Després de l'estrena
d'American Mary van aparèixer en escena dues
directores canadenques que van definir un concepte de
cinema que, tal com han acabat reconeixent, remet a l'herència del
body-horror del seu compatriota David Cronenberg. El seu acabat
visualment atractiu i amb un contingut argumental atrevit i modern,
deixaven enrere els rodatges d'escamot d'aquell debut anomenat Dead
Hooker in a trunk, protagonitzada per les mateixes
directores, en què deixaven clar també que la il·lusió pesava més
que els mitjans i que els tabús no eren per a elles. Per al mig,
encàrrecs com See no evil 2 ens van dir també alguna cosa
important, que és que la mirada femenina al cinema podia aportar
altres perspectives inexplorades per al públic. Les
germanes Soska han anat marcant un terreny, un segell
personal, i amb Rabid acaba d'arribar la que és, per a
molts ja, la seva millor pel·lícula.
La connexió
de Rabid amb American Mary és pràcticament
vinculant. Més enllà d'incorporar la música del canadenc Kevvy a
la banda sonora o de repetir amb l'actriu Tristan Risk, el
que de veritat les uneix és el protagonisme d'una noia que
experimenti una transformació d'aparença i de conducta. Rabid és
un body-horror en què el personatge protagonista de Rose,
interpretat per una excel·lent Laura Vandervoort, pateix un
accident de trànsit que el deixa una horrible cicatriu a la
mandíbula, generant-, més enllà del dolor físic, un
dolor emocional que li subverteix en inseguretat en si mateixa. Per
solucionar-recorre a un tractament experimental amb cirurgia
reconstructiva a partir de cèl·lules mare per part d'un metge que
utilitza mètodes dubtosos. Finalment, el doctor no només
aconsegueix solucionar l'aspecte de Rose, sinó que també
corregeix antigues cicatrius facials i un bony al nas, dotant-la
d'una bellesa indubtable.
El remake de Rabid va molt
més enllà del clàssic de David Cronenberg, en
apropiar-se de la història original i oferir a més una interessant
combinació de body-horror, amb els mad doctors i els
infectats, per no parlar també de criatures infernals que aniran
apareixent en pantalla fruit de les mutacions físiques d'alguns
subjectes. Les germanes Soska superen de llarg el film
original (molts reconeixem que, sense ser una mala
pel·lícula, Rabid (1977) és d'allò més fluix
de Cronenberg) no només a base d'un espectacle brutal carregat
de morts, violència i efectes especials artesans, sinó també per
una interessant perspectiva femenina sobre la pressió a la qual
s'han de sotmetre les dones per la seva aparença, i que això pot
afectar el seu rendiment laboral o les relacions humanes. Sigui com
sigui, la recuperació estètica de Rose la dota d'unes
capacitats que la fan triomfar a la feina, com si d'una mena
d'apoderament femení acabés de passar, però aquest cop sense
masculinitzar al personatge, cosa que no impedeix que en
el personal, Rose, segueixi lluitant per recuperar-se i superar
els seus desitjos més foscos. Aquests desitjos foscos remeten a una
metàfora sobre els tractaments inusuals i perillosos que porten a
les persones fins i tot a posar-se en perill només per preservar o
millorar la seva bellesa.
I Laura Vandervoort està
excel·lent en el seu personatge de Rose, fent
oblidar ràpidament a la sobrevalorada Marilyn Chambers.
Se li exigeix una interpretació complicada, veient sotmesa a
períodes de la pel·lícula sense parlar per la caracterització que
li oculta mitja cara, o altres dramàtiques i també altres
d'autèntic terror. I és que la seva mutació física no només es
limitarà a l'apèndix que ens va
presentar Cronenberg fa quaranta anys a l'aixella
de Marilyn Chambers, sinó que la portarà a diferents
evolucions físiques realment sorprenents i terrorífiques.
A
tot això, sumem nombrosos atacs d'infectats rabiosos, que estan
brutals i terrorífics, i sobretot molt sagnants. Però també hi ha
lloc per a criatures que semblen haver sortit de l'univers Silent
Hill i un final una mica passat de rosca que deixa molt, però que
molt enrere la vella pel·lícula de Cronenberg. Només objectar que
es fa una mica confús i costa lligar alguns caps que unifiquen els
infectats, la transformació física de Rose i al
mad-doctor.
Sigui com sigui, s'entengui bé o no, Rabid és
un remake amb una manera molt personal de veure l'horror i el gore. A
les Soska els encanten els extrems i dirigeixen partint
d'un argument molt més fressat i excessiu que l'original, però amb
sobrietat, i sense deixar que predomini l'humor. Ningú podrà negar
després de veure Rabid que les germanes Soska tenen
una manera de veure el cinema de terror molt pròpia i una
perspectiva femenina que aporta una nova mirada a l'horror.
0 Comentaris