-DIRECCIÓ: Luca Guadagnino
-GUIÓ: Dave Kajganich (Original de Dario Argento,Daria Nicolodi)
-ANY: 2018
-DURACIÓ: 152 min.
-PAÍS: Itàlia
-MÚSICA: Thom Yorke
-FOTOGRAFIA: Sayombhu Mukdeeprom
-REPARTIMENT: Dakota Johnson, Tilda Swinton, Chloë Grace Moretz, Mia Goth, Jessica Harper, Sylvie Testud, Angela Winkler
-PRODUCTORA: Coproducción Italia-Estados Unidos; First Sun / Frenesy Film Company / MeMo Films / Amazon Studios / Mythology Entertainment / Vega Baby Releasing. Distribuida por Amazon Studios
Suspiria de Dario Argento
és cinema rodó, perquè fins i tot les seves imperfeccions,
sobretot lligades a aspectes estètics, acaben dotant a la pel·lícula
de recursos que sumen a un conjunt de malson. Un infern que es
pressent a força d'enquadraments impossibles, per una
peculiar geometria estètica de l'escenari, un tractament de la
il·luminació immersiu i tripiós, també per una banda sonora
esgarrifosa i per assassinats punyents. Una bonica i terrible
experiència més que un relat coherent, que sembla
que Luca Guadagnino no ha volgut plagiar en la seva
revisió, prenent la més encertada de les
decisions.
Suspiria de Luca Guadagnino no
té res a veure l'obra de Dario Argento. Comparar seria un
error, però el problema d'aquesta revisió contemporània és
precisament la innovació que ha volgut aportar l'italià. Partint
d'un metratge de 145 minuts -una cosa que hauria de ser
delicte en el cinema de terror-, Suspiria és un xiclet que
es va allargant a força d'afegir elements contextuals del
Berlín políticament dividida de 1977, així com una
subtrama detectivesca de doctor Josef Klemperer que
sospita sobre l'existència de les tres bruixes. No només això, a
més el detectiu viu amb el dolor de la seva dona desapareguda en
1943 que sospita que va desaparèixer a Polònia … I què?
Doncs si, i Guadagnino es recrea i recrea amb tota aquesta
subtrama que només es resol en un epíleg final prescindible. Dit
així ràpid, Josef Klemperer és un personatge que
sobra, i que només serveix per dilatar
el timeing del metratge.
Malgrat això, la base
argumental de la pel·lícula és la que hauria de
ser: Susie Bannion (Dakota Johnson) és una ballarina
d'Ohio que fuig d'una realitat familiar tràgica per entrar a formar
part d'una prestigiosa companyia de dansa de Berlín. Una de les
professores, Madame Blanc (Tilda Swinton), queda
impressionada amb el talent de la jove i l'accepta. A partir d'aquí,
la ingenuïtat de Susie davant un somni i una nova vida es
desploma per acabar descobrint els secrets més foscos i diabòlics
de la companyia de dansa.
Suspiria 2018 a més d'innovar
amb d'elements de la trama que resulten prescindibles, també ho fa
amb un final molt diferent de l'original d'Argento. Aquest
final, que és una cosa previsible, però molt impactant, té un
desenvolupament una mica desconcertant i la conclusió que treballa
no queda del tot clar. En tot cas és un final molt de
gènere de terror, trencant amb el formalisme predominant fins
llavors i bolcant el film cap a un clímax infernal molt interessant.
I seguint amb el terror de Suspiria 2018 hi ha algunes
escenes de malson mostrades a ritme de videoclip, amb una
successió d'imatges estranyes i pertorbadores unides pels murmuris
inquietants propis del film original. Res que no hàgim vist,
però aporten intensitat a l'elegant desplegament formal de la
pel·lícula, i aconsegueixen puntualment inquietar. Com a novetat al
respecte, Guadagnino pren la valenta decisió
dir-li al públic des de l'inici de la pel·lícula que les
bruixes existeixen i tenen poders, i que són les professores de ball
que veiem en pantalla. D'aquí a algunes rialles, palmes, crits o
mirades penetrants d'aquestes bruixes que Guadagnino els
sap imprimir alguna cosa tèrbola, i encara que el film aposti
per un mal revelat des del principi la bruixeria acaba sent
reservada fins a l'explosiu final. També és destacable
alguna escena de mort molt potent i que convida a apartar la mirada
(compte amb la primera).
Pel que fa a l'experiència visual
que ofereix Guadagnino a l'espectador, es mostra correcta i
denota una bona simbiosi entre la banda sonora i la realització,
també amb els hits de dansa de la companyia, mostrat tot sota un
bany tintat de color paper de diari en la fotografia del film que
sembla que faci retrocedir la pel·lícula a un look dels
setanta. I ja sabem, bruixes i plantejament estètic dels setanta,
sol associar-bé, una cosa que el fan de l'horror sap apreciar.
Així
amb tot, Suspiria 2018 és com una pedreta que cau des del
cim de la muntanya, dóna voltes i voltes, agafant potència fins
a topar en un impactant final que el frena en sec. La
sensació que a un li queda és si Suspiria 2018
necessitava donar tantes voltes. Però les dóna, tocant molts pals
sense rematar moltes de les seves incògnites. Aquesta vegada, menys
és més.
0 Comentaris