Té molt de mèrit que un projecte
cinematogràfic tan petit com és Dràcula de Denise Castro,
que partia de -10 o -15, acabi amb un resultat més que notable. I és
que la productora, directora, guionista i actriu (!!) Denise Castro,
treu petroli d'on gairebé no n'hi ha un equip de quatre persones,
pressupost 0 € (més enllà del viatge i estada a Transsilvània,
el lloc de rodatge), desenvolupant una història entre la realitat i
ficció, el metacinema i l'horror, que funciona, i que a
més és un exemple que les bones idees estan per sobre de qualsevol
cosa al cinema.
Dràcula de Denise Castro tracta
sobre el mateix equip de rodatge de la pel·lícula que viatja a
Transsilvània per rodar, precisament, una pel·lícula, i tractant
el tema de Dràcula i el vampirisme. Els seus dos actors, Ricard
Balada i Clàudia Trujillo, signen un contracte abans
d'emprendre el viatge que seran enregistrats constantment i hauran de
cedir els seus drets d'imatge a la directora Denise Castro. Un cop
a Transsilvània, l'equip visitarà el castell
de Vlad Tepes "l'Empalador", i també és
allà quan començaran a succeir coses estranyes, fins al punt de
revelar-se el mateix Comte Dràcula.
Entre la guia turística,
el terror i el metacine, es tracta d'un found-footage comú
que planteja la seva història com un joc que fon la realitat i la
ficció, no sabent-se mai quan comença o, si per contra ja ho ha
fet, a rebel·lar-se el mal al rodatge de la pel·lícula. Hi ha com
un distanciament, una ambigüitat narrativa que no desapareix mai als
curts 60 minuts de metratge, entre el que seria el mateix rodatge de
la pel·lícula i els successos terrorífics que succeeixen, una
heterogeneïtat de conceptes que mai s'acaben d'unificar ni tan sols
quan Dràcula es mostra i causa els seus primers atacs. És aquest
distanciament pel qual aposta Denise Castro, entre l'horror i
el metacine, que resulta el gran encert de la pel·lícula, que
és treballar la idea d'un rodatge maleït a Transsilvània, i
no tant una pel·lícula sobre Dràcula i el vampirisme.
Allò
que dóna energia a la pel·lícula són dos elements clau: l'humor i
el muntatge. L'humor no és absurd, és subtil i àcid,
és Denise Castro tal com ella mateixa es mostra a la
pel·lícula, la seva pel·lícula, jugant a importar-li un comí la
resta de l'equip tècnic i artístic, com també pel vistós muntatge
que imprimeix a ella, que mai perd el to satíric sobre la minúscula
que és la producció en si. És en el seu conjunt una pel·lícula
que acaba sent simpàtica, autocrítica i crítica alhora per com és
de difícil fer cinema a casa nostra, i amb molt de ritme, gràcies
en bona part a una postproducció amb alegria i bon acabat estètic
tant a la fotografia, grafisme i en especial el so, que compta,
perquè hi ha un excel·lent treball darrere.
Pel que fa
al terror, crec que no conec cap pel·lícula més petita que
aquesta, però sigui com sigui, Dràcula de Denise Castro
té força escenes de por, amb ensurts ben elaborats, i fins i tot
una escena de violència que faria aplaudir el Vlad Tepes.
A més, l'escenari privilegiat en què es desenvolupa la pel·lícula,
com és Transsilvània en estació hivernal, aporta un look fosc,
decadent i que juntament amb la pàl·lida fotografia és com si
sempre es respirés una cosa rara que no permet fiar-te de
res.
Dràcula de Denise Castro aparenta ser
un projecte destinat al fracàs, però Denise Castro ho
converteix en una cosa presentable, disfrutable i tot
gràcies a una idea collonuda i ben executada tant en rodatge (es va
rodar en 4 dies) com en el muntatge posterior de la
pel·lícula. Un rodatge amb una aparent improvisació davant de la
càmera, però que darrere seu es nota tot premeditat, sobretot la
seva idea, que és molt clara i original. Gran feina.
0 Comentaris