La clau perquè una
pel·lícula slasher funcioni és molt simple: mostrar
respecte als referents i als clixés del subgènere. És precisament
aquesta manca d'originalitat la que valora el fan com a positiva. I
en ella, com diria Randy Meeks, hi ha unes regles que no
són més que pura simbologia a un missatge conservador i per tant
protector cap als valors familiars i puristes. Això pertanyeria a la
típica segona lectura que pot oferir un slasher, i que lluny de
decaure amb el temps pel seu missatge paternal, pesat i teòricament
impropi per al gaudi del públic jove, la veritat és que el missatge
subliminal perdura en les dècades adaptant-se culturalment a cada
societat, com pot ser en aquest cas la catalana.
La
pel·lícula està escrita i dirigida per David C. Ruiz i Albert
València, dos realitzadors que tenen molt ben assumit el que
comentava al paràgraf anterior, i aconsegueixen amb eficàcia un
exercici que broda totes les arestes possibles de l'slasher. Però el
que aporta electricitat a la pel·lícula és la bona dosi d'humor,
que es revela culturalment com a molt propi de la terra, i que sumat
a la sang i l'horror converteixen Sant Martí en un rara avis
de la cinematogràfica catalana.
La pel·lícula tracta sobre
un grup de joves que es dirigeix a un festival de rock que se
celebra a les muntanyes, i que acabaran, després d'una avaria al
cotxe, buscant refugi en un poble de la Catalunya profunda anomenat
Sant Martí, un poble on els forasters no són ben rebuts.
Amb aquest argument, la pel·lícula avança tenint present un
referent cinematogràfic molt clar, com és La Matança de
Texas. D'ella se li extreu algunes referències no només argumentals
i estètiques, sinó també alguna picada d'ullet, com ara
el redneck borderline (interpretat magistralment per
José García Ruiz, que està "de Gaudí"),
emulant l'autoestopista de la pel·lícula de Tobe Hooper,
encara que més aviat el personatge mereix ser escombrat per a casa i
considerar-lo com una versió caricaturitzada del personatge Narcís
a la telenovel·la de TV3 El Cor de la Ciutat. També la primera mort
a Sant Martí és tot un homenatge.
Sant Martí és sobretot
una pel·lícula d'humor que convida a menjar moltes crispetes,
veure-la amb amics i prendre moltes cerveses. Fa gràcia, molta, i té
personalitat, o si més no funciona perfectament com a slasher festiu
fins al moment que deixa més de banda el seu humor i alça la part
més de gènere de terror. És potser aquí on sorgeixen més ombres.
Una segona part de la pel·lícula lligada a escenes de mort,
persecucions i tortures que no tenen la força que deuria, com si a
David C. Ruiz i Albert València se'ls veiés lligats, amb por
de desmelenar-se i apostar per idees més diabòliques i no
tan rudimentàries. Tot just l'aparició de l'alcalde
(Joan Massotkleiner) és qui eleva la pel·lícula a un nivell
superior, a més intensa, anàrquica, amb la sensació que en
qualsevol moment pot passar qualsevol burrada pròpia del gènere, i
suplint així el protagonisme a un killer sense carisma.
Més
enllà del detall de la part més de terror del film, la pel·lícula
es fa molt fàcil de veure i gaudir, amb el seu humor juvenil
barrejat amb una trama d'intriga i assassinats, sense descuidar
aquells clixés que envolten l'slasher com són la sang,
assassins en sèrie, persones rurals, reines del crit i
final girls. I és fàcil de veure perquè darrere d'ella hi ha un
treball tècnicament ben elaborat, amb un gran treball de so que
aposta per orquestrar bona part del metratge, donant així energia
constantment a un muntatge dinàmic que mai no decau. I és que sens
dubte, Sant Martí és una pel·lícula ben rodada, ben muntada i
també excel·lentment interpretada.
Sant Martí és una
pel·lícula petita però ben parida. Està carregada de personatges
estereotipats incapaços d'evolucionar dramàticament, i per contra
involucionen com a humans a base de drogues, sexe i alcohol. Això
els converteix en carnassa, Sant Martí ho sap, i n'abusa. És
divertit en conjunt. Com si es tractés d'uns escacs, amb les peces
destinades a complir el seu objectiu, i Sant Martí
compleix, encara que potser amb una estratègia massa previsible. De
tota manera, amb les seves llums i ombres, estem davant d'una
pel·lícula amb capacitat per ser recordada, si més no entre la
cinematografia catalana. Ho dic jo, però estic segur
que Randy Meeks també aprovaria la pel·lícula.
0 Comentaris