És trist dir-ho, però el
filipí Brillante Mendoza va presentar a Sitges el
desastre més gran de la seva carrera: Possession (o
"Sapi", tal com es titula en el seu idioma natal), la seva
incursió definitiva al gènere de terror. Per als més
despistats i que no el coneguin es tracta d'un director reconegut
mundialment per les seves interessants i intensos drames d'art i
assaig, i haver fet aquest gir en la seva carrera cap al
gènere de terror com a mínim hauríem acollit d'una
manera benvolent i ser compassius amb els seus defectes. Penso que
amb Kinatay, la seva anterior pel·lícula, el director va
llaurar el camí cap al terror, ja que es tractava d'una pel·lícula
brutal i pertorbadora a cavall entre el documental i el drama més
fosc, i amb Possession Mendoza entra de ple en el gènere
allunyant-se de dramatismes per centrar-se en possessions
demoníaques, el problema és que ha estat incapaç d'oblidar el seu
particular estil documentalista i el resultat ha acabat per
ser una proposta que no funciona arribant fins a punts vergonyosos (o
millor dit, somnolentes), així que res de ser
benevolent.
L'argument és senzill, tracta d'una cadena de
televisió anomenada SBN que per no tenir de tancar a causa
de les seves crisis financeres i d'audiència, decideix
enviar a un grup de reporters a la recerca de documentació per a
realitzar un documental sobre possessions demoníaques, creient que
amb aquest documental podrien salvar la cadena i fins i tot arribar a
desbancar com a líder d'audiència a la seva competència: la
televisió PBC. D'aquesta manera, els reporters viatjaran per
les Filipines a la recerca d'aquest material ... Però no
troben res, només a un tal Baró Valdez que sembla haver
estat l'únic que capaç de gravar una possessió demoníaca.
Llavors, l'equip reporter es posa d'acord econòmicament
amb Valdez perquè els cedeixi els outtakes (material
no usat), i així poder emetre aquell cas com si fos un d'actual.
Però les coses no aniran com desitjarien, i aviat començaran a
succeir coses estranyes.
He de reconèixer que el cinema
de Brillante Mendoza mai ha estat del meu especial interès,
però sí sento una especial estima cap a Kinatay, una
pel·lícula on el director filipí intenta reflectir la realitat
social d'aquella Manilla degradada d'una manera dramàtica,
però hiperrealista, gairebé com si es tractés d'un
documental. A més va aconseguir deixar bocabadat a l'espectador amb
la seva posada en escena fosca i pertorbadora, i que li va servir per
guanyar el premi a millor direcció i banda sonora al Sitges 2009.
Però amb Possession hauria de satisfer molt més
encara al sector festivaler de Sitges, i em
refereixo al públic, no jurat, que a Sitges són sempre
coses molt diferents. Bàsicament per voler allunyar-se del
dramatisme habitual de la seva carrera i oferir una pel·lícula
100% terror, seca, i amb moments memorables com el de la serp, però
que per desgràcia Mendoza no oblida el seu cànon hiperrealista.
Aquest cànon que comento no és que sigui un mal exercici de cinema,
ja que en Possession es reflecteix perfectament una bruta,
corrupta i degradada Manilla, on els residus de la gent es barregen
amb l'aigua de la pluja per inundar així uns carrers carregats de
merda, a més de la contaminació de l'aigua de la mar, i en si un
global de misèria i desesperança molt bé reforçat gràcies a una
pàl·lida fotografia. Per tant, penso que Brillante Mendoza
per a documentals de crítica social seria el millor, però com a
director de cinema de terror no és que tingui massa idea.
El
que l'espectador veurà amb Possession és un intent de
reflectir la cobdícia humana, al que és capaç d'arribar els
mitjans de comunicació per aconseguir superar la seva competència,
sobrepassant els límits de la moralitat, i tot això mentre un grup
de reporters es dedica a oferir a l'espectador un viatge turístic
per les Filipines mostrant els seus problemes socials. És a dir,
Mendoza sembla més interessat a aconseguir una pel·lícula de
denúncia social més que de terror, ja que les possessions
demoníaques no són més que una excusa qualsevol per treballar
aquesta base crítica. I tot això rodat al "mockumentary",
us imagineu? No només l'espectador va veure a Sitges una pel·lícula
que no té res a veure amb el que prometia, sinó que a sobre Mendoza
va acabar regalant un mareig gratuït a un públic que òbviament va
acabar per desconnectar. És a dir, un rotllo, i l'experiment ha
fracassat.
Mendoza ha realitzat amb Possession el
desastre més gran de la seva carrera, aconseguint avorrir
notablement a un públic de Sitges que anava abandonant la sala a
mitja sessió. Una pel·lícula lenta, descafeïnada,
incoherent, mal dirigida i escrita, i en si una pel·lícula que va
avançant sense portar a cap lloc ... Ni tan sols el terror
existeix, i quan decideix fer-ho els crèdits prenen protagonisme
(sic).
EL MILLOR: L'escena de la serp sortint d'un forat
... Però que no diré quin.
EL PITJOR:
Que Brillante Mendoza no hagi tingut valor a realitzar una
pel·lícula de terror tal com prometia, per acabar regalant a
l'espectador gairebé 2 hores d'avorriment, mareig i engany.
1 Comentaris
Entrada número 200!
ResponElimina