-DIRECTOR: Herman Yau
-ANY: 1996
-DURACIÓ: 98 min
-PAÍS: Hong Kong
-GUIÓ: Thing Chau
-PRODUCTORA: Jing's Production
-REPARTIMENT: Anthony Wong, Chau-Sang, Yeung Ming, Wan, Fui-on Shing
Tot i no comptar amb grans mitjans
tècnics, i poc més artístics, Ebola Syndrome va
aconseguir posicionar-se el 1996 com un dels títols més extrems
dels reprimits anys noranta, malgrat que precisament per això
va ser obligada a romandre a l'ombra on s'oculta un reduït públic
minoritari. Aquest títol, nascut al llunyà Hong Kong, forma part
del que es considera en aquell país com a Categoria III, que vindria
a ser al nostre com el "no recomanat per a menors de 18 anys"
i que recull tot aquell cinema violent disposat a incomodar. Però,
com és habitual a tota la cinematografia no només de Hong Kong sinó
també de Corea, Tailàndia o el Japó, hi ha un grapat de
pel·lícules que es disposen a arrencar butllofes, i que romandrien
a un bagul a part, un bagul que en molt comptades ocasions
occident ha volgut obrir per descobrir el que hi ha a dins.
Una és Ebola Syndrome, possiblement l'exemple més
internacional d'aquesta Categoria III de cinema més salvatge, del
qual incomoda, encara que tristament avui es tracta d'una pel·lícula
que viu en l'oblit més absolut malgrat el seu bon fer tècnic i
artístic, que és totalment reivindicable.
Amb una arrencada
del més impactant que he vist mai, la pel·lícula inicia a Hong
Kong, el 1986, quan l'empleat d'un restaurant (Anthony Wong)
mata el seu cap i mutila la seva filla, per acabar fugint a
Sud-àfrica. Allà, tornarà a treballar en un restaurant de menjar
ràpid recuperant la seva vida professional, però la seva naturalesa
assassina no us farà oblidar que es tracta d'un boig assassí
violador. Passats uns anys, un dia, mentre va amb el seu cap a
comprar carn per al restaurant a una tribu africana (!), pel camí el
nostre assassí violarà una dona mig morta de la tribu [foto]
aprofitant que està agonitzant el terra, sense saber aquest que ella
és portadora del virus Ebola i que així li acaba
contagiat. Posteriorment, la situació es complicarà per
dos motius: l'assassí es torna immune a la malaltia, infectant així
a tot aquell que li passa per davant, i començant el seu
personal bodycount, violacions i altres bogeries
inimaginables.
Dirigida per un habitual a Hong Kong i també
en aquest estil de cinema, com és Herman Yau,
Ebola Syndrome va néixer el 1996 a partir de dos elements:
de la primera i salvatge pel·lícula dirigida pel mateix realitzador
xinès com és The Untold Story, i com exploitation de
la pel·lícula americana Esclat. La barreja, curiosament lluny de
fracassar, aconsegueix homogeneïtzar en una "una cosa" que
funciona i que serveix per pujar un esglaó qualitatiu
a The Untold Story, gràcies a tenir una història
millor escrita, amb més múscul i sobretot que no fa olor de
producte mediocre malgrat tenir un argument que s'allunya
de realismes i informació sobre la malaltia, per alguna cosa més
sàdica i en general sense pretensions més enllà de l'entreteniment
pur, cosa que no passa a Esclat en posseir un plantejament més
formal i realista. En aquest cas, igual que la seva predecessora, no
estem davant d'una pel·lícula de terror violenta, sinó davant
d'alguna cosa disposada a sacsejar estómacs directament, al
políticament incorrecte, a el fet depravat, fins i tot a la
degeneració. Aquí veurem tot un carrusel de violència extrema
gratuïta en gran manera, amb violacions, mutilacions,
canibalisme, masclisme, racisme, assassinats a nens, matances reals
d'animals i sexe, però lleugerament suavitzat l'impacte gràcies a
un permanent humor negre freak molt típic de la
cinematografia oriental que és fàcilment reconeixible per
l'aficionat i que enganxa molt bé, ja que es tracta d'una pel·lícula
tan excessiva que fins i tot es fa divertida en ser impossible
prendre-s'ho de debò. I tot això, lluny de semblar forçat, grotesc
o simplement exagerat -cosa que peca molt el Japó, per exemple, amb
els Nishimura, Iguchi i companyia-, el resultat
estètic és seriós i adult, també els seus aconseguits efectes
especials fets amb quatre duros, i potser per això moltes vegades la
seva violència es converteix en seca i farà tancar els ulls a
l'espectador –qui avisa no és traïdor–.
Val a dir que el
protagonista Anthony Wong dóna vida al mateix
personatge que apareix a The Untold Story com a
depravat sexual i assassí totalment repulsiu, donant li
pego amb algú que hauria de convertir-se en inoblidable al
gènere, en tenir escenes molt divertides i alhora malaltisses que
mostren "de quin pal va", aconseguint crear a l'espectador
una certa simpatia potser per la seva notable malaptesa. Però la
seva condició com a serial killer renovada a mitjan
pel·lícula, el converteix en algú doblement violent, com és el
fet de posseir immune el virus de l'Ebola i així contagiar tothom, a
més de ser un violador i assassí. Només cal veure l'impactant
final de la pel·lícula utilitzant les dues "armes",
creant una psicosi.
En si Ebola Syndrome no
deixa de ser una mala pel·lícula, però sap aparentar ser una obra
decent pel simple fet de no ser excessivament pretensiosa ni voler
arrissar el ris amb el qual ofereix. És entretinguda,
divertida [curiosíssim pla "bocal" amb el virus a la foto
inferior] i desagradable, sobretot aquest últim pel menyspreu que
té Herman Yau cap a la dona en diferents trams del
film en estereotipar-la des del punt de vista d'un masclista
acabat , fins i tot posicionar-la com a simple objecte
sexual; i també per les influències al ja oblidat gènere mondo,
on les tribus africanes o amazòniques prenien protagonisme assassí
i caníbal al costat de les desagradables i prescindibles matances
reals d'animals. I això, al capdavall, no deixen de ser elements de
mal gust per aconseguir incomodar l'espectador en major mesura,
restant al grau de simpatia que desprèn una
pel·lícula hiperviolenta de per si, ja que la pel·lícula
té prou força per presumir-ne sense necessitat de mostrar aquests
dos exemples de violència absolutament prescindibles: l'assassinat
real d'animals, i la xacra que avui segueix existint com és el
maltractament i menyspreu a la dona. I deia prescindible perquè
Ebola Syndrome sap no decaure en cap moment, en oferir
diferents escenaris preciosos -sobretot els del Serengueti africà-,
originalitat en els assassinats, el seu humor, situacions
inversemblants, moments molt freaks [insisteixo en aquest
pla "bocal"], i un assassí que manté el ritme de la
pel·lícula sense despentinar la seva greixosa cua. Simplement, al
nivell de les Guinea Pig, amb ultragore "de
mala qualitat" alemany, tocs mondo, referències a
l'apartheid, humor oriental negríssim, ia estones un
tuf Troma bizarro que acaba aconseguint un guisat
indigest i vomitiu, però de gust agredolç.
EL
MILLOR: Anthony Wong i com n'és de repulsiva la seva
interpretació. I sense oblidar el pla "bocal".
EL
PITJOR: Que no es tracti aquestes pel·lícules com haurien de ser
tractades i se'ls arraconi a la foscor de la censura per mostrar
violència extrema.
1 Comentaris
Me parece genial que compartan con nosotros en el blog de anime xxx para poder tener una buena tarde y divertirme.
ResponElimina