[Crítica] RABID - Jen Soska, Sylvia Soska


-DIRECTORES: Jen Soska, Sylvia Soska
-GUIÓ: John Serge, Jen Soska, Sylvia Soska
-MÚSICA: Claude Foisy
-ANY: 2019
-DURACIÓ: 107 min.
-PAÍS: Canadà
-FOTOGRAFIA: Kim Derko
-REPARTIMENT: Laura Vandervoort, CM Punk, Ben Hollingsworth, Mackenzie Gray, Ted Atherton, Tara Yelland, A.J. Mendez, Joel Labelle, Avaah Blackwell, Hanneke Talbot, Lucas Meeuse, Jesse Griffiths, Hillary Daley
-PRODUCTORA: Back 40 Pictures / Amcomri Film Partners. Distribuida por Shout! Factory






Després de l'estrena d'American Mary van aparèixer en escena dues directores canadenques que van definir un concepte de cinema que, tal com han acabat reconeixent, remet a l'herència del body-horror del seu compatriota David Cronenberg. El seu acabat visualment atractiu i amb un contingut argumental atrevit i modern, deixaven enrere els rodatges d'escamot d'aquell debut anomenat Dead Hooker in a trunk, protagonitzada per les mateixes directores, en què deixaven clar també que la il·lusió pesava més que els mitjans i que els tabús no eren per a elles. Per al mig, encàrrecs com See no evil 2 ens van dir també alguna cosa important, que és que la mirada femenina al cinema podia aportar altres perspectives inexplorades per al públic. Les germanes Soska han anat marcant un terreny, un segell personal, i amb Rabid acaba d'arribar la que és, per a molts ja, la seva millor pel·lícula.

La connexió de Rabid amb American Mary és pràcticament vinculant. Més enllà d'incorporar la música del canadenc Kevvy a la banda sonora o de repetir amb l'actriu Tristan Risk, el que de veritat les uneix és el protagonisme d'una noia que experimenti una transformació d'aparença i de conducta. Rabid és un body-horror en què el personatge protagonista de Rose, interpretat per una excel·lent Laura Vandervoort, pateix un accident de trànsit que el deixa una horrible cicatriu a la mandíbula, generant-, més enllà del dolor físic, un dolor emocional que li subverteix en inseguretat en si mateixa. Per solucionar-recorre a un tractament experimental amb cirurgia reconstructiva a partir de cèl·lules mare per part d'un metge que utilitza mètodes dubtosos. Finalment, el doctor no només aconsegueix solucionar l'aspecte de Rose, sinó que també corregeix antigues cicatrius facials i un bony al nas, dotant-la d'una bellesa indubtable.

El remake de Rabid va molt més enllà del clàssic de David Cronenberg, en apropiar-se de la història original i oferir a més una interessant combinació de body-horror, amb els mad doctors i els infectats, per no parlar també de criatures infernals que aniran apareixent en pantalla fruit de les mutacions físiques d'alguns subjectes. Les germanes Soska superen de llarg el film original (molts reconeixem que, sense ser una mala pel·lícula, Rabid (1977) és d'allò més fluix de Cronenberg) no només a base d'un espectacle brutal carregat de morts, violència i efectes especials artesans, sinó també per una interessant perspectiva femenina sobre la pressió a la qual s'han de sotmetre les dones per la seva aparença, i que això pot afectar el seu rendiment laboral o les relacions humanes. Sigui com sigui, la recuperació estètica de Rose la dota d'unes capacitats que la fan triomfar a la feina, com si d'una mena d'apoderament femení acabés de passar, però aquest cop sense masculinitzar al personatge, cosa que no impedeix que en el personal, Rose, segueixi lluitant per recuperar-se i superar els seus desitjos més foscos. Aquests desitjos foscos remeten a una metàfora sobre els tractaments inusuals i perillosos que porten a les persones fins i tot a posar-se en perill només per preservar o millorar la seva bellesa.

I Laura Vandervoort està excel·lent en el seu personatge de Rose, fent oblidar ràpidament a la sobrevalorada Marilyn Chambers. Se li exigeix ​​una interpretació complicada, veient sotmesa a períodes de la pel·lícula sense parlar per la caracterització que li oculta mitja cara, o altres dramàtiques i també altres d'autèntic terror. I és que la seva mutació física no només es limitarà a l'apèndix que ens va presentar Cronenberg fa quaranta anys a l'aixella de Marilyn Chambers, sinó que la portarà a diferents evolucions físiques realment sorprenents i terrorífiques.

A tot això, sumem nombrosos atacs d'infectats rabiosos, que estan brutals i terrorífics, i sobretot molt sagnants. Però també hi ha lloc per a criatures que semblen haver sortit de l'univers Silent Hill i un final una mica passat de rosca que deixa molt, però que molt enrere la vella pel·lícula de Cronenberg. Només objectar que es fa una mica confús i costa lligar alguns caps que unifiquen els infectats, la transformació física de Rose i al mad-doctor.

Sigui com sigui, s'entengui bé o no, Rabid és un remake amb una manera molt personal de veure l'horror i el gore. A les Soska els encanten els extrems i dirigeixen partint d'un argument molt més fressat i excessiu que l'original, però amb sobrietat, i sense deixar que predomini l'humor. Ningú podrà negar després de veure Rabid que les germanes Soska tenen una manera de veure el cinema de terror molt pròpia i una perspectiva femenina que aporta una nova mirada a l'horror.

  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris