acabant de polir així un guió amb una estètica absurda que de vegades frega el ridícul.

Absurda en el seu conjunt, però també dramàtica i violenta, i fins i tot els ritmes videocliperos habituals en el cinema de Tsukamoto es troben en moments puntuals d'una manera molt encertat. En general estem davant d'un film que no volem, no és el que volem veure algú amb semblant currículum i estil, però malgrat això Kotoko és una correcta pel·lícula sense més que no serà recordada més enllà d'una simple curiositat.