En aquest post pretenem donar uns pocs exemples de la praxi habitual que la censura franquista va aplicar al cinema durant quatre dècades. Un exercici basat en la tisorada o la pinzellada de tot allò que la seva corrompuda moral considerava excessiu, demostrant els censors una estretor intel·lectual considerable, però que en el fons només era un exemple més d'aquells anys d'endarreriment cultural, polític i social respecte a la deriva cap al progrés dels països més avançats i poderosos de la planeta. I és que, no només les insinuacions sexuals eren motiu de sentència a la censura, sinó també tot el relacionat amb la religió, la política, perversió juvenil, adulteri, alcoholisme, suïcidi, etc., i en general tot allò que el règim considerava nociu per al "espanyol de bé".
Set exemples de com el franquisme va censurar pòsters de pel·lícules de gènere de terror
El que veurem a continuació és un
recull gràfic de set exemples de com la censura franquista
va censurar pòsters i cartells en mà de pel·lícules de gènere de
terror i fantàstic, unes obres que van ser estrenades en sales de
cinema espanyoles entre 1936 i 1975. Un post en què els
veritables protagonistes són els professionals del pinzell, els
artífexs de tota la cartelleria de cinema que es va publicar i
publicitar a Espanya, i que habitualment havien de resignar-se a
veure com les seves obres pictòriques eren posades en dubte per
l'ostracisme censor. Aquesta decisió consistien a retocar
els cartells o directament reconstruir la composició del quadre,
tal com ara veurem en els diferents exemples.
Finalment, som
conscients que el tema donaria per a una tesi doctoral, per això
només hem volgut centrar-nos en la publicitat, els pòsters i
cartells en mà (els programes que repartien al públic
perquè sabessin quines serien les properes estrenes al
cinema), ja que creiem que és una manera molt gràfica d'evidenciar
la ridiculesa que va aconseguir la censura espanyola, però també la
varietat d'arguments que van prendre, així com certa hipocresia (o
qui sap si descuits) en algunes de les seves decisions. I és que la
publicitat no deixa de ser una arma perfecta per cridar l'atenció de
la gent, i els propietaris dels cinemes, així com els productors,
creien que les faldilles diminutes, petons, bikinis o
escots cridarien l'atenció de la gent per veure les seves
pel·lícules, cosa que mai assimilaria el règim.
La Venjança de la Mòmia és un dels clàssics del fantaterror espanyol. Dirigida pel cineasta Carlos Aured el 1973, dos anys abans de la mort del dictador Francisco Franco, es pot apreciar un notable contrast entre el cartell espanyol original de la pel·lícula i el que finalment va acabar imprès per a la promoció i estrena del film. Les diferències són més que evidents. Podem veure com l'actor Jack Taylor porta en braços a una dona (Helga Liné) que té al descobert gran part de la seva anatomia inferior, i fins i tot a la part superior podem veure com en els seus pits se li marca un mugró. Tot aquest atreviment amb semblant càrrega sexual va acabar sent suprimit per al cartell final.
Fa un milió d'anys (One Million B.C., 1940). Va ser dirigida per Hal Roach i el seu fill Hal Roach Jr el 1940, i va arribar a ser estrenada en sales de cinema espanyoles (a Madrid només). Tristament tampoc es va deslliurar de la censura. Inicialment el cartell del programa en mà mostrava en la seva part posterior a un volcà en erupció, cosa que la imatgeria extremada de les autoritats censores el va portar a pensar que aquell volcà simulava una dona oberta de cames, amb la vagina descoberta expulsant ... A saber que. Sens dubte una cosa molt extranya, però que va resultar ser intolerable per als censors. Aquest cartell horitzontal del programa en mà va acabar sent suprimit i es va elaborar un altre, també amb el volcà, però ara molt més petit i dissimulat, i a més amb els noms dels actors impresos sobre.
Fa un milió d'anys (One Million Years B.C., 1966), la mítica pel·lícula de l'Hammer Films dirigida per Don Chaffey el 1966, va veure amb resignació com també se li retocava el cartell. La pel·lícula es va estrenar a Espanya un any després de la seva producció, el 1967, i l'únic retoc que va tenir per part de la censura franquista va ser el ventre de l'actriu del pòster: la bellíssima Raquel Welch. Com veiem en el cartell final, la tonificada panxa de Welch queda coberta, encara que, ironies de la vida, sembla que els censors van decidir obviar el seu prominent escot i les seves llargues cames al descobert.
Las Cinco Advertencias de Satanás (1937) és l'adaptació cinematogràfica de l'obra de teatre d'homònim títol estrenada en temps de la República Espanyola, el 1935, una obra escrita per Enrique Jardiel Poncela. L'obra coqueteja amb el fantàstic en representar la figura de Satanàs, però sempre d'una manera còmica i endinsat a una trama argumental amb un fons melodramàtic. I només tres anys després es va estrenar l'adaptació en cinema de l'obra, en plena Guerra Civil Espanyola, i sota la direcció d'Isidro Socías. Ja de per si el títol de l'obra sona contundent per l'època en què es va fer en utilitzar la paraula "Satanàs", cosa que no va passar inadvertit a l'altra Espanya, la franquista, que el va considerar excessiu. D'aquesta manera, la censura espanyola del règim va acabar censurant el nom de "Satanàs" del programa en mà, amb un pegot quadricular de tinta negra. Val a dir que el nom Isidre Socias també va acabar sent censurat per les autoritats franquistes a l'ésser associat amb la República.
Ultimàtum a la Terra (The Day the Earth Stood Still, 1951), el clàssic de ciència-ficció dels anys cinquanta dirigit pel gran Robert Wise en 1951, també va ser estrenat a Espanya, concretament a Barcelona a finals de 1952. Al cartell espanyol podem veure la tònica habitual de la censura franquista: pinzellades als escots femenins. I és que la censura local va notar massa càrrega eròtica a l'escot de l'actriu Patricia Neal, i per això va decidir tapar-ho amb la pinzellada de tinta negra i així intentar enaltir aquest crit d'horror que transmet l'actriu en veure a l'alienígena Klaatu. El que no entenem molt bé és perquè la pinzellada arriba fins a l'extrem dret del cartell, tret que la intenció fos la de dissimular la destrucció del Capitoli de Washington amb el raig destructor de Klaatu. Per últim, podem apreciar que la censura franquista va voler compensar el semblant despropòsit amb un simple eslògan d'"emoció!", tan malament perquè fins i tot tapa la cara a l'actriu. Horrible
Horror al museu negre (Horrors of the Black Museum, 1959), va ser la traducció del títol en espanyol de la pel·lícula Horrors of the Black Museum. Es tracta de la pel·lícula anglesa de 1959 dirigida per Arthur Crabtree que va acabar sent estrenada a Espanya, tot i que no ho va fer fins a 1973. Aquí el curiós del cas és que el cartell arribés a ser autoritzat per la censura, un cartell dissenyat per Josep Soligó a què podem apreciar com el pintor li va col·locar un prominent escot a la víctima femenina a més de la insinuació d'una tisorada al pit amb el seu corresponent dosi de sang. Sens dubte un cartell brutal i sensual, que remet als giallos italians de l'època, però que a diferència de la resta de casos exposats en el post Horror al museu negre va aconseguir passar la censura franquista sense problemes.
Posseïda és el títol original de la
pel·lícula que va dirigir el cineasta Luis Marquina en
1969, una coproducció entre Espanya i Mèxic que va veure com se li
canviava el títol per exigències dels censors. El cartell original
espanyol, dibuixat pel mític Janus, incloïa el títol autèntic:
"Posseïda", però això per als censors va haver de sonar
escandalós per a la seva moral. És per això que es va buscar una
alternativa més acomodada als paràmetres exigits pel règim, i es
va acabar utilitzant el de "Cèrcol de Terror". Com veiem,
el segon cartell, que és el que es va utilitzar per a l'estrena de
la pel·lícula a Espanya (per a Mèxic, per exemple, va seguir sent
"Posseïda"), fa el disseny de Janus, però ja té
modificat el títol, i a més inclou el logotip de la
distribuïdora interpeninsular Films SA. Per cert, el
cartell original no va arribar a ser publicat en cap programa de mà,
sinó que s'ha conservat en l'arxiu personal de Janus.
Per
saber-ne més recomanem el llibre "La Censura Franquista en el
Cartell de Cinema", de Benvingut Llopis. Notorius Edicions,
2013.
0 Comentaris