A qui li digui
que Defensa la teva vida (Fight for your life,
1977) és una pel·lícula per a negres, segur que m'acusa de
qualsevol cosa poc afalagadora. Però així és, el
cinema Blaxploitation va ser un cinema molt popular als
anys 70, un cinema que va buscar la manera de satisfer
un públic poc comú a les sales de cinema com era
l'afroamericà, habitualment mostrat al món del cinema com a
subjecte discriminat dins una esfera social liderada per un home
blanc. Diguem que, les Blaxploitations es tractaven d'una
mena de rebel·lia alhora que reivindicació social i cultural,
reflectint en les seves històries els tòpics, però alhora
realitat social i existencial dels ciutadans afroamericans que encara
es consideraven com "de segona" per aquells temps. S'hi
explicaven històries situades habitualment en barris pobres, plenes
de famílies humils que barallen per sobreviure en territoris
controlats per les màfies, la delinqüència, la droga, i en si tot
allò sol haver-hi als barris marginats. Els gèneres cinematogràfics
que acollien aquestes pel·lícules n'hi havia de tota mena, des del
cinema de terror fins a la comèdia.
Un dels elements més
interessants de les Blaxploitation eren les curioses
relacions racials entre els ciutadans americans, mostrant-se als
negres sota el segell "black power", és a dir, que
els negres responien al racisme blanc donant joc als estereotips
habituals tant dels ciutadans blancs com dels negres, però, i aquí
hi ha la gràcia d'aquest cinema, representats d'una manera heroica
per part dels negres i d'inferioritat
física-intel·lectual-sexual-etc. dels blancs. Per tant, és un
cinema racista en tota regla, segurament més venjatiu que amb mala
fe, però segregador al cap i a la fi. Així és Defensa la
teva vida, un dels clàssics de les Blaxploitations de
l'època, i un dels exemples clars de cinema políticament
incorrecte.
La pel·lícula és una Home Invasion en
tota regla, dirigida per Robert A. Endelson en 1977 en el
que va ser la seva opera prima (i única pel·lícula de la
seva carrera). Tracta sobre uns delinqüents que escapen de la
policia quan aquests els traslladaven a una altra presó de més
seguretat, uns delinqüents que són un home blanc, un mexicà i un
asiàtic –una cosa gens gratuïta-. Pel camí, fugint de la
policia, els delinqüents s'acabaran ocultant dins la casa d'una
humil família de raça negra composta per un pastor, la seva dona,
la seva filla, el seu fill petit, i l'àvia que està asseguda en
cadira de rodes.
Defensa la teva vida se la pot relacionar amb
el cinema Rape&Revenge, però sense ser-ho exactament
malgrat mostrar-se una brutal violació. Igualment, és un
film que mostra com a tesi el mateix concepte que aquest subgènere,
com és el de l'ull per ull, dent per dent, és a dir, al dret de
venjar-se al mateix preu de com s'ha estat atacat, i quant a això la
pel·lícula és pura dinamita. Avui dia encara segueix prohibida a
diferents països, un detall que evidencia que malgrat els gairebé
quaranta anys transcorreguts ja des de la seva estrena en cinemes, la
seva salut és envejable quant a violència, explicit, i
desvergonyiment a l'hora de mostrar una quantitat de detalls racials
continus completament sorprenents i impensables de veure avui dia,
convertint-la així en un film de culte per als més neòfits.
Des
d'aquí animo tots els que estiguin curats d'espants que la vegin. És
una pel·lícula petita de baix pressupost, que considero que encara
avui es deixa veure bàsicament perquè és un clar exemple de
valentia i poc temor a la censura. Qui la vegi per primera vegada es
trobarà davant un flux continu de vexacions, pallisses, amenaces,
tortures psicològiques, violacions, morts, etc., que realitzen els
delinqüents a la pobra família de negres, tals com es poden veure a
altres pel·lícules de l'època com a Trampa per a un
violador (Ruggero Deodato, 1980), però a diferència d'aquesta,
existeix -a més de les referències racials- un interessant tram
final que convida a reflexionar sobre la justícia i el dret a
ajusticiar.
D'altra banda, voldria destacar que,
igual que la pel·lícula de Ruggero Deodato, a Defensa la
teva vida també hi ha un carismàtic assassí, en aquest cas
anomenat Jessie Lee Kane (William Sanderson) que és un clar exemple
de persona amb complex d'inferioritat, però que amb la pistola a la
mà és un dels fills de puta més grans que el cinema ens ha
regalat. I sí, heu llegit bé, William Sanderson, més conegut per
ser el creador de joguines robots (JF Sebastian) a la pel·lícula
de culte Blade Runner (1982), també com Joe Monday a El
último hombre (1996), o com Norman Blane a
la sèrie The Twilight Zone (1988-89). Curiosament, Defensa
la teva vida va ser la seva primera pel·lícula, i poso la mà al
foc que interpretant el paper més extremat de tota la seva
carrera.
-EL MILLOR: La seva radicalitat tant conceptual
com a gràfica. També em quedo amb el final, per intentar
allunyar-se una mica dels convencionalismes d'aquest tipus de
pel·lícules i convidar l'espectador a reflexionar sobre les
preguntes i les respostes de la pel·lícula.
EL PITJOR:
L'esquelet del guió és simple, per la qual cosa probablement el
tram mitjà de la pel·lícula -basat en les simples i contínues
vexacions- pugui semblar avorrit per la repetició d'esquemes.
0 Comentaris