-DIRECTOR: Ferran Ureña
Quatre anys d'expectació del públic
són els que ha desfermat un jove realitzador barceloní anomenat
Ferran Ureña amb la seva òpera prima, titulada Barcelona 92.
Aquesta és una pel·lícula d'ínfim pressupost que pretén donar
vida a la situació dels barris més marginals de la Barcelona post
olímpica, que vivien completament descuidats des de les institucions
i que van veure créixer-hi una joventut cada vegada més atreta per
la violència.
Amb pressupost zero, i rodada en quatre llargs
anys, Barcelona 92 és una pel·lícula que navega entre el
cinema verité, el documental, i el cinema kinki, per
elaborar una història costumista sobre la vida dels joves violents
de principis dels anys noranta que van estar a les grades
d'animació del Barça i de l'Espanyol. És, Barcelona 92, una
pel·lícula que no explica res especialment rellevant, però que en
el seu discurs, explicat a través de quatre capítols, s'hi narren
situacions protagonitzades per joves amb la intenció d'oferir a
l'espectador una sèrie de detalls propis d'aquella etapa: detalls
com la introducció de la pluralitat política a la grada blaugrana
de Boixos Nois i les seves conseqüències, la passió per una escena
musical en auge, les traïcions entre grups ultres, les baralles
freqüents a determinats barris, l'estètica pròpia de l'època, o
la consciència d'uns subjectes que viuen un model de vida que mai no
voldrien per als seus fills, entre molts altres detalls. Tot això
decorat amb una estètica escenogràfica molt aconseguida, carregada
d'articles de premsa de l'època, vestuari, banderes, i fins i tot
escenografia de fa 25 anys, que per tractar-se d'una
pel·lícula de pressupost zero demostra haver tingut un exercici
neòfit brutal des de producció. El resultat en conjunt demostra que
és una pel·lícula amb acabat professional i amb detalls
plausibles, però molt al meu entendre crec que Barcelona 92 no
acaba de funcionar del tot, i el retrat costumista acaba fregant el
banal.
La idea i el treball de producció de la pel·lícula
vull insistir que em sembla molt bo, però no ho és la seva
execució. Ureña demostra que s'ha nodrit de
cinefília i que sap en tot moment el que fa darrere de la càmera,
dotant les imatges d'un estil documental a través de plans duradors
i estàtics que narren situacions casuals que són més o menys
inconnexes entre elles, però que acaben sent ordenades a través
d'un muntatge paral·lel que unifica el conjunt, motiu pel qual
inicialment dóna la sensació a l'espectador d'un cert
"caos" narratiu. Aquests fragments tenen com a objectiu
oferir a l'espectador un exercici d'abstracció de detalls -diguem-li
"històrics"- propis del fals documental. De totes maneres,
Barcelona 92 no oblida la seva part dramàtica i de ficció i
aporta detalls que s'agraeixen i que alguns més cinèfils
detectaran, com és aquest inici i final amb el programa de ràdio de
"Radio Escaqueo", propi de la
pel·lícula The Warriors (o de The Fog de John
Carpenter, és el mateix), que mola i a més aporta un toc
intimista i underground a la proposta -i sense oblidar també
l'escena de la pallissa a un gitano propi de La taronja mecànica-.
Ferran Ureña demostra que amb 4 duros es pot aconseguir donar vida a
una idea i tenir un resultat completament professional.
D'aquesta manera, Barcelona 92 posseeix una història explicada en atzucacs, pels seus molts
implicats protagonistes, però sempre sense pedanteria ni discurs
moral, amb gent que té una cervesa a la mà i fa vida al carrer i
que suposadament va viure de front la realitat que li
envoltava, i davant d'això, crec que la idea és collonuda. Però no
serveix de res quan el conjunt de la narració no aconsegueix
sostenir un ritme que mantingui atent a l'espectador, un senyal que
alguna cosa falla, i en concret penso que hi ha 3 punts clau que
expliquen el desastre: D'una banda, a parer meu, la pel·lícula
acumula un repartiment de personatges excessiu que impedeix
implicar-nos en cap, i això sense explicar que alguns personatges
apareixen i desapareixen de la història gairebé sense justificació.
També hi ha a la pel·lícula massa escenes sense interès, amb
converses entre personatges que no aporten aquests detalls
suposadament documentals que haurien de donar múscul al discurs de
la pel·lícula, a més d'altres que només serveixen per despistar
l'espectador de la trama principal. I finalment hi ha alguns
personatges (com els de Brigadas Blanquiazules) potser massa
estereotipats, a més de molts altres mancats de qualsevol carisma.
Tot això acaba fent mal a Barcelona 92, fa desconnectar el públic,
i aquest només connecta amb escenes d'humor puntuals i amb la
pornografia, que no són més que aquestes escenes de baralles
o macarrisme (o aquest personatge al més pur estil John
Cobra de Brigadas), que precisament haurien de ser el més secundari
de la pel·lícula.
Em dol dir-ho, però Barcelona 92 és
una pel·lícula fallida. Amb els llums, però també ombres. Crec
que el més apropiat que podria fer el director és intentar fer un
nou muntatge i intentar donar una mica més de coherència al fil
conductor de la trama principal, que tracta sobre un apunyalament
entre ultras i les seves conseqüències posteriors, i així retallar
diferents escenes poc substancioses per al conjunt del relat
documental. Escenes com les de la rata no aporten absolutament res,
més enllà de la presència femenina de Marina, una de les
dues skingirls de la pel·lícula (la xoni de Brigadas no
compta). A més, per tal de reforçar aquest rerefons documental que
posseeix (o vol posseir) Barcelona 92, estaria bé aportar més
imatges d'arxiu que connectin amb el relat de la pel·lícula, tal
com passa a l'inici i que tant s'agraeix per situar
l'espectador. D'aquesta manera el públic potser connectaria més
amb la pel·lícula, simplement perquè ajudaria el seu exercici per
detectar aquests detalls documentals que posseeix el guió, i tot
seria més còmode, dinàmic, enriquidor i visualment atractiu. I no
voldria oblidar-me també de la música, que demana un replantejament
a la Banda Sonora, més que res perquè escasseja la seva presència
i quan apareix fa la sensació d'una cosa forçada... alguna cosa
falla.
En tot cas, Barcelona 92 té bones intencions i
mereix ser vista, ni que sigui per aquells seguidors
de l'escena ultra i skinhead catalana. Una pel·lícula que
parla sobre aquesta Barcelona underground, la que va viure
marginada als barris més empobrits donant aire a les tribus urbanes
i a la violència, i que es va escenificar a través del futbol.
És també, Barceona 92, un exercici de recol·lecta
impressionant de material de l'època, en exposar tota mena de
vestuari de fa 25 anys, escenografia, pòsters, banderes,
retallades de premsa, etc., que demostren una prèvia, profunda i
correcta documentació (o no..., molaria obrir debat) dels seus
responsables. I què cal dir del meravellós pòster de la
pel·lícula... És tot, al capdavall, un discurs sobre les històries
d'ahir, avui explicades.
2 Comentaris
Hola! donde podemos conseguir la película? Está online en alguna plataforma?
ResponEliminaCreo que ya estaba disponible. Te recomiendo que envies un mensaje privado preguntando a la página de facebook oficial.
Elimina