Potser va passar massa de puntetes per
la taquilla espanyola la pel·lícula Victòria. És estrany, si més
no, que ho fes amb una actriu de protagonista que sembla en estat de
gràcia després de les reeixides sèries televisives Cites i
sobretot Polseres Vermelles, o l'aclamat espot estiuenc d'Estrella
Damm, com és Laia Costa. Victòria, una pel·lícula alemanya
dirigida per Sebastián Schipper i que es va poder
veure al Festival de Sitges 2015, va cridar l'atenció als crítics
de tot el món pel fet que va ser rodada en un únic pla seqüència
de 140 min., Tot un rècord Guiness.
Entre el melodrama
existencial d'una jove madrilenya que s'acaba d'instal·lar a Berlín
anomenada Victòria (Laia Costa) [mana collons, no podia ser de
Barcelona?], I el thriller d'acció propi de cinema de robatoris i
atracaments, Victòria és un film que demana la mateixa paciència a
l'espectador que ho faria una pel·lícula de tipus found footage.
La història és molt simple: una jove que abans d'entrar a treballar
coneix a un grup de nois amb els quals s'acabarà veient
implicada en un atracament a un banc. Tot això en un sol pla
seqüència.
No sóc defensor d'aquest tipus de formalismes
que no són més que una simple exhibició de talent per part de
director, ja que, més enllà de la medalla a la qual aquest aspira,
en aquestes pel·lícules sol deixar-se en un segon pla el més
important, com és elaborar una història que respecte a
l'espectador. M'explico: Victòria és una veritable proesa pel que
fa a aspectes tècnics i demostra que Schipper és el puto
amo dirigint, però més enllà d'això hi ha una història més
aviat grisa, previsible i, en resum, bastant fluixa, a més de
rabiosament estirada. Tot té la seva justificació, ja que la
naturalitat / espontaneïtat que li proporciona el pla
seqüència a la història serveix per mostrar com en un dia
qualsevol, tu o jo, fent coses rutinàries abans d'anar a treballar,
la vida mateixa se'ns pot complicar fins límits insospitats, i
perquè això funcioni és necessari el farcit (situacions
allargades, també de poc interès, diàlegs buits, etc.) per així
donar realisme al guió. La idea de Schipper és
aquesta, i cal reconèixer-li que ho fa bé, perquè tot queda bé
creïble en aconseguir esborrar al guió
qualsevol malabarisme i en general tota classe de trampes,
i el millor de tot és que malgrat la seva lentitud en alguns
trams , el film realment entreté i a estones té
moments de tensió bastant assolits. Però el que s'ha dit abans,
Victòria té un guió correcte però senzill.
Admirable també
és, a més de l'exitós pla seqüència, com el guió s'encarrega de
destrossar qualsevol mena de clixé als personatges.
Victòria no és la noia exemplar que desconfia dels desconeguts en
un país desconegut, sinó més aviat és ella qui s'acosta
mig borratxa a un grup de joves que pretenien robar un cotxe, i
a més no té manies a deixar-se portar per la idea de poder
viure una experiència frenètica (perillosa) al costat d'ells.
Tampoc els mals semblen tan dolents, i en general, Victòria ofereix
un interessant càsting en què no hi ha personatges blancs i negres,
sinó més aviat hi ha grisos, tots ells esperançats en aconseguir
superar el seu personal creuat i així trobar el seu lloc
al món.
Victòria serà recordada només per haver estat
rodada en un pla seqüència de més de dues hores, així de clar.
Perquè es tracta d'una història senzilla i que no convida a fer-li
un segon visionat per la seva falta de matisos, i és que és
senzilla d'allò més; però fotre, Schipper dirigeix
molt bé, i amb 140 minuts aconsegueix no fer-se pesat i
arribar a entretenir l'espectador. A més, val la pena veure com la
Laia Costa es consolida com a actriu al cinema amb un personatge que
li ha servit per guanyar nombrosos premis.
0 Comentaris