[Crítica] CORDES - José Luís Montesinos, 2019


-DIRECCIÓ: José Luis Montesinos
-GUIÓ: Yako Blesa, José Luis Montesinos
-ANY: 2019
-PAÍS: Catalunya
-MÚSICA: Arnau Bataller
-FOTOGRAFIA: Marc Zumbach
-REPARTIMENT: Paula del Río, Miguel Ángel Jenner
-PRODUCTORA: Bastian Films / Gaia Audiovisuals S.L. / Institut Valencià de Cultura / Numintec / Súbete al Tren / Televisió de Catalunya


Després d'arrasar amb el curtmetratge El Corredor, el cineasta català José Luis Montesinos debuta al llargmetratge amb Cordes, un thriller de terror protagonitzat per la jove actriu Paula del Rio, en què ella interpreta una noia tetraplègica que s'haurà d'enfrontar a un gos infectat amb la ràbia. Es tracta d'una pel·lícula petita, però molt disfrutable, en què es treu profit al màxim d'una premissa senzilla, amb tot just dos actors, un gos i una fura, i un únic espai escènic.

Cordes és una pel·lícula de terror influenciat per clàssics del gènere com Cujo, en què un gos és mossegat per un ratpenat infectat amb el virus de la ràbia i es torna hostil. Es tracta d'un film de supervivència protagonitzat per una noia que amb prou feines pot moure el cap i el braç dret, una condició física bastant atípica en el gènere en un personatge principal, però que obre la porta a multitud de situacions de les quals el gènere es pot beneficiar. José Luis Montesinos ho sap aprofitar, i regala a l'espectador una pel·lícula molt suportable, amb molta tensió, i capaç d'atreure l'atenció del públic i no deixar-lo escapar fins al final.

Tot aquest exercici de supervivència es reforça amb el passat d'Elena, que va patir un accident de cotxe i que a més va morir la seva germana. El pes de la culpa li genera amargor i fins es planteja el suïcidi, i a través de l'argument de supervivència de Cordes, Montesinos ens parla de l'esperit de superació personal, de la recerca de motius per viure, i d'una noia adolescent que decideix plantar cara a les seves pors i limitacions per tal de seguir viva. Tot això es desenvolupa d'una manera realista, més aviat pobre en efectes de so i una mica escèptica a recrear-se en els clixés propis del terror de sèrie B. Per sobre de tot, com anava dient, el director intenta extreure la impotència, la por i finalment l'empoderament femení del seu protagonista discapacitada, tot fent un exercici de superació personal de la protagonista que està impecablement interpretat. Òbviament, el gos rabiós i hostil, obre la porta a l'evolució del personatge.

Tema a part és el gos, Athos, un personatge que passa de ser pur amor a un assassí despietat. I és que les diferents situacions de la vida ens poden fer canviar i comportar-nos d'una altra manera diferent de què realment som, i són aquests canvis del que ens parla Cordes, perquè la vida també és una oportunitat per reconduir el nostre destí i acabar sent unes millors persones.  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris