[Crítica] Ebola Syndrome - Herman Yau, 1996



-DIRECTOR: Herman Yau
-ANY: 1996
-DURACIÓ: 98 min
-PAÍS: Hong Kong
-GUIÓ: Thing Chau
-PRODUCTORA: Jing's Production
-REPARTIMENT: Anthony Wong, Chau-Sang, Yeung Ming, Wan, Fui-on Shing








Tot i no comptar amb grans mitjans tècnics, i poc més artístics, Ebola Syndrome va aconseguir posicionar-se el 1996 com un dels títols més extrems dels reprimits anys noranta, malgrat que precisament per això va ser obligada a romandre a l'ombra on s'oculta un reduït públic minoritari. Aquest títol, nascut al llunyà Hong Kong, forma part del que es considera en aquell país com a Categoria III, que vindria a ser al nostre com el "no recomanat per a menors de 18 anys" i que recull tot aquell cinema violent disposat a incomodar. Però, com és habitual a tota la cinematografia no només de Hong Kong sinó també de Corea, Tailàndia o el Japó, hi ha un grapat de pel·lícules que es disposen a arrencar butllofes, i que romandrien a un bagul a part, un bagul que en molt comptades ocasions occident ha volgut obrir per descobrir el que hi ha a dins. Una és Ebola Syndrome, possiblement l'exemple més internacional d'aquesta Categoria III de cinema més salvatge, del qual incomoda, encara que tristament avui es tracta d'una pel·lícula que viu en l'oblit més absolut malgrat el seu bon fer tècnic i artístic, que és totalment reivindicable.

Amb una arrencada del més impactant que he vist mai, la pel·lícula inicia a Hong Kong, el 1986, quan l'empleat d'un restaurant (Anthony Wong) mata el seu cap i mutila la seva filla, per acabar fugint a Sud-àfrica. Allà, tornarà a treballar en un restaurant de menjar ràpid recuperant la seva vida professional, però la seva naturalesa assassina no us farà oblidar que es tracta d'un boig assassí violador. Passats uns anys, un dia, mentre va amb el seu cap a comprar carn per al restaurant a una tribu africana (!), pel camí el nostre assassí violarà una dona mig morta de la tribu [foto] aprofitant que està agonitzant el terra, sense saber aquest que ella és portadora del virus Ebola i que així li acaba contagiat. Posteriorment, la situació es complicarà per dos motius: l'assassí es torna immune a la malaltia, infectant així a tot aquell que li passa per davant, i començant el seu personal bodycount, violacions i altres bogeries inimaginables.

Dirigida per un habitual a Hong Kong i també en aquest estil de cinema, com és Herman Yau, Ebola Syndrome va néixer el 1996 a partir de dos elements: de la primera i salvatge pel·lícula dirigida pel mateix realitzador xinès com és The Untold Story, i com exploitation de la pel·lícula americana Esclat. La barreja, curiosament lluny de fracassar, aconsegueix homogeneïtzar en una "una cosa" que funciona i que serveix per pujar un esglaó qualitatiu a The Untold Story, gràcies a tenir una història millor escrita, amb més múscul i sobretot que no fa olor de producte mediocre malgrat tenir un argument que s'allunya de realismes i informació sobre la malaltia, per alguna cosa més sàdica i en general sense pretensions més enllà de l'entreteniment pur, cosa que no passa a Esclat en posseir un plantejament més formal i realista. En aquest cas, igual que la seva predecessora, no estem davant d'una pel·lícula de terror violenta, sinó davant d'alguna cosa disposada a sacsejar estómacs directament, al políticament incorrecte, a el fet depravat, fins i tot a la degeneració. Aquí veurem tot un carrusel de violència extrema gratuïta en gran manera, amb violacions, mutilacions, canibalisme, masclisme, racisme, assassinats a nens, matances reals d'animals i sexe, però lleugerament suavitzat l'impacte gràcies a un permanent humor negre freak molt típic de la cinematografia oriental que és fàcilment reconeixible per l'aficionat i que enganxa molt bé, ja que es tracta d'una pel·lícula tan excessiva que fins i tot es fa divertida en ser impossible prendre-s'ho de debò. I tot això, lluny de semblar forçat, grotesc o simplement exagerat -cosa que peca molt el Japó, per exemple, amb els Nishimura, Iguchi i companyia-, el resultat estètic és seriós i adult, també els seus aconseguits efectes especials fets amb quatre duros, i potser per això moltes vegades la seva violència es converteix en seca i farà tancar els ulls a l'espectador –qui avisa no és traïdor–.

Val a dir que el protagonista Anthony Wong dóna vida al mateix personatge que apareix a The Untold Story com a depravat sexual i assassí totalment repulsiu, donant li pego amb algú que hauria de convertir-se en inoblidable al gènere, en tenir escenes molt divertides i alhora malaltisses que mostren "de quin pal va", aconseguint crear a l'espectador una certa simpatia potser per la seva notable malaptesa. Però la seva condició com a serial killer renovada a mitjan pel·lícula, el converteix en algú doblement violent, com és el fet de posseir immune el virus de l'Ebola i així contagiar tothom, a més de ser un violador i assassí. Només cal veure l'impactant final de la pel·lícula utilitzant les dues "armes", creant una psicosi.

En si Ebola Syndrome no deixa de ser una mala pel·lícula, però sap aparentar ser una obra decent pel simple fet de no ser excessivament pretensiosa ni voler arrissar el ris amb el qual ofereix. És entretinguda, divertida [curiosíssim pla "bocal" amb el virus a la foto inferior] i desagradable, sobretot aquest últim pel menyspreu que té Herman Yau cap a la dona en diferents trams del film en estereotipar-la des del punt de vista d'un masclista acabat , fins i tot posicionar-la com a simple objecte sexual; i també per les influències al ja oblidat gènere mondo, on les tribus africanes o amazòniques prenien protagonisme assassí i caníbal al costat de les desagradables i prescindibles matances reals d'animals. I això, al capdavall, no deixen de ser elements de mal gust per aconseguir incomodar l'espectador en major mesura, restant al grau de simpatia que desprèn una pel·lícula hiperviolenta de per si, ja que la pel·lícula té prou força per presumir-ne sense necessitat de mostrar aquests dos exemples de violència absolutament prescindibles: l'assassinat real d'animals, i la xacra que avui segueix existint com és el maltractament i menyspreu a la dona. I deia prescindible perquè Ebola Syndrome sap no decaure en cap moment, en oferir diferents escenaris preciosos -sobretot els del Serengueti africà-, originalitat en els assassinats, el seu humor, situacions inversemblants, moments molt freaks [insisteixo en aquest pla "bocal"], i un assassí que manté el ritme de la pel·lícula sense despentinar la seva greixosa cua. Simplement, al nivell de les Guinea Pig, amb ultragore "de mala qualitat" alemany, tocs mondo, referències a l'apartheid, humor oriental negríssim, ia estones un tuf Troma bizarro que acaba aconseguint un guisat indigest i vomitiu, però de gust agredolç.


EL MILLOR: Anthony Wong i com n'és de repulsiva la seva interpretació. I sense oblidar el pla "bocal".

EL PITJOR: Que no es tracti aquestes pel·lícules com haurien de ser tractades i se'ls arraconi a la foscor de la censura per mostrar violència extrema.  



Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris

  1. Me parece genial que compartan con nosotros en el blog de anime xxx para poder tener una buena tarde y divertirme.

    ResponElimina