Ghostland s'ha convertit en un
dels títols de l'any, o si més no això és el que ens han fet
creure els mitjans de gran envergadura. Possiblement no van del
tot equivocats, veient que es tracta de la segona incursió fora de
França del director Pascual Laugier, director
de Martyrs i The Tall Man, la cara i la creu del
seu cinema (només comercialment va ser un èxit The Tall
Man). Veient Ghostland es tracta d'un equilibri entre les dues
pel·lícules, desenvolupant una trama principal sobre una violenta
home invasion a casa d'una mare i les seves dues filles
adolescents, però sense perdre de vista el trauma que pateix una de
les filles que la fan refugiar al seu món ideal. Sobre
això, molta violència física i psicològica i escenes de terror
amb mecanismes propis de l'escola James Wan acaben donant forma
a Ghostland.
El guió està escrit pel mateix
Pascal Laugier, i tracta sobre el fet d'afrontar les pors, com
les persones poden refugiar-se a manera psicòtica en un món on es
compleixen els somnis, i es desdibuixa la crua realitat. Partint
d'aquí, és normal que la part més lineal de la pel·lícula, que
no és més que dues psicòpates que segresten dos adolescents i se
les fan passar canutes, de vegades la seva continuïtat pugui
ser una mica maldestre. Però més enllà d'aquesta poca traça en el
control dels temps, que provoca alguns dubtes a l'espectador -com és
el cas del tràngol entre els dubtes que té Crystal sobre la
realitat que percep-, l'espectador pateix més la previsió del
guió per tractar una idea moltes vegades vista al cinema, i del
recurs de certs mecanismes tramposos que empra Laugier per donar una
conjunció que faci aparentar Ghostland que està tot ben
filat.
Un dels personatges clau de la pel·lícula és
la mateixa casa. Laugier no s'avergonyeix en el
tram inicial de la pel·lícula de marcar com a referent a
Rob Zombie, i suposem que concretament el seu House of 1000
Corpses, per com la decora amb elements vintage decadents, nines
brutes i mig trencades amuntegades per la casa, soterranis que
semblen el mateix infern, i en general l'escenari és un laberint
opressiu sense finestres molt fosc, on l'única sortida possible
desemboca a un desert. A mi, personalment, la casa em remet més
a Tourists Trap, per tot el tema de les nines i marionetes.
A propòsit d'això, els dos rednecks psicòpates, en
efecte, semblen també freaks pervertits (un transsexual i
l'altre un gros suat pedòfil) extrets de l'univers de Rob Zombie.
El problema d'aquesta posada en escena creepy és que no
s'ajusta a la personalitat de la seva propietària, que és la mare
de les dues adolescents, cosa que, per exemple
a House of 1000 Corpses si passa, en
tractar-se d'un reflex del perfil repulsiu dels seus llogaters. Per
tant, a Ghostland, Laugier exporta gratuïtament aquest
tipus de posada en escena, però resulta desajustada completament amb
la bondat de la mare i les filles, i per tant, que les seves dues
psicòpates "gaudeixin" d'aquesta llar sinistre a
la pel·lícula és purament fortuït, i no significa el reflex de
res.
Tema a part és la fotografia, que retrata aquesta llar i
els seus exteriors d'una manera massa fosca i contrastada, cosa que
grinyola especialment quan es filmen els exteriors, veient-se la
imatge com a passada per un filtre d'Instagram.
Això sí, la
banda sonora és canyella en branca. Sempre, al cinema, una banda
sonora treballada pot arribar a elevar una bona pel·lícula a
sublim, i aquest és el cas de Ghostland -encara que la
faci decaure per altres motius-. I quan dic "banda sonora"
no només em refereixo a la música, sinó a altres elements que la
inclouen com són els silencis i efectes de so, que reforcen cada
escena, cada sensació de tristesa, de dolor, ràbia o por. A això,
una actriu com Crystal Reed (Vera adulta) es
desenvolupa molt acomodada en aquest triple rol que desenvolupa:
escriptora d'èxit, enfonsament emocional i supervivent, una tasca
exigent com a actriu i que la banda sonora sempre hi és per
acompanyar-la.
Ghostland és una pel·lícula que
agradarà molt a primer cop d'ull, i segurament està per sobre de la
mitjana de produccions de gènere que apareixen anualment. S'agraeix
aquest equilibri comptant pel qual aposta Laugier entre el
trauma que va patir una adolescent i la cruesa de la
home invasion més despietada, igual que una posada en
escena creepy que denota mim i amor per alguns referents
del gènere de terror, a més d'una banda sonora que és un
indubtable 10. El problema de Ghostland és que sembla
haver estat elaborada d'una manera grollera, amb bones intencions,
però mal acabada, lleugera en trama i personatges, i en
general Ghostland és una cosa que va de més a menys. Tot
és conegut i fa previsible els seus girs narratius, però no negaré
que el seu sadisme i ganes per oferir alguna cosa intel·ligent
mereix ser vist.
0 Comentaris