A Climax li dono voltes i
voltes, i em costa agafar-li el punt. Però el que planteja és ben
senzillet: un grup de ballarins d'una companyia de dansa després
d'assajar faran una festa en grup, amb alcohol i música, fins que
s'adonen que algú ha posat LSD a la beguda. Llavors, el que havia de
ser una festa acaba sent un infern. I no té molt més argumentalment
parlant la proposta de la nova pel·lícula de Gaspar Noé, però
després d'ella hi ha molt més, i Gaspar Noé convida a
l'espectador a reflexionar i a treure les seves pròpies
conclusions.
Parlar de Gaspar Noé és parlar d'algú
que posa en dubte tot el que el públic associa com a "normal"
en una pel·lícula. Té la capacitat d'invertir els formalismes, de
situar els crèdits finals a l'inici, d'enviar missatges al públic
quan li convé, de rodar la pel·lícula en 3-4 plans seqüència,
de representar la violència més cruel, i fins i tot d'atrevir amb
la pel·lícula potser més políticament incorrecta dels últims
anys. En efecte, Noè, més enllà de la trama sobre el consum de
drogues i el que comporta posteriorment, ja en el tram inicial de la
pel·lícula li diu a l'espectador amb un enorme títol "És una
pel·lícula perquè França se senti orgullosa", diu
irònicament. Per què? El repartiment de la pel·lícula és un clar
reflex de la França multicultural de l'actualitat, convergint en el
grup de dansa gent de raça negra, blancs, àrabs i estrangers
europeus. Davant això, els joves ballarins, professionalment
capacitats per treballar units i que la festa els estava conduint cap
a una macro-orgia interracial, demostren les seves diferències quan
la droga s'apodera d'ells, entrant en conflictes personals que acaben
en desastre i sempre dividits en grups segons el seu origen racial.
Clixés de tota mena sorgeixen entre ells, generant
situacions al límit d'extrema violència, al mateix
temps que es consolida un missatge de fons pessimista sobre la
capacitat que té França per unir i fer brollar l'amor en una
societat dividida segons els seus orígens. També, la imatge que
mostra Climax sobre la joventut d'avui, en general
obsessionada pel sexe i la festa, no és segurament la més
idealitzada. ¿Segur que França hauria d'estar orgullosa de la
pel·lícula?
Pel que fa al repartiment hi ha molts
actors i tots tenen el seu protagonisme per igual. La majoria d'ells
són ballarins i actors professionals, i veure'ls actuar és un
espectacle per a la vista. I en especial val la pena destacar a
Sofia Boutella (Kingsman: the secret service,
Star Trek Beyond, La Mòmia 2017), actriu que potser recau en
ella un major pes dramàtic en la història, incloent-hi escenes
de sexe lèsbic, ensorrament anímic i ballaruga contemporani,
demostrant en la pel·lícula un non-stop la mar de plausible.
Però en general tots estan de luxe.
I en referència a
l'estètica, Climax és molt bonica i ben treballada.
Potser estem davant d'una de les pel·lícules més barates
de Gaspar Noé, en ésser rodada en un únic espai, un
local amb habitacions, lavabos i sala d'assaig, res més. Però és
aquesta realització que aplica Noè, amb la càmera tafanejant per
tot arreu, fent tombs i tombarelles entre aquest improvisat
infern, i banyant les imatges a força de puntuals llums vermelles i
verdes procedents del no-se-sap-on que ajuden a transmetre
sensació d'angoixa a l'espectador. Climax acaba sent
opressiva, tancant cada vegada més els plànols a escenes cruels, de
pura irracionalitat, i que recorden molt a l'estil de realització
d'un dels films més recordats de Gaspar Noé, Irreversible.
Sens dubte les dues tenen molta similitud estètica i de muntatge,
tot i tenir arguments molt diferents.
Climax és un dels
treballs més interessants de Gaspar Noé. Agraeixo quan un
director és capaç de posar en dubte el llenguatge cinematogràfic,
explorar idees de fons políticament incorrectes sense por als tabús
de la societat d'avui, i aconseguir a més provocar sensacions
d'angoixa a l'espectador. Fotre, és que fins i tot hi ha plans
seqüència de 15-20 minuts amb clips de dansa inclosos
que són or pur! Per a mi Clímax és una experiència musical,
un tripi i un infern improvisat, amb dimonis d'una sola nit
que conviden al públic a desconnectar de la vida durant 90
minuts, per després veure com germina en el seu cap alguna idea de
què descol·loca. Tot flueix bé, tot es plasma bé, i Clímax et
destrossa per dins. Masterpiece.
0 Comentaris