[Crítica] REPLACE - Norbert Keil, 2017


-DIRECTOR: Norbert Keil
-GUIÓ: Norbert Keil, Richard Stanley, Scarlett Amaris
-ANY: 2017
-DURACIÓ: 101 min.
-PAÍS: Alemanya
-MÚSICA: Tom Batoy, Franco Tortora
-FOTOGRAFIA: Tim Peter Kuhn
-REPARTIMENT: Rebecca Forsythe, Lucie Aron, Barbara Crampton, Sean Knopp, Adnan Maral, Agnes Kiyomi Decker
-PRODUCTORA: Sparkling Pictures / Eberhard Müller Filmproduktion / Gerhard Lidl Film






Probablement el somni de tota dona és preservar la bellesa fins a la fi dels seus dies. Això és una cosa normal, també en els homes, a causa de certs estàndards sociològics que empenyen a les dones a sentir-se necessàriament guapes. Sigui la publicitat, modes, o simples enveges, poden ser determinants a emprendre un viatge físic cap al passat, un viatge que podria arribar a ser malaltís i fins i tot autodestructiu. Replace, tot i que aprofita aquesta idea tan pròpia de cinema de terror més actual, com és el body-horror, prefereix passar de llarg i submergir-se en el malson que viu una noia jove de poc més de vint anys que veu com la seva pell envelleix a marxes forçades i només pot solucionar el problema implantant ella mateixa la pell d'altres dones, unes dones que assassina i trosseja. D'altra banda, per trobar una solució definitiva a aquest desagradable problema físic, la jove serà tractada per una doctora de cirurgia estètica, una doctora que no és el que sembla.

La trama base de Replace seria això, però part de la seva gràcia no és tant el que compta sinó com ho explica. Replace és una coproducció canadenca i alemanya que ha estat dirigida per Norbert Keil, un director jove que desprèn cinefília a cada fotograma per una posada en escena acolorida que es mostra molt elaborada a cada pla, i que juntament amb els jocs de llums i les brillantors sorgits de constants neons, li donen a Replace una personalitat molt interessant. Replace és fantasia, una fantasia a estones difícil de seguir per les seves intencions més sensorials que lineals, unes sensacions que pel fet de basar-se en la necessitat a sentir-se bella d'una dona, el públic femení de bé segur podrà empatitzar molt més que un home amb el missatge de la pel·lícula. De fet, el repartiment de la pel·lícula és estrictament femení, partint de 3 dones de diferents edats.

Un altre punt important de la pel·lícula és la música. Com comentava l'estètica en ella és clau a Replace, amb clares influències d'Itàlia a força de vermells i blaus, però també sap apropiar-se de l'estètica i reinventar-la aportant una paleta de colors més gran, també llums de neó violeta, així com aplicar una realització que demostra que el seu director entén del sector de la publicitat i el videoclip. Però va més enllà, la música, clarament influenciada pels Goblin, amb aquest punt psicodèlic, amb teclats i ritme en percussió, complementa les imatges amb mestria. Perquè Replace, no és una pel·lícula fàcil, aposta sobretot per les sensacions com comentava, i la música aporta una força constant que fa submergir a l'espectador en un clima de demència, en part aconseguit per l'estranya i a estones futurista escenografia. Arriba un punt que tant és si connectes o desconnectes amb els diàlegs o situacions, aquí estem davant una cosa bonica, una aventura psicodèlica per part d'una dona cap a un sant grial que no és el que imagina que acabarà sent. Llàstima només de no voler endinsar-se més la pel·lícula al gore, però vull insistir que, el que difereix Replace d'altres produccions del body-horror és la manera com explica aquestes experiències de la seva protagonista Kira.



El que potser provoca un cert distanciament a estones del públic, ve produït precisament per Kira (Rebecca Forsythe). Malgrat que està correcta la seva interpretació -i més cal reconèixer que no té una tasca fàcil en haver d'aguantar gran pes de la pel·lícula ella sola-, la veritat és que se li troba a faltar més força dramàtica en algunes escenes. Dóna la sensació que amb Replace és fàcil desconnectar amb el missatge, i que malgrat que no és un missatge excessivament complex, la força visual i acústica que té es menja a estones la intensitat dramàtica de la interpretació de Rebecca Forsythe.

D'altra banda està Barbara Crampton, interpretant a una cirurgiana plàstica amb no gaire bones intencions. Està genial, i el seu paper ve a pèl en el qual podria considerar-se com un homenatge a Herbert West (Re-Animator), en recórrer a xeringues i jugar amb la pell dels seus pacients com li dóna la gana, obrint així la veda a sucoses escenes gore. La seva interpretació és força puntual a la pel·lícula, però aporta força interpretativa, carisma si li volem cridar, la força que a estones Rebecca Forsythe sembla no tenir. A més, també, espòilers a part, protagonitza algunes de les millors escenes de la pel·lícula.

En fi, llàstima de faltar aquest ganxo necessari per fer connectar més al públic, possiblement per l'escassa força dramàtica de Kira i l'absència tan necessària per a aquest tipus de films d'un major abús de marranades gore. En tot cas, Replace no deixa de ser una exquisidesa visual, amb una posada en escena envejable per a qualsevol publicista, i que no cal que l'espectador sigui un erudit de l'art per adonar-se que està davant d'una peça bella i talentosa.  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris