 |
| Halle Berry i Alexandre Aja al rodatge de Never let go |
Never let go arriba als cinemes el divendres 15 de novembre amb el títol en castellà Nunca te sueltes, de la mà de Vertice Cine. Alexandre Aja torna a la cartellera amb la seva nova pel·lícula de terror.
La coneguda com a “Nou extremisme francès”, va ser una onada de pel·lícules de terror franceses que va començar a principis dels 2000. Aquesta onada no s'entendria sense citar el director Alexandre Aja.
Nascut a País el 1978, Aja va ser el director d'un dels films seminals d'aquella moda: Alta Tensió (2003), obra superviolenta que va guanyar del Sitges 2003 i que posteriorment va assolir un gran èxit internacional. Amb poc temps, apareixerien altres pel·lícules amb fort contingut violent i gore, on directors com Pascal Laugier, Alexandre Bustillo, Julien Maury i Xavier Gens, entre d'altres, van ser-ne els directors.
Després d'Alta Tensió, Alejandre Aja passaria a treballar als Estats Units on ha dirigit més de quinze pel·lícules, destacant els remakes d'Els turons tenen ulls i Piranya 3D, a més de Horns, Crawl i Oxigen.
Never let go és el seu darrer treball. Protagonitzada per l'oscaritzada Halle Berry, aquesta producció postapocalíptica i dramàtica ha estat escrita per Ryan Grassby i KC Coughlin. Explica com una mare i els seus dos fills bessons viuen a una cabanya al bosc sota l'amenaça d'un esperit maligne. Necessiten estar connectats en tot moment per una corda; però, tot comença a canviar quan un dels nens es pregunta si el mal és real.
Alexandre Aja va assistir com a convidat al Festival de Sitges 2024 per a presentar Never let go, film clausura de l'edició. Volem donar les gràcies a la distribuïdora Vertice Cine per l'entrevista feta durant el festival. Val a dir que, va ser una entrevista realitzada amb altres mitjans de comunicació.
-Never Let Go aborda les relacions entre una mare i els seus dos fills. Per què et va interessar aquest tema?
Em va captivar perquè, com a pare, no com a mare, és un tema que em va impactar quan vaig llegir el guió per primer cop. Em va sorprendre veure fins a quin punt es pot estimar i protegir uns fills. La protagonista és una mare disposada a fer qualsevol cosa per salvar-los, però al mateix temps es converteix en un perill per a ells. Hi ha una complexitat en la idea de la maternitat tòxica, en com la protecció pot convertir-se en una mena de cadena que trasllada els teus propis traumes als teus fills. Si intentes protegir-los de les teves pors, podries estar creant el mateix temor en ells. Aquesta idea em va ressonar molt, i vaig voler explorar el matís i la intensitat d’aquesta mena de conte de fades.
-Sempre treballes amb guions originals. En aquesta pel·lícula sembla que hi ha una connexió amb The Other de Robert Mulligan. Vas prendre alguna cosa d’aquella obra?
En llegir el guió, vaig notar referències a clàssics com Los Otros, Suspense, Carrie... Tots inclouen mares tòxiques, i moltes pel·lícules d’aquest estil envoltaven Never Let Go. Però, de totes, la que més em va influir va ser Carrie, especialment pel seu enfocament, i també la pel·lícula japonesa dels anys 70, Onibaba. Aquesta segona tracta sobre dones afectades per màscares sobrenaturals, o potser per un trauma psicològic. Aquesta era la sensació que volia donar al film. El Otro de Robert Mulligan no va ser una influència directa.
-A Never Let Go no queda clar si el mal és real o imaginari. Per què aquesta ambigüitat?
Quan vaig llegir el primer esborrany del guió, tenia una visió molt clara. Però, en parlar amb els productors, em vaig adonar que tenien una interpretació diferent. Això em va fer reflexionar i em vaig preguntar si el mal havia de ser real o sobrenatural. Finalment, vaig decidir mantenir aquesta ambigüitat, com passa en obres com Suspense o la literatura gòtica d’Edgar Allan Poe, on una explicació psicològica i una de sobrenatural poden coexistir.
-Els dos nens tenen una gran presència a la pel·lícula. Com va ser treballar amb ells?
Són dos nens espectaculars. Va ser un plaer treballar amb aquests dos joves talents, tot i que la cerca va ser llarga. Als Estats Units hi ha moltíssims nens amb talent que treballen a Broadway i a les sèries de televisió, i buscant i buscant vam tenir sobre la taula moltes opcions, però al final vam haver d'escollir i no podíem escollir el que fos obvi. Halle Berry, que també produeix la pel·lícula, ens va animar a buscar fins que vam trobar en Percy Daggs, perfecte per al paper de Nolan. Ho vàrem tenir clar de seguida en veure'l: “aquest és Nolan, vam dir”, perquè era petit i amb aspecte fràgil. Durant el rodatge, treballàvem amb ells unes cinc-sis hores al dia, explicant-los el que havíen de fer, de la temàtica que plantejaríem, del que feia por... ja que no volíem traumatitzar-los. Vam ser molt curosos per no espantar-los, ja que algunes escenes es feien de nit en una casa al bosc, i això feia por. Calia fer pauses per mantenir un ambient relaxat.
-Parla'm de la localització del rodatge?
Fa anys vaig rodar una pel·lícula amb Daniel Radcliffe [Horns, 2013] a un bosc de Vancouver i vaig quedar fascinat per aquell lloc, tan màgic i que sembla extret d’un conte de fades. Quan vaig llegir el guió de Never Let Go, vaig tenir clar que era el lloc ideal. Sabia que només coneixia una part petita de la Columbia Britànica pel que fa a naturalesa i paisatge, així que durant dies i setmanes vàrem estar buscant localitzacions on trobar arbres grans. Els boscos canadencs tenen una presència especial: esdevenen quasi un personatge més, on sembla que la imaginació pot crear monstres. És un lloc que sembla viu, però que en realitat està mort, no té animals... Un lloc molt específic.
-La banda sonora és molt important a la pel·lícula. Explica'm com ha estat la col·laboració amb el compositor Colin Coulder?
La nostra relació és molt propera. Ens vàrem conèixer a Maniac i hem treballat junts en altres produccions com Oxigen, i he de dir que és el meu compositor preferit. M'agrada molt treballar amb ell perquè és molt generós i creatiu, i el que fa sempre és escriure la música després de llegir el guió. Això li permet capturar l’essència del guió amb la seva música; és a dir, en Colin compon després de llegir el guió, i això fa que la música sigui part de l’ADN de la narració, aportant profunditat als elements de foscor i naturalesa que volíem transmetre. Avui se sol agafar música d'altres pel·lícules que mai s'han fet servir, però això de compondre música després de llegir el guió ja no se sol fer. I sobre la influència que parlàvem abans d'Onibaba, ens hem fixat en els tambors que sonaven, els silencis.... en general la banda sonora ha acabat aportant la comunicació entre la infància, la foscor i la natura.
-I com ha estat treballar amb Halle Berry, una estrella de Hollywood?
He tingut la sort de treballar amb gent molt talentosa i també amb gent molt difícil amb qui no tornaré a treballar. Però amb Cécile de France, Marion Cotillard, Elijah Wood, Daniel Radcliffe o la mateixa Halle Berry han estat actors espectaculars que no només eren actors sinó que també explicaven històries. Halle és una professional compromesa i profundament involucrada en la construcció del seu personatge. Des del primer moment va voler assegurar-se que el seu personatge tingués complexitat i profunditat, especialment pel paper d’una mare que estima però que també pot ser tòxica. La seva aportació va anar molt més enllà de la interpretació i va resistir les pressions per fer el seu personatge més “heroic”. Volia assegurar-se que no posaríem en risc la complicitat del seu personatge, les capes que tenia, la profunditat, el que volia aportar, i el contrast entre una mare que estima els seus fills i alhora tòxica, que no és un tema obvi a Hollywood.
-(Espòiler) La pel·lícula deixa de comptar amb Halle Berry a la meitat. Es va plantejar mantenir-la més temps?
Quan vaig llegir el guió, aquesta va ser una de les sorpreses més grans. Vaig pensar, “què?”. La pel·lícula es construeix sobre un seguit d’esdeveniments que ens porten a aquest gir inesperat. Després d’això, la història se centra en els nens, però vam assegurar-nos que el personatge de Halle continués present en l’ambient de la pel·lícula.
-Creus que aquesta pel·lícula marca una evolució en el teu cinema cap a un terror més psicològic?
No crec que sigui una evolució sinó una resposta a les històries que m’arriben. M’encanta el cinema més gore i violent, i no descarto tornar-hi, però Never Let Go té una narrativa diferent. És un procés íntim i depèn de la història que vull explicar en cada moment. Tot depèn. Però estic convençut que algun dia tornaré a un cinema més gràfic.
-Et sents part d’una generació de cineastes francesos que comparteixen un estil de terror específic?
Alta Tensió va ser una carta d’amor a les pel·lícules de terror que més m’agradaven, de cineastes com Tobe Hooper o Wes Craven, de tot aquell cinema de terror dels 60-80 que em feia molta por. Era a principis del 2000 i a França no es feia cinema de terror. En canvi, a Espanya, el gènere estava funcionant, i era frustrant. Això va fer que altres cineastes amants del gènere com Pascal Laugier, Alexandre Bustillo, Julien Maury, etc., que compartíem les mateixes influències, coincidíssim en la mateixa frustració. Alta Tensió era part de tot això. Com deia, a França no s'estava fent cinema de terror en aquell moment, i tots miràvem a Espanya i ens preguntàvem per què allà està funcionant la indústria i nosaltres no podem fer que funciona França. Era molt frustrant per a molts cineastes. Per la trajectòria que va tenir Alta Tensió fora de França, es va convertir en un model de referència per a productors francesos, de trobar finançament per fer cinema a França, i van començar a aparèixer obres com Inside, Martyrs, Frontièr[s]... Va ser possible llavors. Ara, tots ens coneixem i som amics, però en aquell moment hi havia una forta pressió per fer cinema de baix pressupost i molt gràfic. Jo, després d'Alta Tensió, vaig tenir l'oportunitat de marxar als Estats Units i no vaig seguir aquell camí. Però llavors, a tots ens unia el fet d'estar encadenats a aquella categoria del baix pressupost i de la violència extrema, amb la que era l'única manera d'expressar-se, però que no tenia suficients eines per a explicar grans històries.
-Tornant a Never Let Go, creus que la pel·lícula hauria funcionat amb un pare en lloc d’una mare?
El guió original es titulava "Mother Land" (Mare terra), en comptes de Never let go, i abordava la relació d’una mare amb els seus fills, amb un doble sentit amb la idea de nació que apuntava el títol. D'alguna manera, especialment als Estats Units, hi ha aquesta esquerda entre la gent que creu i la que fa preguntes, i la gent que creu i fa les preguntes equivocades. No vaig pensar a canviar-ho per un pare, tot i que seria possible. Bill Paxton va fer un treball semblant amb Escalofrío.
-Com va ser treballar amb el director de fotografia Maxime Alexandre?
Treballar amb Maxime és com treballar amb un germà. Ens coneixem des de petits, i portem més de 16 pel·lícules junts. Vam voler una llum molt natural als exteriors, amb una estètica clara-fosca similar a les pintures holandeses, i una càmera amb doble sensor i una òptica de 65 mm ens va permetre capturar amb gran detall el bosc i intensificar l’expressió dels personatges. Va ser un treball increïble.
-I ja per acabar, què suposa per a tu que Never Let Go sigui la pel·lícula de clausura del Sitges 2024 i que rebis el premi Màquina del Temps?
Li vaig dir a Alexandre Bustillo [present també al Sitges 2024] que estava molt content de la presència de Never let go al festival, perquè a ells [Alexandre Bustillo i Julien Maury] els han programat sempre les seves pel·lícules. Per a mi, Sitges és un lloc molt especial. Fa 21 anys vaig presentar Alta Tensió aquí i des de llavors he estat enamorat del festival. M'agradaria poder estar aquí cada any amb alguna cosa, o sense. Poder clausurar aquesta edició i compartir Never Let Go no és el més important per a mi, sinó poder estar aquí i compartir-la amb el públic aquí a Sitges. I rebre el premi Màquina del Temps és un gran honor. Soc jove, però alhora ja són més de vint anys fent pel·lícules i aquest temps ha passat molt de pressa. Res millor que una màquina del temps per poder tornar enrere i gaudir-ho.
0 Comentaris