The Cleaning Lady parteix
d'un curtmetratge original dirigit per Jon Knautz i
que ell mateix va coescriure al costat d'Alexis Kendra el
2016, el mateix equip que treballaria posteriorment la pel·lícula
que ens ocupa. Aquell curt se centrava en la base principal de
l'argument del llarg, com és la relació entre la
guapíssima Alice (Alexis Kendra) i la dona de la
neteja del seu apartament, Shelly (Rachel Alig), una
dona amb la cara desfigurada a causa d'unes cremades a la
seva adolescència. Alice és una noia "addicta a
l'amor", una obsessió que la portarà a fer una ineficaç
teràpia en grup per així distanciar-se de la seva amant, i que
veurà en la relació amb Shelly una porta escapatòria per afrontar
la seva dependència. Shelly, per la seva banda, és algú
introvertit i tèrbola, i que des de petita desitja ser atractiva i
estimada com ho és Alice, a qui considera una Barbie. I així
és com neix aquesta relació improbable.
Aquesta companyia
mútua agafa un gir quan Shelly comença a sentir obsessió
per Alice. No li vol fer mal, però després de conèixer els
seus problemes de dependència amb el seu amant Michael (Stelio
Savante) ella sent la necessitat de fer "perfecta" Alice,
una obsessió que rebel·larà el monstre que hi ha
dins.
El que planteja Jon Knautz a The Cleaning Lady
és una mirada a la ment d'una dona amb cicatrius més profundes del
que podria semblar al principi. La relació entre Alice i Shelly,
improbable a primera vista, fa que ens l'acabem creient i fins i tot
sentim l'empatia que mostra l'una amb l'altra. I és
que Knautz i Kendra dibuixen uns personatges que
no són només una noia maca i que desconnecta només amb el ioga i
els banys escumosos (Alice), i que es relaciona amb una dona tímida,
desfigurada i envejosa (Shelly). Totes dues tenen
un background complex, comenten errors i lluiten contra les
seves pors. Aquestes imperfeccions fan que els seus punts de partida
oposats creïn una zona de confort, una zona grisa que les fa
compatibles i que les fa entendre. El públic respon a aquest
exemple d'humanitat d'Alice i fins i tot a sentir simpatia
per Shelly, esborrant així la dicotomia entre el bé i el mal,
i jugant també amb les expectatives de l'espectador. Diguem que la
història és senzilla, però té estratagemes per atrapar
l'espectador.
Tot això pot semblar una mica avorrit a primera
vista per a qui busqui una pel·lícula de terror, però creiem que
no. The Cleaning Lady és cinema de terror de pura
raça, i posseeix unes interpretacions que marquen la diferència
entre la insipidesa interpretativa i la personalitat definida, i això
sabem tots com és d'important dins del gènere. Tant
Alexis Kendra com Rachel Alig estan
esplèndides en els seus rols, a més darrere de la
càmera, Jon Knautz, les retrata component
imatges tan interessants com esgarrifoses, fent evolucionar
ambdós personatges cap a la final girl més cridanera i
la psycho-killer més endiablada.
The Cleaning Lady
pren la decisió de justificar els actes sàdics de Shelly,
treballant en el seu tram mitjà un brackground que
explicaria l'origen de la cara deformada i els motius que la
indueixen a la maldat. Aquest origen ens porta a la seva
adolescència, i ens parla de temes tòpics com són els abusos i
càstigs injustificables, els que acabaran convertint Shelly en
un dimoni. Aquesta justificació del mal creiem que fa treure
l'espectador de la pel·lícula. I és que Shelly, ja per
si mateix és un personatge intrigant i tèrbol, amb una personalitat
molt carismàtica gràcies sobretot a la gran interpretació de
l'actriu que l'encarna, Rachel Alig, que supera de lluny la
que va fer la mateixa Alexis Kendra al curt (sí, va canviar de
rol). És a dir, que la maldat ja de per si ens la creiem, perquè
podem imaginar el seu origen només mirant la seva cara desfigurada i
els fantasmes que pot generar a la seva ment la relació obsessiva
que manté amb la guapíssima Alice. De fet, estem segurs que la
injustificació faria més fosc i intrigant el personatge. A més,
les escenes que uneixen Shelly amb la seva "mascota"
lligada al porxo resulten malaltisses, per no parlar del puré de
rata que li dóna menjar, un reflex del pou de maldat sense fons que
és la ment de Shelly. Prefereixo pensar que el mal no es
cregui, existeix.
Tot i això, malgrat que creiem que aquest
viatge al passat de la Shelly et treu lleugerament de la
pel·lícula i que és massa tòpic i fins i tot dilatat, estem
d'acord que el paper de la jove Shelly (Mykayla Sohn) és per
emmarcar. Cada mirada d'odi que fa ens estremeix, i ens fa recordar
fins i tot el jove Michael Myers del reinici de
Halloween.
The Cleaning Lady és d'aquelles
pel·lícules que es couen a foc lent fins que detonen en una espiral
de violència gairebé inaguantable. Una mirada per la ment
pertorbada d'una dona amb la cara desfigurada, incompresa i amb
tendència a la psicopatia, intentant fer el bé sense adonar-se que
és un autèntic dimoni. Per nosaltres The Cleaning Lady
és una pel·lícula petita, però brillant, d'aquelles que
marquen la diferència entre un passatemps cinematogràfic i una bona
pel·lícula de gènere de terror. Passaran els anys i la seguirem
recordant.
0 Comentaris