Diuen que a la vida hem de triar entre
les coses bones i les coses dolentes, i només d'aquesta manera
aconseguirem ser feliços. Cadascú tria el que creu correcte, però
també ha de ser conseqüent amb els seus actes. Partint d'aquesta
base, el director de R100, Hitoshi Matsumoto, desenvolupa
un argument que pretén reflectir al ciutadà mitjà japonès
d'avui segons la seva particular visió, a uns homes que viuen
immersos en una societat reprimida sexualment i amb ganes d'alliberar
els seus desitjos pervertits. És, en definitiva, una pel·lícula
que pretén deconstuir amb el model familiar tradicional
japonès, i provocar a l'espectador al mateix temps amb un
discurs "absurd" del que és per Matusmoto l'absurd
en si. Déu ni do, eh? Anem per parts.
La pel·lícula és
difícil de seguir, però intenta explicar com un home de mitjana
edat i pare d'un fill d'uns 5 anys té una vida trista i
gris, a més que la seva dona es troba a l'hospital submergit en
un profund coma des de fa uns 3 anys. Un dia, accedeix a un
estrany club sadomasoquista per poder satisfer els seus desitjos
sexuals més perversos, un club sense regles on tot val, on dones
seductores i dominants controlen la situació i obliguen
els seus clients a ser dominats. Però sol·licitar els serveis
d'aquest club implica signar un contracte que lliga al client
amb l'empresa fins a un any, i no es pot cancel·lar en cap concepte
... Al principi tot sembla agradar-li a l'home, fins que la
situació se li escapa de les mans.
Bé, sobre aquesta base,
el director Hitoshi Matsumoto, pretén emular a R100 la
idea que ja va proposar en el seu anterior film Scabbard Samurai
-la que és, personalment, una de les pel·lícules que més he
gaudit a Sitges des que tinc ús de la raó -, és a dir, en la idea
el bucle i de la incomprensió de la situació per part del
protagonista. Però per als que recordin Scabbard Samurai,
aquí tot està desenvolupat d'una manera molt menys coherent i amb
situacions que freguen entre l'absurd i el grotesc. No per això el
seu contingut és menys clar, ja que Matsumoto pretén explicar amb
la pel·lícula que la societat actual japonesa és víctima de la
seva submissió al que rutinari, a l'esclau, a la humiliació i
a la burla, però que malgrat això l'habitant japonès és
capaç de trobar el plaer enmig de tot aquest drama. ¿Com ho fa?
Mitjançant el sadisme. R100 tracta d'això, del procés
que fa un habitant japonès cap al conformisme i fins i tot a
l'obtenció de plaer en una societat que puteja a la seva gent, i per
aconseguir-ho cal passar de ser un reprimit a un sàdic. Només
d'aquesta manera és com un habitant pot trobar la felicitat entre la
merda.
Amb tot això, la pel·lícula anirà mostrant una
sèrie de situacions en què al protagonista li apareixeran
diferents noies vestides de cuir per obligar-lo a participar en
sessions bondage, amb fuetades, escopinades, pallisses,
cremades, etc. Tampoc vull enganyar a ningú, es tracta d'una
pel·lícula que no és accessible per a tots els públics, molt de
festival, i extravagant en la seva forma, encara que bastant clara en
el seu missatge. Però als atrevits que vulguin atrevir-se a
gaudir-la estic segur que es portaran una grata sorpresa. Matsumoto
es riu de tots, fins i tot d'ell mateix amb la proposta que presenta
a l'espectador. I és que, al llarg de la pel·lícula, aniran
apareixent un grup d'espectadors de mitjana edat que aniran criticant
alhora que s'alarma de les bogeries i excessos
que Matusumoto va mostrant en R100 -espectadores com tu o
jo-, arribant aquesta gent a la conclusió que es tracta d'una
pel·lícula que només la pot haver realitzat un director de més
de cent anys, l'única persona capaç de fer el que li doni
la real gana sense gens de por a les crítiques. I és que,
segons aquests crítics, R100 pretenia ser una mena de versió punk
de "El petit príncep" d'Antoine de Saint-Exupéry,
però que al director se li va anar de les mans ... És
a dir, que aquesta gent arriba a la conclusió que només una persona
de cent anys és l'única capaç de dir ben alt i clar
que se la sua les crítiques negatives per haver realitzat
una pel·lícula tan extravagant, i això no és més que un missatge
crític a les limitacions que ofereix el cinema. Per tant, per
Matsumoto, un artista és aquella persona lliure i que fa cas omís
als crítics, modes i clixés cinematogràfics imposats per la
indústria.
Per cert, Matsumoto apareix a la pel·lícula
en un cameo, fent de policia.
0 Comentaris