[Crítica] NEKROTRONIC - Kiah Roache-Turner, 2019


-DIRECCIÓ: Kiah Roache-Turner
-ANY: 2018
-PAÍS: Australia
-DURACIÓ: 99 min.
-GUIÓ: Kiah Roache-Turner, Tristan Roache-Turner
-MÚSICA: Michael Lira
-FOTOGRAFIA: Tim Nagle
-REPARTIMENT: Monica Bellucci, Tess Haubrich, Caroline Ford, Goran D. Kleut, Ben O'Toole, Nic Westaway, Benedict Hardie, David Beamish, Jeffrey Mercado-Libunao,Connor Van Vuuren
-PRODUCTORA: Guerilla Films / Hopscotch Features






En un món en què es diu que les persones obrim els telèfons mòbils una mitjana de 200 vegades al dia, les forces del mal ho han sabut aprofitar per practicar les seves possessions demoníaques a través d'una aplicació d'Internet. Solament els Nekromancers estan disposats a combatre'ls amb les seves armes avançades i amb molta, molta mala hòstia.

L'argument de Nekrotronic, malgrat estar explicat a cinquena marxa, és fàcil de seguir per la simplicitat. La pel·lícula és infantil, i recorda a un joc de rol, amb un protagonista que descobreix ser "l'escollit" per casualitat, i que té una missió per complir mentre dues dones guapes el segueixen i observen acaloradament. També un passat trist per resoldre, amb la seva mare, interpretada per Monica Bellucci, 1 dona posseïda per les forces del mal i ara sent el rival contra qui lluitar. Això el porta al protagonista a forçar un empoderament per combatre les forces del malament, però que, no serà gens fàcil, perquè el protagonista és un titella peculiar.

Nekrotronic és l'última pel·lícula del director de la divertidíssima Wyrmwood (2014), Kiah Roache-Turner, en què converteix una ciutat anònima en una jungla d'asfalt en què dos llinatges enfrontats entre ells lluitaran pel futur de la humanitat al més pur estil Underworld. L'acció s'escampa d'una manera frenètica, tant que al gust d'un servidor li satura, i això acaba perjudicant el desenvolupament dels personatges, les seves relacions entre ells i el desplegament de la pròpia història. Nekrotronic hi ha qui la compara amb Spy Kids, i té molta raó. I és que tot i els dimonis -magníficamente maquillats, per cert- i escenes d'acció, Nekrotronic és una pel·lícula familiar que no és gens cruel, tenint a personatges molt ben diferenciats entre bons i dolents i que no dóna peu a què les situacions de mort i crueltat s'apoderin del discurs narratiu.

L'aspecte visual és impecable, es nota un gran treball de postproducció en haver-se aplicat una important quantitat de píxels, però no seria just si no li reconeguéssim a Nekrotronic una preocupació pel físic. I no només en maquillatges demoníacs, sinó també per l'escenografia futurista, vestimentes estranyes i armes d'un altre món, que demostren que hi ha milions ficats en la pel·lícula. Els milions que també haurà costat incloure en el repartiment a una Monica Bellucci ja en la cinquantena.

Els responsables de la pel·lícula també han mostrat preocupació a dotar la pel·lícula de constants picades d'ullet a clàssics del gènere de terror, com La Resplendor, Hellraiser, Evil Dead, Re-animator, L'Exorcista... Són molts i molt evidents, però és que Roache-Turnen ja des del minut un de pel·lícula, en un pròleg inicial, ja avisa l'espectador que no té manies a anar al gra amb els continguts que justifiquen la pel·lícula: acció futurista, lluita de clans, i referències al gènere de terror.

  



Nekrotronic es divertida, ideal para verla con la gente joven de la familia. Fliparán viendo demonios agresivos que van apareciendo al más puro estilo Pokemon Go, y quizás incluso acaban creyéndose que el más marginal del barrio puede llegar a ser un héroe. Por cierto, posible secuela a la vista.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris