Sense alè deixarà a qualsevol Green Room. Ella és una de les grates sorpreses del ja extint Sitges 2015, una pel·lícula dirigida per un director dut a cel arreu del món després de realitzar aquella joia titulada Blue Ruin, un anomenat Jeremy Saulnier. I de colors segueix la cosa a Green Room, però, anem a pams: què vol dir exactament "green room"? Aquest concepte es refereix a aquella habitació en què els grups de música reposen abans d'un concert, i que és precisament el lloc on succeirà gran part de l'acció de la pel·lícula. En ella tot esclatarà quan un grup de música punk anomenat Is Not Nice, després de tocar un concert en un local neo-nazi, acaba descobrint per error l'assassinat d'una noia a la "green room" del local del concert. A partir d'allí, la situació s'anirà complicant per moments.
A Green Room destaca l'alt
calibre de les imatges, sobretot per l'angoixa que produeix el fet
d'explotar el 80% de la pel·lícula dins d'un espai tancat sense
finestres, i amb prou feines 1 sortida a l'exterior. En aquesta room,
la "green" per dir-ho així, és el lloc on queden
tancats els punks intentant refugiar-se de l'amenaça exterior que hi
ha fora de l'habitació, una amenaça en forma de skinheads armats
fins a les dents amb matxets, pistoles, ganivets, i tota
mena d'armes. Davant d'aquesta situació molts identificaran
Green Room com una obra molt influenciada per Assalt a
la comissaria de districte 13 de John Carpenter, i van en la
veritat, perquè aquest és un clar exemple de thriller de
supervivència amb uns personatges lluitant per sobreviure des d'un
espai tancat. I en efecte així és, perquè tot i quedar tancats en
aquesta habitació, els punks a poc a poc veuran com la
situació s'anirà complicant i ràpidament les morts no trigaran a
arribar.
El que més m'ha agradat de la pel·lícula és que
es tracta d'un divertiment propi de sèrie B que a més de poder
presumir d'un brutal treball estètic i mostrar algunes de les
imatges més contundents del Festival, sap treballar molt bé als
seus personatges, alguna cosa difícil de trobar en aquest tipus de
pel·lícules de consum ràpid. Green Room aconsegueix no
caure en l'error de plantejar personatges típics de la sèrie B,
completament estereotipats i heroics, sinó més aviat
treballa els seus personatges d'una manera més vertical, aprofundint
en els seus matisos, és a dir, mostrant com van evolucionant després
de les diferents situacions que van vivint, i d'aquesta manera
fer-los la llum millor la seva humanitat o per contra, la seva
irracionalitat. I és que ni els bons són tan bons, ni els dolents
són tan dolents, i fins i tot un simple i violent pitbull punyent
de colls arriba a sorprendre en el tram final de la pel·lícula.
Pel
que fa al repartiment em quedo amb dos personatges. D'una
banda destaca Darcy (Patrick Stuart), el capitost de la banda neonazi
i alhora el principal dolent de la pel·lícula, però per desgràcia,
un actor de la seva categoria sembla bé perdut en Green Room,
oferint un personatge gairebé sense carisma ni protagonisme. Molt
més convincent hi ha una skingirl anomenada Amber (Imogen
Poots), una noia que veu presenciar en directe l'assassinat de la
seva amiga i que s'unirà al grup de punks en la seva supervivència.
La veritat és que l'actriu Imogen Poots no destaca en
Green Room per ser una actriu de grans recursos artístics,
però la seva interpretació és molt digna de ser recordada com noia
dura i lluitadora, una femme fatale en tota regla que regalarà a
l'espectador alguna que una altra escena de les que costen d'oblidar,
com la de l'cúter.
Així que res, qui vulgui veure una
bona pel·lícula de supervivència, opressiva, plena de skinheads
armats amb matxets, molta violència i gore, a més d'una constant
música punk-Oi! de fons (i amb un gran tema que els que més
s'identifiquen amb l'escena segur que reconeixen), Green Room és
la pel·lícula perfecta. Entre el meu top 5 del Sitges 2015.
0 Comentaris