[Crítica] CLIMAX - Gaspar Noé, 2018


-DIRECCIÓ: Gaspar Noé
-GUIÓ: Gaspar Noé
-ANY: 2018
-DURACIÓ: 95 min.
-PAÍS: França
-FOTOGRAFIA: Benoît Debie
-REPARTIMENT: Sofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile, Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott, Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler, Lakdhar Dridi
-PRODUCTORA: arte France Cinéma / Rectangle Productions / Wild Bunch






A Climax li dono voltes i voltes, i em costa agafar-li el punt. Però el que planteja és ben senzillet: un grup de ballarins d'una companyia de dansa després d'assajar faran una festa en grup, amb alcohol i música, fins que s'adonen que algú ha posat LSD a la beguda. Llavors, el que havia de ser una festa acaba sent un infern. I no té molt més argumentalment parlant la proposta de la nova pel·lícula de Gaspar Noé, però després d'ella hi ha molt més, i Gaspar Noé convida a l'espectador a reflexionar i a treure les seves pròpies conclusions.

Parlar de Gaspar Noé és parlar d'algú que posa en dubte tot el que el públic associa com a "normal" en una pel·lícula. Té la capacitat d'invertir els formalismes, de situar els crèdits finals a l'inici, d'enviar missatges al públic quan li convé, de rodar la pel·lícula en 3-4 plans seqüència, de representar la violència més cruel, i fins i tot d'atrevir amb la pel·lícula potser més políticament incorrecta dels últims anys. En efecte, Noè, més enllà de la trama sobre el consum de drogues i el que comporta posteriorment, ja en el tram inicial de la pel·lícula li diu a l'espectador amb un enorme títol "És una pel·lícula perquè França se senti orgullosa", diu irònicament. Per què? El repartiment de la pel·lícula és un clar reflex de la França multicultural de l'actualitat, convergint en el grup de dansa gent de raça negra, blancs, àrabs i estrangers europeus. Davant això, els joves ballarins, professionalment capacitats per treballar units i que la festa els estava conduint cap a una macro-orgia interracial, demostren les seves diferències quan la droga s'apodera d'ells, entrant en conflictes personals que acaben en desastre i sempre dividits en grups segons el seu origen racial. Clixés de tota mena sorgeixen entre ells, generant situacions al límit d'extrema violència, al mateix temps que es consolida un missatge de fons pessimista sobre la capacitat que té França per unir i fer brollar l'amor en una societat dividida segons els seus orígens. També, la imatge que mostra Climax sobre la joventut d'avui, en general obsessionada pel sexe i la festa, no és segurament la més idealitzada. ¿Segur que França hauria d'estar orgullosa de la pel·lícula?

Pel que fa al repartiment hi ha molts actors i tots tenen el seu protagonisme per igual. La majoria d'ells són ballarins i actors professionals, i veure'ls actuar és un espectacle per a la vista. I en especial val la pena destacar a Sofia Boutella (Kingsman: the secret service, Star Trek Beyond, La Mòmia 2017), actriu que potser recau en ella un major pes dramàtic en la història, incloent-hi escenes de sexe lèsbic, ensorrament anímic i ballaruga contemporani, demostrant en la pel·lícula un non-stop la mar de plausible. Però en general tots estan de luxe.

I en referència a l'estètica, Climax és molt bonica i ben treballada. Potser estem davant d'una de les pel·lícules més barates de Gaspar Noé, en ésser rodada en un únic espai, un local amb habitacions, lavabos i sala d'assaig, res més. Però és aquesta realització que aplica Noè, amb la càmera tafanejant per tot arreu, fent tombs i tombarelles entre aquest improvisat infern, i banyant les imatges a força de puntuals llums vermelles i verdes procedents del no-se-sap-on que ajuden a transmetre sensació d'angoixa a l'espectador. Climax acaba sent opressiva, tancant cada vegada més els plànols a escenes cruels, de pura irracionalitat, i que recorden molt a l'estil de realització d'un dels films més recordats de Gaspar Noé, Irreversible. Sens dubte les dues tenen molta similitud estètica i de muntatge, tot i tenir arguments molt diferents.

Climax és un dels treballs més interessants de Gaspar Noé. Agraeixo quan un director és capaç de posar en dubte el llenguatge cinematogràfic, explorar idees de fons políticament incorrectes sense por als tabús de la societat d'avui, i aconseguir a més provocar sensacions d'angoixa a l'espectador. Fotre, és que fins i tot hi ha plans seqüència de 15-20 minuts amb clips de dansa inclosos que són or pur! Per a mi Clímax és una experiència musical, un tripi i un infern improvisat, amb dimonis d'una sola nit que conviden al públic a desconnectar de la vida durant 90 minuts, per després veure com germina en el seu cap alguna idea de què descol·loca. Tot flueix bé, tot es plasma bé, i Clímax et destrossa per dins. Masterpiece.  




Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris