-DIRECCIÓ: Sonny Laguna, Tommy Wiklund
Moltes vegades em pregunto que és el
que l'espectador vol veure en un remake. Es critica la innovació pel
fet de desvirtuar la idea original, i s'acusa de plagi, quan s'és
fidel. Potser el millor és no fer-ho, o fer-ho sol quan es parteix
d'una pel·lícula fallida però amb una idea potencial. Em quedo amb
això últim, i per això penso que Puppet Master, de
la Full Moon, no necessita remake, però igualment s'ha fet. La
producció s'ha allunyat de Charles Band i la seva
Full Moon, i ha estat liderada en la direcció per un tàndem de
directors com són Sonny Laguna i Tommy Wiklund,
que a la seva esquena col·laborant tots dos només tenien dues
pel·lícules: Wither i We Are Monsters, ambdues de gènere però poc
testimonials. Només la inclusió en el repartiment d'actors com
Barbara Crampton, Michael Vaig parar i Udo Kier, d'un guió
escrit per l'home de moda S. Craig Zahler, a més de la participació
en la banda sonora d'un valor segur com Fabio Frizzi (col·laborador
habitual de Lucio Fulci), donaven peu a donar un vot de
confiança a Puppet Master: The Littlest Reich.
El resultat ja està disponible.
El que l'espectador es troba
amb Puppet Master: The Littlest Reich és
que hi ha una reformulació de la idea original que acaba convertint
a la present pel·lícula en un reboot més que en un
simple remake. Ara, Andre Toulon passa a servir el
nazisme, i les marionetes passen a ser autòmats, a simples servents
de Toulon per assassinar. Això els impedeix guanyar a les
marionetes un carisma que sempre havien tingut en la
saga Puppet Master de la Full Moon, limitant-se
ara a ser simples eines que maten, i res més. Crec que la màgia que
desprenien en la saga original és que, malgrat posseir una
naturalesa assassina, no sabies del tot si
les titelles pertanyien al bé o al mal, i que al
costat de la música de Richard Band, que era màgica, un
punt tendre i que emocionava, les dotava d'una simpatia
especial. A més, les marionetes antigues col·laboraven juntes,
tenien ànima i semblava fins i tot que tinguessin amistat entre
elles, arribant a barallar unides en guerres amb altres titelles en
un parell de seqüeles de la Full Moon. Aquí, en
aquest reboot, no hi ha res d'això, ni tan sols aquesta
ambigüitat que comentava i que tan bé li funcionava a
l'original.
En tot cas, Puppet Master: The Littlest Reich
no és un remake, és un reboot com deia i cal valorar-lo
com a tal. En part agraeixo que la naturalesa d'Andre Toulon sigui
una altra (ni tan sols és humà) i sobretot que la història
arrencada a través d'aquesta nova idea sobre ell -que fa olor de
futures seqüeles-, més que res perquè es deixa ben clar que estem
davant una altra cosa al que va crear la Full Moon en
1989. Partint d'aquí, la pel·lícula tracta sobre Edgar, un jove
dibuixant i venedor de còmics que es troba a casa un titella
(Blade), que descobreix que va ser creada per l'important
titellaire Andre Toulon, i per això decideix vendre-la en
una convenció especial dedicada a ell on se subhastaran objectes
personals. En aquesta subhasta, amb tots els propietaris reunits,
començarà un bany de sang.
La pel·lícula és un recital
d'assassinats empastifats de molta sang i vísceres, sempre amb un
to despreocupat a través de subtils pinzellades d'humor
negre que mai destaquen, però que es perceben, com a molt
anglès tot, dotant al relat de certa simpatia que encaixa
molt bé en una pel·lícula de titelles assassines. És un
rotund èxit en aquest aspecte el guió escrit per S. Craig Zahler,
que és la persona que anteriorment va escriure i va
dirigir grans pel·lícules com Bone Tomahawk i Brawl in Cell Block 99,
amb un guió astut i que el repartiment carregat d'estrelles de la
pel·lícula sap materialitzar de meravella.
Pel que fa a les
marionetes veiem a les de sempre i també a les noves. La història
parla de més de 40 titelles creades per Toulon,
mentre que al llarg de la saga original amb prou feines es veuen 25
comptant les dotze pel·lícules de la Full Moon. Això
li dóna a Puppet Master: The Littlest Reich
mica més de propietat, però la veritat és que algunes de les noves
semblen simples joguines amb poca feina estètica. Al final, com
a espectador, s'agraeix que les
clàssiques Blade, Pinhead, Torch i Tunneler tinguin presència i assassinin, encara que es troben a faltar altres com
són Leech Woman, Six Shooter o Jester. L'estètica de les antigues titelles és pràcticament
igual a l'original de la Full Moon, preservant la certa
escassetat i els moviments maldestres, és a dir, que la
pel·lícula evita els efectes digitals per moure les titelles ia més
les anima manualment. Tema a part són les noves, que semblen més
joguines electròniques que el que haurien de ser,
titelles.
Barbara Crampton està genial com a
agent de seguretat retirada, mostrant un caràcter i ganes de prendre
mesures poques vegades vista en la seva carrera com a
actriu. La seva presència no és la d'un simple cameo, com ara el
d'Udo Kier interpretant a Andre Toulon, que és
testimonial i amb prou feines se li veu la cara, sinó
que Crampton desenvolupa un personatge amb capacitat de
lideratge pel que fa a valentia i intel·ligència en moments de
tensió i que resulta molt interessant, sobretot en qüestions de
gènere feminista. I a Barbara Crampton l'acompanya un
Michael Vaig parar-amb alguns quilos de més- que interpreta un
detectiu que sembla una versió ridícul de Colombo.
L'interessant de la resta del repartiment és la llunyania que
mostren als tòpics, amb un protagonista dibuixant de còmics, una
núvia friki i una resta del repartiment que es
divideix entre negres, jueus, gitanos i homosexuals, que és la
carnassa perfecta per a les marionetes nazis.
Pel que fa
a Toulon, interpretat per Udo Kier, és potser el
pitjor parat de la pel·lícula. Maquillat com un zombi putrefacte,
movent-se com per encís, sense personalitat, ni raciocini. És pla,
i penso que acaba sent un personatge que els
directors Sonny Laguna i Tommy Wiklund directament
llancen per la borda.
En fi, que la reformulació imaginada
per S. Craig Zahler no acaba de quallar. Hi ha un
altre concepte de pel·lícula, probablement més astuta, millor
dirigida i amb un càsting envejós, però a Puppet
Master: The Littlest Reich li falta una mica més de
sensibilitat, més vida a les titelles i sobretot
un Andre Toulon que torni a ser estimat i no
insultat, maquillat com un zombi carapizza. Potser ara
el món es tornarà més just i descobrirà que Charles Band era
-i continua sent encara- algú que mereix penjar algunes medalles.
Però bé, malgrat tot el dolent -que són cosetes sol-, és molt
disfrutable Puppet Master: The Littlest Reich.
No te la perdis.
0 Comentaris