[Crítica] JUAN DE LOS MUERTOS - Alejandro Brugués, 2011

-DIRECCIÓ: Alejandro Brugués
-GUIÓ: Alejandro Brugués
-ANY: 2011
-DURACIÓ: 100 minutos
-PAÍS: Cuba
-PRODUCCIÓ: Coproducción Cuba-España; Producciones de la 5ta Avenida / La Zanfoña Producciones / ICAIC / Canal Sur / TVE
-MÚSICA ORIGINAL: Sergio Valdés
-SO: Daniel de Zayas
-REPARTIMENT: Alexis Díaz, Jorge Molina, Andrea Duro

Juan de los muertos no és una pel·lícula més al gènere zombi, significa la intrusió cubana al gènere de terror per primera vegada en la seva història, que no és poca cosa. I això s'ha produït gràcies a una coproducció hispano-cubana del 2011 capitanejada en la direcció per un jove anomenat Alejandro Brugués, i que significa una alenada d'aire molt fresc de cara a la seva imatge exterior per a la bella Cuba de Raúl Castro, en desvirgar el país pel que fa a gènere fantàstic. Molt benvingut és aquest film, però això no fa més que "apadrinar" la pel·lícula, convertint-nos en excessivament benèvols a l'hora de valorar-la, ja que el resultat final és una mica discret, però molt acceptable.

Juan de los muertos és un film amb les seves virtuts, amb gestos de complicitat cap al cinema de terror clàssic -us sona un tauró menjant-se a un zombi? -, amb gore, diàlegs humorístics, i el segell "made in Cuba" en tots els seus sentits. Però es nota la falta de mitjans i el nivell amateur que sembla tenir la pel·lícula en alguns instants, fallant així la direcció a estones, també amb diàlegs que no s'entenen, excés de sang digital, i en especial les actuacions, que si bé els actors principals són dolents els de farciment són de pura pena. Així i tot anem a pams. Juan de los muertos ens explica com els habitants de Cuba s'estan convertint en zombis caníbals per culpa dels EUA, un rumor que s'emet per televisió en els noticiaris de país, però que ningú pot confirmar. Malgrat aquesta podrida situació, Juan (Alexis Díaz), un civil enamorat de la seva illa combatrà als morts vivents al costat d'uns pintorescos amics i familiars que l'ajudaran, amb un negoci anomenat "Juan dels morts, matem els seus éssers estimats" .

I és aquí on rau la principal virtut de la pel·lícula, en el seu humor, un humor que funciona molt bé, folklòric, i que acaba donant a la pel·lícula la sensació d'espontaneïtat que tan important és en una comèdia de terror. Per no parlar de la crítica social i el patriotisme -que en això la Xina no es queda sola-, i és que el film no és més que una metàfora del que els passa als dissidents cubans que emigren cap a Miami seduïts pel capital, cosa que li ha suposat a la pel·lícula molts problemes de distribució en alguns països. No és una idea nova, però sí molt desaprofitada al llarg de les últimes dècades pel que fa a gènere zombi, ja que Brugués ha compost una pel·lícula molt a l'estil de les tres primeres de morts vivents de George Romero (Night, Dawn, i Day of the dead), que aquestes ja posseïen una història que oferia crítica social com a rerefons als seus corresponents objectius. En Juan dels morts també s'usa la pandèmia zombi com a excusa per mostrar simbòlicament les reaccions humanes tendents a l'avarícia que es desenvolupen en el capitalisme, i en aquest cas a "l'exterior", posicionant directament l'espiell cap a Miami. I això és un fet que cal valorar molt positivament, ja que Brugués retrocedeix en el temps i s'avança a tantíssims subproductes zombi mediocres, baixos de qualitat i alts de triperia simple i barata.

I que no falti el "cafè per a tots" pel que fa a brometes àcides. Espanya no es queda enrere, i es veu que a les escoles espanyoles ningú aprèn anglès... Una cosa molt cert; deixant a part una altra perla, que no és interessant emigrar a Espanya perquè el país està fatal... Quina fama! És a dir, Juan de los muertos utilitza hàbilment el gènere per crear politiqueig d'una manera àcida, fresca i divertida.

Satírica, modesta, gore, gamberra, simpàtica... Molts adjectius que ens dirigeixen a la diversió, a gaudir sense complexos, a perdonar les imperfeccions d'un film gairebé amateur, entre elles les possiblement pitjors actuacions de Festival 2011. Una pena. En tot cas, l'espectador ha de ser conscient en tot moment del tipus de pel·lícula que està veient, que és una pel·lícula de sèrie B, però no d'aquelles limitades a aquest perímetre que alberga subproductes repetitius i de mala qualitat i que en molt comptades ocasions es traspassa. En aquesta ocasió s'ha realitzat una pel·lícula amb la intenció de distanciar-se del comú, de crear una certa profunditat -en aquest cas política-, de mostrar un humor poc conegut, de recórrer als referents cinematogràfics a força de picades d'ullet i, sobretot, com mostra a obertura política al país -també- cultural.

EL MILLOR: Com sàtira política és genial, i per fí es fa servir de nou al zombi com a metàfora política. També que suposa ser la primera pel·lícula de zombis cubana fins a la data.

EL PITJOR: Alguna interpretació ajudarà a divertir encara més a l'espectador.