Linnea Quigley: Vida i Obra - La decadència (Part 3) Final

De debò ningú s'havia preguntat a hores d'ara per quin motiu Linnea Quigley mai havia treballat amb Jesús Franco? És curiós, però tota Scream Queen amb un mínim de cara i ulls -i pits- que destaco als anys 70 i 80, va tenir algun paper en pel·lícules de l'Oncle Jess. Mari-Cookie and the killer tarantula with 8 legs to love you va ser la primera participació de Linnea Quigley amb el director espanyol d'un total de 2, i aquesta va ser produïda el 1998, portant així a terres malaguenyes a "la rossa actriu dels nus" per fer el rodatge.

Aquesta pel·lícula es tracta d'una obra inclassificable, un porno light que va ajuntar en un mateix repartiment Michele Bauer, Lina Romay, Amber Newman (actriu pneumàtica habitual a les pel·lícules de Jesús Franco) i com no, Linnea Quigley. Val a dir que, Linnea, ha destacat en algunes entrevistes que si d'alguna pel·lícula es penedeix d'haver participat al llarg de la seva carrera una és Mari-Cookie and the killer tarantula with 8 legs to love you. De fet, malgrat totes les burrades en què va participar Linnea, amb més o menys dosis de sexe, el cert és que l'Oncle Jess juga a una lliga a part i sempre ha bolcat a les seves pel·lícules grapats de fantasies sexuals dignes del millor sàdic pajillero . A més, Lina Romay, un "objecte" que va utilitzar lliurement a les seves pel·lícules a base de despullar-la, fer-la follar, i follar encara més, amb homes i dones, sempre li ha funcionat de meravella per aplicar les seves fantasies –i a més era la seva dona...-. D'altra banda, si parlem de guarrades, Lina Romay se les menja a totes, i no només perquè interpreta en aquesta pel·lícula una mena de taràntula humana que atrau les seves teranyines casolanes a jovenetes, sinó perquè no té cap problema en mostrar-se nua completament, i practicar el cunnilingus un munt de vegades. De fet, el que practica a Michelle Bauer és d'una càrrega eròtica brutal!!

Encara que Mari-Cookie and the killer tarantula with 8 legs to love you és una marranada gairebé porno amb poc interès, el cert és que davant de tanta repetició d'esquemes als 90 respecte a la carrera de Linnea Quigley, l'Oncle Jess va aplicar "alguna cosa" diferent del que va ser habitual, amb una pel·lícula estranya, inclassificable, sense argument, sense vergonya a mostrar coses estranyes lligades amb seducció, plenes de color i teranyines, i amb una dona perversa que sedueix dones joves suposadament per després menjar-se-les. Una d'aquestes víctimes és Linnea Quigley, com comentava, però igualment el seu protagonisme no és gaire pronunciat i queda relegada a un paper poc transcendent. Curiosament, no arriba ni a despullar-se! Una cosa estranyíssima en una pel·lícula en què gairebé no surten homes i amb prou feines surten dones vestides... De tota manera, la Mari-Cookie i el killer tarantula es veu avui dia molt avantguardista per tractar-se d'una pel·lícula casposa de fa trenta anys, però tendeixo a pensar que el Tio Jess està malalt i mostra la seva galeria de perversions més recondides al mateix temps que es fa palles veient a la seva esposa Lina Romay follant amb uns altres. Vaja, si al final m'haurà agradat i tot.

Per recordar, sens dubte!! El cunnilingus que practica una taràntula gegant a Amber Newman..., que al cap i a la fi aquest és un d'aquells petits detalls que fan gran el cinema caspós, com és el desig de provocar. Amén.

Un parell d'anys després de dirigir Jack-O, Steve Latshaw va tornar a la càrrega per rodar Death Mask, un slasher sobrenatural força mediocre i avorrit en què Linnea Quigley té un important paper a la trama. La pel·lícula tracta sobre un home amb la cara deformada que gràcies a la màgia negra és capaç de crear una màscara que en posar-se-la permet assassinar a qui vulgui.

És una pel·lícula que no és mereixedora de veure per les seves valenties artístiques precisament i, de fet, la primera hora del metratge gairebé no hi ha cap assassinat o moment de tensió. De totes maneres que l'argument giri entorn dels integrants d'un circ, amb tot allò que comporta quant a personatges freaks, decorats enginyosos i sobrecarregats, gags teatrals, etc., a més de constants nus i referències al que era el fenomen cinematogràfic del moment La màscara (The Mask) de Jim Carrey, com a mínim no la converteix en un film gaire pesat ni avorrit. Igualment, vull insistir que no és una pel·lícula recomanable.

Respecte a Linnea Quigley, ella apareix com a protagonista de la pel·lícula, assumint el rol d'Àngel Wilson, una altra integrant del circ, que interpreta una ballarina que fa algunes acrobàcies. El seu protagonisme va lligat a la presència de l'assassí, concretament quan va augmentant el seu bodycount (concentrat tot en els últims 30 minuts), però per curiós que sembli Linnea no desenvolupa una de les seves virtuts com és la del crit. Tot just pateix, escapa, ni tan sols té por, i de fet, el seu rol a la pel·lícula és d'"amiga" de l'assassí que intenta comprendre'l i ajudar... Vaja, que sense gaire carn a la graella, és a dir, per oblidar.

I així és, Death Mask s'oblida tan de pressa com s'acaba.

Quan els noranta acabaven, es notava clarament que Linnea havia entrat en una espiral de produccions mediocres o, si més no, cameos intranscendents en pel·lícules de poca muntanya. La seva carrera era un desastre, a sobre el videoclub anava morint per moments, i conseqüentment la seva edat ja no li feia aparentar l'aspecte virginal que podia tenir als 80 i a principis dels noranta. Aquesta decadència de la seva carrera la va fer entrar a participar en pel·lícules dubtoses, tant, que fins i tot es va veure embolicada amb una producció pornogràfica en què ella va tenir un paper rellevant, és a dir, que tindria escenes de sexe explícit. Una cosa semblant passaria un any després amb Pleasureville, i que després de la seva experiència amb Jesús Franco, Linnea va iniciar la seva etapa més sexual quan tenia 40 anys... la crisi dels 40?

La pel·lícula en qüestió es titula The curse of the lesbian love goddess, i es va rodar el 1998. Es tracta de cinema porno en tota regla, per això dir si és bona o no suposo que dependrà de si és capaç de propiciar moltes o poques palles, però el que sí que puc dir és que el director és Ron Jeremy, el llegendari actor i director porno -responsable de dirigir gairebé 200 pel·lícules a la seva carrera- estava darrere de la càmera. No obstant això, per molt que Ron Jeremy estigui darrere de la pel·lícula, òbviament el principal reclam de la pel·lícula és la presència de Linnea Quigley, cosa que no va passar desapercebuda als productors i que no van dubtar a aprofitar-ho per publicitar l'actriu clarament al pòster de la pel·lícula. De tota manera Linnea tampoc va ser del tot ximple i va saber escollir una pel·lícula en què només hi ha escenes lèsbiques, és a dir, que no hi ha cap participació masculina en moments de sexe. D'altra banda, les seves escenes de sexe les realitza sola, i, per tant, a les dues escenes en què apareix amb prou feines es limita a masturbar-se el clítoris. I encara hi ha més parany! Perquè el joc de mans de Linnea a l'hora de masturbar-se sempre tapa la seva vagina, per tant, que ningú s'emocioni perquè als anys vuitanta ja es van poder veure fotografies a revistes eròtiques on Linnea ensenyava molta més carn, com les fotografies que li va fer David Schoen, amb escenes lèsbiques on ens ensenya subtilment les seves cames.

The curse of the lesbian love goddess és una pel·lícula imprescindible per al sector més porc dels fans de Linnea Quigley. Hi ha escenes molt pujades de to, encara que lluny de tractar-se de pornografia hardcore.

Una altra pel·lícula que destil·la més sexe que crits és Girls of the B movies. Es tracta d'un documental realitzat el 1998 en què s'entrevisten diverses actrius del cinema de baix pressupost, i no només del cinema de terror, sinó de tota mena de produccions. Cada entrevista es limita a conèixer superficialment cada actriu, comentant-ne l'origen, les pel·lícules realitzades, com va aconseguir entrar al món del cinema, i finalment què és el que més estima del món del cinema. Aquestes entrevistes, no més llargues de 5-7 minuts, es van alternant amb un striptease que va fent la mateixa actriu per mostrar què és, SENSE DUBTE, el més interessant: el seu físic.

Una d'aquestes actrius és Linnea Quigley, que als 40 anys es veu embolicada en una pel·lícula en què comparteix repartiment amb actrius de 25, acabades de sortir de revistes eròtiques, i, per tant, amb escassa experiència en la indústria cinematogràfica. I això en el fons és trist. A més, el seu físic ja no és el que era en altres pel·lícules, i en l'striptease que realitza la veritat és que fa una mica de pena detectar-li al seu cos cel·lulitis, pigues que mai no se l'havien vist, i en si totes aquestes imperfeccions completament normals i naturals per a la seva edat, però que en una pel·lícula mínimament decent sempre es buscaria amagar.

Aquest tipus de cinema és precisament la dinamita que va rebentar el respecte que s'havien guanyat les Screams -i totes les actrius que participen en pel·lícules de baix pressupost- en demostrar, una vegada més, que en realitat aquestes noies no són més que cossos tunejats amb silicona que pseudo-actuen a base de pols i 4 crits a les pel·lícules. Ídem per a revistes com "Femme Fatale" o "ScreamQueens", revistes eròtiques que fotografiaven actrius que tot just començaven a fer els seus primers passos, i només per això ja se'ls donava una importància i protagonisme que encara no s'havien guanyat, per la qual cosa la indústria cada vegada més va banalitzar aquestes actrius, i conseqüentment es van carregar el prestigi adquirit als anys vuitanta amb actrius que de veritat es van guanyar el respecte actuant en desenes de pel·lícules: tals com Brinke Stevenes, Linnea Quigley o Michele Bauer. Una pena, perquè les Screams dels vuitanta són una perfecta barreja de sexe+terror, però quan només es dóna protagonisme al sexe, el cine queda en un segon pla.

Animals és la pitjor merda que he vist en anys. Es tracta d'una pel·lícula de 1990 dirigida(?) per un tal Bob Cook, que tracta sobre uns matons que acabaran segrestant, torturant i violant un grup de noies que es troben de càmping al mig del bosc. Entre aquestes noies es troba Linnea Quigley.

El que veurà l'espectador a Animals és una proposta que frega el límit més underground de la Sèrie Z, amb una fotografia fastigosa que sembla treta d'una gravació casolana a Super 8, a sobre sense etalonar, muntada de qualsevol manera, i el pitjor de tot, amb un contingut tan mal dirigit que se li noten per totes costures a força de fallades de raccord, per no parlar dels seus cutre-efectes digitals. Això sense comptar unes interpretacions amateurs i gairebé sense experiència en el món audiovisual tal com indica IMDB, i encara hi ha més! Perquè fins i tot els tècnics de so i assistents de direcció van tenir diferents papers a la pel·lícula. I compte al pòster, que us ho juro, és l'oficial, però no es correspon absolutament en res amb el contingut que mostra.

Però bé, deixant de banda que és una puta merda Animals, almenys hi ha algunes escenes de violència força crues, pits per tot arreu, i una violació anal a Linnea Quigley que li permet exterioritzar els seus pulmons a base de crits. Això sí, aquesta violació, es fa estrany veure com un boig està follant mentre busca "no sé què" en un armari... un consolador? La foto parla per si sola:

(Si, l'està violant...)

Dins el sac de pel·lícules en què Linnea amb prou feines apareix amb un simple, testimonial, però gens molest cameo, trobem també Kolobos, l'últim sospir. Aquest és un film que pertany al slasher, i que igual que pel·lícules insígnia del subgènere com Divendres 13 i altres, també incorpora en el seu repartiment adolescent i un assassí en sèrie emmascarat. Val a dir que més que les pel·lícules de la saga de Jason Voorhes, Michael Myers i companyia, Kolobos es marca com a referència altres pel·lícules que incorporen elements més psicològics com poden ser, per exemple, Maniac (William Lustig, 1980), a més d'un guió amb tints a La mansió dels horrors (William Castle, 1959) i sobretot una versió terrorífica del concepte de Solo a casa, molt a l'estil com la va adaptar amb posterioritat la magnífica The Collector (Marcus Dunstan, 2009). Per tant, Kolobos, l'últim sospir és una pel·lícula d'adolescents tancats en una casa i que hauran de sobreviure a les trampes ocultes que hi ha, a més d'un assassí en sèrie que no és el que sembla.

La direcció va a càrrec de Daniel Liatowitsch i David Todd Ocvirk, i en conjunt la pel·lícula la recomano força malgrat els seus defectes. Defectes? A mi sempre me l'han suat els defectes al cinema de sèrie B, ja que és un tipus de cinema per gaudir tant amb les virtuts com amb els defectes, però és clar, hi ha d'haver també virtuts. Virtuts? Sí, la pel·lícula té alguns detalls interessants mereixedors de ser destacats, com ara la perspectiva del film sempre constant de la protagonista, que justifica al tram final de la pel·lícula certes visions i escenes macabres que l'espectador s'anirà trobant durant la trama, i que la veritat, acolloneixen el que és seu. També hi ha algunes escenes de violència i gore força maques, i sobretot una posada en escena amb una il·luminació que recorda molt el cinema de Mario Bava, amb tonalitats vermelles i blaves en ambients de foscor parcial que la veritat, tot sigui dit, mai no sabrem d'on surten però queden molt boniques. I si a això hi afegim algun gir a la trama (encara que previsible) i que la durada total de la pel·lícula són uns curts 80 minuts, la veritat és que Kolobos és una pel·lícula molt digna de veure.

El cameo de Linnea Quigley, com comentava abans, està ficat al calçador. Ella interpreta Dorothy, i encara que el guió no explica qui és, crec que es tracta de la mare de Kyra, la protagonista de la pel·lícula. Només té una aparició d'uns 40 segons, precisament parlant amb Kyra sobre el futur més proper de la noia i també sobre uns dibuixos que ella mateixa endinsa (no vull desvelar res). La veritat és que Linnra no aporta res a la trama més enllà de satisfer el desig d'uns directors que ben segur eren fans de l'actriu i volien que participés en la pel·lícula, i qui sap si també ho van fer per motius de màrqueting. En tot cas, el que em sorprèn de l'aparició de Linnea és que apareix amb els cabells recollits, una cosa que si ara no vaig despistat crec que mai havia passat. D'altra banda, els directors de Kolobos, l'últim sospir van voler homenatjar la mort de Linnea Quigley la Nit de pau, nit de mort, aquella en què mor clavada a les aspes d'un cap de cérvol penjat de la paret, i a la present pel·lícula més o menys hi ha una mort semblant d'una jove adolescent a les mans de l'assassí.

The killer eye és una pel·lícula que he volgut incloure al llistat de la present entrada més que res per acabar, juntament amb Kolobos, amb un bon gust final a l'article. Si bé he començat aquesta entrada amb una taràntula gegant que practica el cunnilingus a una dona, ara l'acabaré amb un ull gegant que es folla a tota dona que es troba. Això és, en definitiva, el meravellós món de la caspa, la caspa nua i crua, i a sobre de qualitat com la que sol produir la Full Moon. Penso que només així, amb conya, es pot tancar bé un article com aquest que ha acollit 11 entrades per parlar de fems cinematogràfics. Espero que les fotos, com a mínim, arrenquin algun somriure.

Això sí, que ningú es pensi el que no és, perquè Linnea Quigley apareix a la pel·lícula. Se la pot veure un instant, en una escena en què uneix els dos ximples drogoaddictes de la pel·lícula mirant una pel·lícula a la televisió: Creepozoides, i concretament estan veient l'escena de la dutxa que uneix Linnea Quigley amb un d'aquells militars culturistes. Per tant, la presència de Linnea a la pel·lícula és testimonial. The killer eye és escombraries cinematogràfiques, res no llueix més enllà de la vulgaritat, el cartó pedra, i el ridícul, però fer el ridícul moltes vegades serveix perquè la resta riguin, i a diferència de moltes pel·lícules casposes i amateurs que pretenen ser ambicioses amb 4 duros (error), les pel·lícules de la Full Moon (com aquesta) solen ser dolentes a propòsit, i aquesta és l'actitud que ajuda a fer grans aquestes pel·lícules. A més, al costat d'un argument pèssim (què cony és això d'ull assassí???), sexe constant, i tot just 60 minuts de metratge, el resultat és una mica la mar d'entretingut. És, en definitiva, una pel·lícula que reivindico alhora que m'acomiado de l'article.  

<==Part 2   Part 1 (Inici) ==>