[Crítica] NADIE VIVE (No One Lives) - Ryûhei Kitamura, 2012


-DIRECTOR: Ryûhei Kitamura
-GUIÓ: David Cohen
-DURACIÓ: 87 min.
-PAÍS: Estats Units
-ANY: 2012
-MÚSICA: Jerome Dillon
-FOTOGRAFIA: Daniel Pearl 
-REPARTIMENT: Luke Evans, Adelaide Clemens, Lee Tergesen, Laura Ramsey, Lindsey Shaw,America Olivo, Derek Magyar
-PRODUCTORA: Milk & Media / Constance Media / Pathé







Sóc conscient que infinitat de blocs i webs especialitzades en cinema de terror ja han parlat de No One Lives, però tot i sentir-me com un gra de sorra en el desert, per què no jo també? De fet, els que van compartir amb mi experiència en el passat Sitges 2012 sabran que tenia un especial interès en la present pel·lícula, però que per desgràcia me la vaig acabar perdent a causa d'una incompatibilitat horària. Fins llavors, per un motiu o un altre he seguit sense veure-curiosament, fins que m'he decidit, i m'he trobat amb un títol que m'ha deixat... No sabria dir-ho, però possiblement diria "regirat".

Després d'un excel·lent i sagnant currículum al Japó, Ryuhei Kitamura es va llançar a una aventura americana per la porta gran, com resulta adaptar un conte de Els llibres de Sang de l'escriptor britànic Clive Barker, com era The Midnight Meat Train (AKA El vagó de la mort). Després d'un resultat personalment excel·lent, Kitamura ha seguit amb un altre títol carregat de violència i ràbia com és No One Lives, de tall infinitament més simple i lineal, i que es podria catalogar com un slasher. Com comentava, "regirat" m'ha deixat, per què? Una sensació estranya ha envaït el meu cos en acabar la pel·lícula, i és que venint de Kitamura potser esperava una pel·lícula diferent dins del seu cànon de bogeria i brutalitat, possiblement a causa de la sensació que el director ha desaprofitat el material que tenia entre les mans a la recerca del camí fàcil com és el de mostrar i no comptar. És dolenta? No, ja que qualsevol que conegui El vagó de la mort, Azumi, Aragami o Versus, entre tantes altres, i per tant assumeixi el tipus de pel·lícula que és, ha de gaudir com un nan en veure girs narratius, assassinats retorçats i intel·ligents i alguns diàlegs enginyosos, però el que s'ha dit, Kitamura desaprofita -sobretot- a un assassí que donaria per parlar, m'explico:

La pel·lícula explica com un grup de delinqüents assalta una mansió amb tal de robar objectes per després vendre'ls i així guanyar diners. No els surt bé i fugen, però pel camí coneixeran a una parella que sembla enamorada, i que acabaran segrestant i robant el cotxe per saciar el seu fallit robatori anterior. Però ràpidament s'adonaran que en aquell vehicle havia confinat una noia que està molt espantada, i els avisa que fugin i que truquin a la policia, que el propietari del cotxe que han segrestat és un assassí i els matarà a tots.



És a dir, una pel·lícula de "caçador caçat", molt influenciada per pel·lícules de terror-gore d'assassinats metodològics tipus The Collector (Marcus Dunstan, 2010), i per tant una pel·lícula petita, però disfrutable, amb molt gore de qualitat sense ser digital - exceptuant alguns detalls- molt lluny del vagó de la mort, actors pintorescos, i molta violència, oferint d'aquesta manera el que promet malgrat els seus defectes de fàbrica com certes incoherències, ritme no lineal, i pobres actuacions. Fins aquí poc se li pot criticar la pel·lícula dins dela seva mida. El problema està en el fet que la pel·lícula necessita més llum per poder veure més enllà de la superficial, com el fet que Kitamura podia haver aprofundit molt més en la relació de la noia segrestada amb l'assassí (Adelaide Clemens), i així conèixer millor aquesta psique retorçada tan estranya que posseeix. L'assassí (Luke Evans: Blitz, L'enigma del corb, El Hobbit, Fast and Furious 6) és algú que estranyament en el gènere és molt atractiu, però que resulta ser un psicòpata molt intel·ligent capaç d'anticipar-se tots, també fred, calculador, despietat, però en el fons ell el que vol és trobar algú que l'estimi, que li accepti com és. I penso que se li podia haver tret molt més suc a aquest personatge més enllà d'un parell de flashbacks, i així explicar millor els motius pels quals la noia protagonista aconsegueix que li perdoni la vida, com a altres, i no com ha fet Kitamura d'escollir el camí fàcil i acabar configurant una pel·lícula d'assassinats de la pila on "ningú viu".

Una pena no haver aprofitat millor a un assassí com el que Kitamura posseïa, el meu paladar li exigeix ​​més a un director de tant talent i prestigi, de totes maneres No One Lives està per sobre de la mitjana de títols anuals de gènere de terror i la veritat és que se li nota el bon fer i la capacitat que té el japonès per oferir-nos el que de veritat ens agrada als que estimem el gènere, com també és la sang i la mala llet. Ufff, que ganes de Marble City!, la seva pròxima pel·lícula. Encara que amb aquest regust agredolç que m'ha deixat No One Lives, crec que la pel·lícula segueix tenint potencial, i una preqüela seria alguna cosa que podria encaixar bé.


EL MILLOR: La personalitat d'un assassí atípic al gènere, a més que oferirà a l'espectador assassinats retorçats molt macos.

EL PITJOR: No aprofitar tot el potencial de l'assassí i deixar una pel·lícula massa lineal.

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. Bueno, ya sabes que a mí el asesino me encanta xDDD
    No en serio, la peli me gustó un montón... la verdad que de ese maratón estuvieron todas muy bien =)

    ResponElimina
  2. Una película con muchos giros, y con un asesino guaperas...

    ResponElimina