El slasher
"elevat" The Cabin in the Woods,
al costat del deathmatch de Battle Royale, són la
base de la qual segurament serà una de les pel·lícules de terror
més aplaudides del 2019: The Furies, film australià
realitzat per un debutant al llargmetratge, com
és Tony D'Aquino. The Furies és això, un
"tots contra tots" en un ring on les belleses cridaneres
comparteixen espai amb un munt de psicòpates emmascarats, tots ells
i elles amb un objectiu comú: sobreviure.
The Furies és un
espectacle sagnant que farà les delícies als fans del
terror més prejudicis. El guió, escrit pel
mateix Tony D'Aquino, opta per no despistar l'espectador
amb backgrounds de personatges i a més esperar fins al final el
que justifica tot el bany de sang que es veu en pantalla, prioritzant
així l'espectacle i el terror. I en això últim, The Furies,
compleix de sobres, oferint als espectadors el que promet, que és
un survival protagonitzat per una dona i que mai decau, i
que mostra algunes de les morts més plausibles dels últims
temps.
Tot això es veu millor quan la protagonista de la
pel·lícula, l'australiana Airlee Dodds (a centre,
imatge superior), compleix perfectament amb una interpretació que li
exigeix molt físic, i puntualment regala en pantalla escenes
on se la veu brillar. És una gran actriu, igual com ja va demostrar
fa uns anys amb la correcta Killing Ground, i que aquesta
vegada haurà d'enfrontar-se a nombrosos psicòpates emmascarats
i armats amb tota mena d'objectes, cadascú amb més carisma
estètic.
Tot i això, crec que no tot són
llums. The Furies peca d'excessivament rutinària pel
que fa a escenaris i tipus de situacions. Carreras, ocultar-se,
morts puntuals, i tornar a córrer, amagar-se i després més morts.
El deathmatch requeria potser una mica més de dinamisme i
situacions diferents, sobretot quan tota l'acció succeeix en un
mateix terreny escènic i que a més opta per esperar fins al final
els motius que justifiquen el per què està succeint tota
aquesta batalla de tots contra tots.
Només a la part final de
la pel·lícula es justifica que ha passat, o si més no unes poques
i mal comptades, a més de deixar alguns caps per lligar segurament
poc transcendentals, però que no deixen de ser espinetes clavades.
Per exemple -i sense ànim de generar espòilers- el per
què de les interferències, el per què del personatge
de Maddie, o el com troba a X persona al final de la pel·lícula.
En tot cas, s'acosta una seqüela que serà molt benvinguda.
Crec
que podria veure en bucle The Furies, perquè és un
passatemps de luxe, curt, amb 80 minuts d'intensitat a força de
morts sagnants i una trama argumental d'allò més original, malgrat
el rutinari que és el seu desenvolupament. Hi ha empoderament
femení, és bruta, violenta, buida i molt sagnant. Els fans de
l'horror ja tenim el nostre caramelet.
0 Comentaris