Ja han passat uns 15-20 anys des
que Sadako i Kayako s'exhibissin per primera
vegada a la gran pantalla i posessin de moda
les seves cabelleres negres i crits guturals. Van
consolidar el subgènere kaidan, i fruit del seu impacte avui encara
podem apreciar els últims cops de cua d'aquella moda a través
d'obres dignes com Under the Shadows, però també de
múltiples bestieses com Sadako 3D o la inacabable saga
de Tomie, que denoten un evident esgotament de la fórmula.
Normalment davant aquestes situacions els productors solen filar
encara més prim de les seves propostes i s'acosten al fan més fidel
a força de propostes radicals, tot sigui per dedicar-los els últims
cartutxos disponibles de les franquícies que representen, sempre amb
l'objectiu de satisfer-los com sigui i ja de pas donar un últim cop
de cua en el gènere cinematogràfic a què pertanyen. En el present
cas, un crossover és el resultat, i que unirà les dues vilanes més
recordades de la història de l'horror japonès perquè rivalitzin a
mort. El seu títol és Sadako vs. Kayako, una
proposta aparentment ridícula però curiosament bastant digna de
resultat final.
Sadako vs. Kayako part de dues
històries paral·leles que tenen com a vilanes a tots dos fantasmes,
per acabar creuant-les fins a arribar a un explosiu
enfrontament entre els dos diables folklòrics femenins. La
pel·lícula és dirigida per Kôji Shiraishi, un habitual
al Japó d'aquest tipus de pel·lícules de fantasmes, però que
curiosament mai havia participat en les dues franquícies. Però,
lluny d'aportar oxigen a les dues sagues, Shiraishi no
resulta ser el portador de l'enginy per renovar una fórmula esgotada
com és la del kaidan, i es recrea, sobretot a l'inici, en l'ensurt
fàcil a força de mostrar i desgastar Sadako vs. Kayako.
Tema a part ja seria la volta de rosca que pateix la pel·lícula en
els últims 20 minuts.
La pel·lícula s'inicia amb
l'ensopegada per part de dues noies adolescents trucades a Yuri
Kurahashi (Mizuki Yamamoto) i Natsumi Ueno (Aimi Satsukawa)
en una botiga de productes electrònics de segona mà, d'una vella
cinta de VHS, en la qual s'oculta Sadako (Ringu).
Només una d'elles mira la cinta, però la maledicció ja està
executada i morirà en dos dies. Per cercar una solució les noies
demanen ajuda a un expert en fenòmens paranormals: el
professor Morishige (Masahiro Komoto), un expert en
llegendes urbanes. D'altra banda, Suzuka Takagi (Tina Tamashiro),
una adolescent psíquicament talentosa, arriba al suburbi
de Naemi, a nord de Tòquio, i s'instal·la amb els seus pares a
la banda de l'abandonada casa Saeki de les pel·lícules
de Ju-On, on habiten Kayako i Toshio. Com és
d'esperar la seva existència es tornarà amarga.
Les dues
històries no tenen connexió fins que connecten a la recta final de
la pel·lícula. A parer meu ho fan tard, i amb una justificació
agafada en pinces, però l'important és que l'acaben fent i és just
quan la pel·lícula capta tot l'interès. És probable que després
de més de 10 pel·lícules entre les dues franquícies demanar-li a
director una nova perspectiva de la fórmula sigui demanar massa,
però malgrat que Sadako vs. Kayako és una obra
entretinguda i a estones fins i tot molt divertida, no
deixa de ser "una més" entre moltes, en prioritzar al
llarg dels seus primers 70 min (de 100) l'assassinat i ensurt, que si
bé mola, no és el que l'espectador espera trobar-se en
un crossover que promet escenes èpiques. A més, "la
unió" de les dues sagues es fa a través d'una espècie de
sacerdot friki amb poders paranormals, amb les seves idees
de bomber per derrotar a ambdues vilanes alhora, un personatge còmic
que no encaixa amb el to seriós que sempre han tingut les dues
franquícies. En realitat, l'argument de la pel·lícula és una
collonada.
Però per estrany que sembli amb la presència del
sacerdot, el to de la pel·lícula es manté completament seriós i
evita caure en el parany de la comèdia. El que la distingeix
d'aquelles primeres Ringu i Ju-On és que la present
pel·lícula posseeix un ritme més àgil, prenent com a
protagonistes col·legiales adolescents que no destaquen
precisament per la seva capacitat reflexiva, i sí més per la
curiositat. El resultat és que Sadako vs. Kayako ofereix
una proposta entretinguda i dinàmica, capaç de connectar bé amb el
públic més festivaler a força recrear-se en un extens
Bodycount a més de ser generosa a l'hora de mostrar als fantasmes.
És tot com menys fantasmal i sinistre que les originals, i sí més
evident i visceral.
En fi, Sadako vs. Kayako inevitablement
part del desgast de la fórmula, però aconsegueix agafar
personalitat i aportar com a mínim una cosa diferent del vist
fins ara en les dues franquícies. Que quedi clar que és una
pel·lícula de terror i no una comèdia, en la qual se segueix
apostant per aquell vell kaidan que donava mal rotllo, però que
a diferència de pel·lícules anteriors aquí és tot més mastegat
i evident, com més festivaler, insisteixo. I sense oblidar el
que tothom espera veure en un crossover, com és un combat final cos
a cos entre tots dos fantasmes al més pur estil de
videojoc arcade, que si bé no destaca per tenir l'èpica esperada
com a mínim sap captar l'atenció del públic, que és sempre el més
important en una obra titulada "Sadako vs. Kayako".
És un final ple de morts, curiositats, tints lovecraftians, i
una sorpresa friki, però que tothom parlarà
d'ella... i qui sap si per als anys vinents.
0 Comentaris