El salt que ha donat la carrera
de Nicolas Cage cap a les convencions pròpies de la sèrie B li està sentant de meravella. Si amb Mom and Dad
va alterar els nervis del públic mentre li mostrava un
ampli repertori de cares de mem, a Mandy veiem
el Cage més desbocat encara. És una gran pel·lícula i hi ha
molt poc a retreure, però és recomanable advertir abans al públic
que l'obra demana implicació al públic a participar en
una experiència més que a un relat, i per això és probable
que no tothom estigui disposat a fer-ho.
L'argument
de Mandy no destaca per la seva innovació, i de fet, es
tracta d'una simple venjança que pren un home quan una família
ultracatòlica mata sense pietat a la seva dona (Mandy).
L'home, anomenat Red (Nicolas Cage), que també és torturat,
prendrà venjança contra ells. Amb això, Mandy no és més
que una pel·lícula sobre l'enpoderament d'un home que busca justícia
contra els malvats i poc més, però vull insistir que l'interessant
aquí no és la venjança en si, sinó el com es mostra.
Mandy té
una gran virtut, i és el control mil·limètric que té sobre ella
el seu director Panos Cosmatos a l'hora d'aplicar uns
peculiars recursos estilístics en la posada en escena, tot sobre una
base argumental pròpia de la sèrie B més esbojarrada. D'aquesta
manera aconsegueix que l'espectador se submergeixi visualment i
sensorialment al passeig per l'infern que viu Red en
la seva venjança. La sang abunda, la violència i l'actitud rude,
però Cosmatos va sempre més enllà, per què extreu la
sensació de Red, els seus malsons i emocions, i les il·lustra
a la seva manera assolint que Mandy sigui alguna cosa
més que una simple pel·lícula de venjança. És tot, en el seu
conjunt, un exercici de psicodèlia tenyida de color violeta,
especialment la primera meitat de la pel·lícula, que és més
contemplativa i emocional, per passar a una segona meitat
on Cosmatos decideix que cremi tot i radicalitza la forma i
fons executant una de les venjances més èpiques que el cinema ha
donat en els últims temps.
Val a dir que la banda sonora
de Mandy és genial. Treballada
per Jóhann Jóhannsson, un pes pesant de la
indústria de cinema més recent i que, per desgràcia, ens va
deixar als 48 anys el mes de febrer de 2018, havent
treballat per a pel·lícules com Arribal o Mother,
aquest cop va tornar a lluir-se. La seva tasca és difícil, perquè
la banda sonora en Mandy és clau perquè funcioni tot, ja
que és el que fila els actes i sentiments de Red amb la posada en
escena, generant la psicodèlia, un treball que aconsegueix amb èxit amb la col·laboració del guitarrista de la banda Sunn 0,
que és un important grup de black metal experimental.
L'escenari
que treballa Cosmatos és gairebé propi de l'univers d'un
còmic. Un escenari de naturalesa morta i deshumanitzat, d'espai
oníric i sense coherència on habiten criatures pròpies d'inframón, armades amb motos i eines estranyes, i un protagonista
que juga a ser el Diable en el seu propi infern, que és el de la seva venjança contra la família
ultracatòlica. Un infern mostrat a manera al·lucinògena on el
raciocini no existeix i la supervivència és l'única
opció.
Insisteixo que la posada en escena és l'atractiu principal de Mandy, més enllà
que Nicolas Cage estigui de luxe en la seva
interpretació, a més de Richard Brake com
dolent. Pel·lícules com la recuperada Suspiria, i
sobretot el més recent de cinema de Nicolas Winding Refn ja
treballen en aquest sentit. Però la diferència amb Mandy és
que aquí tot és més bast, més salvatge i gairebé còmic, amb idees brillantment estúpides pròpies del cinema de sèrie B més gamberro, que
no escatima en violència i s'atreveix amb tot per tal de provocar els aplaudiments al públic. Mandy aconsegueix això,
amb algunes escenes glorioses, i amb un Nicolas Cage descontrolat, fent del conjunt una pel·lícula que serà acceptada pel públic amb el paladar més
sensible, però també el que es diverteixi amb l'acció més
gamberra. Gaudiu amb Mandy, degusteu-la i aplaudiu-la,
però sobretot sigueu conscients que aquí l'important no és el
relat, sinó com es relata la història.
0 Comentaris