Després d'uns vint anys de
silenci cinematogràfic per part de Ruggero Deodato, el
mític director italià responsable d'obres de culte com Holocausto
Caníbal o Cut and Run, va aterrar a Sitges a
presentar un prometedor títol anomenat Ballad in Blood.
Les expectatives eren màximes, ja que, a més del seu
retorn al cinema, el film venia precedit d'unes altes
expectatives després de les promeses del mateix director
en diferents entrevistes (com la que va dedicar al nostre bloc)
que Ballad in Blood era una "bona pel·lícula
de realisme", tal com a Deodato li agrada
descriure el seu cinema, i això és sempre començar
temeràriament.
Després de finalitzar la projecció de la
pel·lícula, Deodato va preguntar als espectadors (a
Sitges) si Ballad in Blood desprèn el segell
de Ruggero Deodato, i la gent, amb cara de compromís, va
respondre un "sí" bastant tímid i amb la boca mig
tancada. Potser molts s'haurien de preguntar què és el
"segell" de Ruggero Deodato, i potser
comprendrien millor Ballad in Blood, que, per què
negar-ho, no és una bona pel·lícula ni de lluny. Influenciat pel
neorealisme italià, Deodato ha dedicat la seva obra a
plasmar sota la seva actitud arrogant, masclista, morbosa, sexy i
violenta, ni més ni menys que la realitat de les persones a
determinada època.
Ballad in Blood part d'una
història real sobre un assassinat i com els implicats van buscar la
manera de tapar l'acte. La pel·lícula recull aquest cas per
apropiar en una història sobre la inconsciència de la joventut
d'avui i la seva falta de maduresa davant els problemes, juntament
amb la particular visió del director sobre el sexe lliure
i les drogues. Amb tot això, la pel·lícula és una successió
d'escenes que combinen el sexe, les drogues, baralles i poc més, tot
moderat per dos nois i una noia ben acalorats que no saben què
punyetes fer amb el cadàver d'una amiga que ha aparegut en casa
misteriosament després d'una nit de festa de Halloween.
La pel·lícula és un desastre.
Incapaç de marcar-se un ritme i una direcció clara a on dirigir
l'argument, Ballad in Blood és una obra buida i amb
poc interès, que navega perduda en un bot salvavides
improvisant sobre la marxa a força de vàcues escenes de sexe i
drogoaddicció. Per tot això, sense ritme ni història a
desenvolupar en els seus eterns 115 minuts, la intensitat al guió
es ressent moltíssim i garanteix badalls. Ni tan sols l'humor (cosa
que Deodato va considerar com a molt important de la
pel·lícula) està encertat, més enllà de determinada escena com
la de l'embotit, o les bromes estereotipades i ja gastades del noi
negre protagonista. En fi, que el guió no és que sigui senzill,
sinó simple, perquè no hi ha una història definida a la qual
agafar-se.
Això si, val la pena destacar algunes coses
interessants (que no positives), com per exemple en
com Deodato recupera aquella vella insígnia de cinema
italià de gènere dels 70-80, en el qual les trames puntualment es
convertien en escenaris onírics gairebé de malson, com si
fos una cosa inversemblant, allunyat de la realitat, per a
després posteriorment tornar-hi. Aquí, passa una cosa
semblant, amb aquest local de festes en què es practiquen orgies i
els seus inquilins es converteixen en depredadors sexuals, mentre van
disfressats de dimonis en el que havia de ser una nit de Halloween. A
més, la música composta per Claudio Simonetti (mític
compositor de Goblin), sempre encertat en els seus treballs,
torna a oferir una música enigmàtica molt al seu estil que el
caracteritza, que teletransporta a l'espectador al passat.
Això en el seu conjunt, mola, o com a mínim ho farà als fans
d'aquell cinema.
En tot cas, Ballad in Blood és
un film fallit, i que si restéssim intensitat a les seues
escenes de sexe i droga, bé podria tractar-se d'un telefilm
de sobretarda barat i sense interès. Per a mi una tremenda
decepció per als incondicionals de Ruggero Deodato després
del seu retorn al cinema "dels seus orígens".
Que no enganyi el títol, ni Ballad in Blood és
cinema de terror, ni hi ha altes dosis de violència (és dels films
més lleugers del director), ni tampoc hi ha una idea
sòlida a desenvolupar. Tot just la pel·lícula és el retrat d'uns
joves perduts en la droga, el sexe i la delinqüència, amb el
cadàver d'una noia en boles allà al mig que no saben molt bé que
fer amb ell. Només a la fi cal un gir interessant, però ja és
massa tard ... Una pena.
0 Comentaris