-DIRECTOR: Lucky McKee
-GUIÓ: Lucky McKee
-ANY: 2002
-DURACIÓ: 95 min.
-PAIS: EUA
-MÚSICA: Jaye Barnes-Luckett
-FOTOGRAFIA: Steve Yedlin
-REPARTIMENT: Angela Bettis, Jeremy Sisto, Anna Faris, James Duval, Nichole Hiltz, Kevin Gage, Merle Kennedy, Chandler Hecht, Will Estes
-PRODUCTORA: Lions Gate Films
"Si no pots aconseguir amics,
construeix-te'ls". Aquest és el consell que li va donar la mare
de May quan era una nena. Una nena diferent, allunyada del
que és comú, amb la innocència i timidesa com a carta de
presentació, cosa que el va fer allunyar completament de
la socialització simplement perquè la veien "rara". La
seva mare, en veure que May no aconseguia amics, decideix
regalar-li pel seu aniversari una nina de porcellana guardada dins
d'una vitrina de vidre, i que amb el temps i la maduresa de May,
aquesta joguina s'acabarà convertint en l'única amistat de la
nostra protagonista.
La pel·lícula ens parla sobre la
necessitat humana a ser estimat, escoltat, desitjat, a formar part de
la interacció social anomenada socialització, cosa
que May desconeix del tot i que durant els 90 minuts de
metratge que ens ofereix el bo de Lucky McKee anirà
descobrint -i alhora aprenent- com s'ha de relacionar i actuar amb la
gent, però sempre des de la perspectiva infantil que
identifica May. Apareixent així un repertori de personalitats
que May identifica com a "diferents", cosa que la
condueix a sentir-se atreta inevitablement -i de vegades fins i tot
enamorada-. En concret freaks de cinema de terror,
lesbianes i cecs entre d'altres, gent allunyada del que es considera
com a "normal". Però encara hi ha més, la pel·lícula se
centra en la sexualitat, com un adolescent descobreix el sexe
mitjançant el seu punt de vista innocent, i com aquest pot comportar
les seves decepcions, establint una macabra
història romàntic-bisexual. I com s'imagina, les coses no
l'acabaran de sortir bé, entrant May en un estat psicòtic
destructiu tipus Carrie (Brian de Palma, 1976) que alhora
bolca la pel·lícula cap al cinema de terror.
Una pel·lícula
en què el retrat psicològic d'un adolescent és mostrat, encara que
a manera hipèrbole, arribant fins a l'extrem del cinema de terror.
Un treball fàcilment comparable amb el Repulsion de Polansky, ja que entrem en un viatge directe a la psique, a l'interior d'una
jove en estat latent d'aberració. I McKee ha fet un bon
exercici, perquè sense presses va coent un potatge que no demana
presses, aconsegueix no caure al parany del vulgar slasher malgrat
que alguns critiquen incomprensiblement la pel·lícula de lenta, i
és cert que a estones sembla una cosa "aturada", però és
que l'aberració psicològica de May és progressiva
gràcies a la seva experiència amb la interacció social, que és
allò que la destrueix psicològicament, tot al seu temps.
Va
ser tan bona feina per part de McKee que fins i tot va
guanyar el premi a millor guió i interpretació femenina per part
de May (Angela Bettis), però que personalment li
retreu alguns sots al guió, com la situació actual de la mare
quan May és adolescent, o què passa amb els nens
posteriorment a "la situació". De totes maneres es nota
que McKee té talent, cosa que el conduiria futurament a
produccions interessantíssimes com Red (2008), o la seva
excel·lent -i recent- The Woman (2011), que com el
seu títol indica també parlarà d'una dona, però a aquesta ocasió
interactuant dins un context de família desestructurada.
Però
tornant a May, les seves nombroses virtuts es mouen des
del magnífic muntatge, que a estones juga amb les
sensacions d'una May amb el cap desordenat i que mostren
part de la bellesa visual del film; passant per la càlida BSO;
fins i tot la interpretació d'Angela Bettis –també
interpretant un paper a The Woman– que s'emporta tot el
pes de la pel·lícula d'una manera una mica més que solvent; i el
que als amants del gènere mai no els molesta: les referències a
altres pel·lícules del gènere. Tant Trauma de Dario Argento,
amb una frase sortida del cor de McKee "encara no has
vist Trauma d'Argento?", com sobretot La núvia de
Frankenstein de James Whale, que igual que La núvia de
Re-Animator (Brian Yuzna, 1990), a May també
resideix aquesta recerca de la parella ideal amb aquesta metodologia
escabrosa.
I és que May, en veure que no pot aconseguir
el seu nuvi/a ideal, decideix fer cas a la seva mare i
construir-ho/a, "adquirint" les parts que més l'han atret
de les persones amb qui s'ha relacionat per acabar creant-se "la
seva parella perfecta". Entrant així el film en una espiral de
gore força maco.
May és un títol depressiu, cru i ben
fet, on possiblement més d'un es pugui sentir en certa manera
identificat amb May i els seus problemes de socialització.
Però més enllà de la seva història més o menys dramàtica, estem
davant d'una pel·lícula de terror, perfectament ambientada i
narrada, i amb la qual McKee es va presentar al món com un
fanàtic del gènere de terror. Què més se li pot demanar al seu
debut? Un títol que no acusa el seu baix pressupost i que sap
pal·liar la situació gràcies a una Angela Bettis totalment
creïble en el seu paper, cosa fonamental perquè funcioni la
pel·lícula, i la pel·lícula funciona. Molt recomanable.
0 Comentaris