"¿Que carajos es eso!?"
Diu un dels policies que investiga els successos paranormals que
ocorren a la casa on es desenvolupa gran part de la pel·lícula.
Aquesta seria una mica la tònica de Aterrados, una pel·lícula
de terror on succeeixen coses difícils d'explicar, com a gent que
torna de les seves tombes (picada d'ullet a Cementiri d'Animals),
veus en les canonades de la cuina, éssers invisibles que
assassinen, fantasmes que surten dels armaris, o coses que es mouen
sense explicació. Uns successos que bé poden remetre a l'imaginari
de les grans produccions nord-americanes de provat èxit comercial,
com les Expedient Warren, que busquen espantar a través de
successos paranormals, amb fantasmes hostils d'aspecte decrèpit
sempre ajudats per una banda sonora disposada a alterar-se en els
moments precisos. Potser la fórmula es repeteix, però a la fi la
taquilla no sol enganyar, i és així com Aterrados ha aconseguit
l'èxit.
La pel·lícula està escrita i dirigida per
l'argentí Demián Rugna en el que és ja la seva
quarta pel·lícula, i de la mateixa manera que a James Wan, que
li ha funcionat a la perfecció comercialment
parlant seves pel·lícules, Aterrados també ha estat un
fenomen de masses a seu país, Argentina, arribant a ser la
quarta pel·lícula argentina més taquillera de la seva història.
Això si, amb un pressupost molt més modest, i aconseguint un
resultat que poc ha d'envejar a James Wan.
El
plantejament de la pel·lícula és molt engrescador, amb una escena
duríssima i inquietant. Aquesta escena planteja la possibilitat que
en uns habitatges pugui haver-hi unes forces paranormals hostils,
cosa que porta a dos policies a investigar el que ha passat, al
costat d'una mèdium. Partint d'aquí el guió es desinfla, tenint
moments que baixa el ritme de la pel·lícula, fins a arribar a un
últim terç que recupera la seva força inicial fins a arribar
a un final bastant demolidor. No obstant tot queda bastant buit, amb
una història que no aconsegueix sorprendre mai, a més tenint
moments inconnexos i caps per lligar en la trama, el que acaba per
deixar una mica fred a l'espectador pel que fa al seguiment
de l'argument. Malgrat això, Aterrados treballa bé una atmosfera
terrorífica, situant els tirs de càmera gairebé sempre en espais
bastant tancats, i que ajudats per una fotografia enfosquida li
serveix per treballar molt bé certs jocs de llums que permeten a la
pel·lícula executar interessants mecanismes per espantar. Dit
d'una altra manera, Aterrados aconsegueix la fórmula per espantar
l'espectador, cosa que avui en dia sembla complicat d'aconseguir.
La
diferència amb aquest cinema més comercial de James Wan, i
alhora la seva virtut, és que les dosis d'horror no estan
desmesurades, tant de posada en escena com d'efectes de so, i la seva
ambientació malsana li funciona de meravella. Malgrat
això, Demián Rugna no descobreix la pólvora a Aterrados, i com tot cinema de terror comercial, molts dels ensurts es
preveuen i no sorprenen, però no negaré que la sensació
d'intranquil·litat és constant i que algun ensurt deixarà agafat a
la butaca a l'espectador menys assidu a aquest tipus de
pel·lícules.
Pel que fa al repartiment destaca el
comissari Funes que interpreta Maxi Ghione, un
personatge que uneix la resta de personatges de la trama, i
a més aporta justes i precises pinzellades d'humor. És sens
dubte el personatge més destacat. També apareixen
un exmetge forense anomenat Janus (Norberto Gonzalo),
i els investigadors paranormals Albreck (Elvira Onetto)
i Rosentock (George Lewis). Aquests dos últims executen
els seus papers amb solidesa, però potser estan una mica
desaprofitats en la trama. Val a dir que l'actor Demián Salomó,
que interpreta el personatge de Walter, va ser l'actor amb el qual el
director Demián Rugna va filmar el curt original de
la pel·lícula, titulat Té Por, del 2002.
Aterrados se la
considera com un dels millors exponents de cinema de terror Argentí
dels últims anys. No obstant això, es tracta d'una producció amb
pretensions comercials que es preocupa de treballar bé l'ensurt i la
sensació constant d'intranquil·litat, però descuida detalls de la
narració que evoquen la pel·lícula a certes coses sense
sentit argumentals. Ho sento, però jo no veig aquesta solidesa
narrativa que molts destaquen d'ella, però sí que coincideixo
en les solvents interpretacions, en la negació a tacar el toc
nacional argentí que es palpa en la pel·lícula (sempre plausible
el fet de mantenir la identitat cultural), i que té molt bones
maneres a l'hora manejar els mecanismes de terror que empra. Res de
nou i amb coses millorables, però hi ha espurnes de frescor que fan
recomanable de veure Aterrados. No te la perdis.
0 Comentaris