[Crítica] BLACK WATER: ABYSS (Abismo) - Andrew Traucki, 2020


-DIRECCIÓ: Andrew Traucki

-GUIÓ: John Ridley, Sarah Smith

-ANY: 2020

-DURACIÓ: 98 min.

-PAÍS: Austràlia

-MÚSICA: Michael Lira

-FOTOGRAFIA: Damien Beebe

-REPARTIMENT: Jessica McNamee, Luke Mitchell, Amali Golden, Anthony Sharpe, Benjamin Hoetjes, Rumi Kikuchi, Lynne Rose, Stu Kirk, Vicky Wanless, Tyson Brannigan

-PRODUCCIÓN: Coproducció Austràlia-Estats Units; Thrills & Spills, Cornerstone Pictures, ProdigyMovies






13 anys després de l'estrena de Black Water, un dels directors, Andrew Traucky, torna a l'escena cinematogràfica de terror amb una seqüela tan innecessària com també entretinguda. Reconeguem-ho: Black Water no era una bona pel·lícula, però va aconseguir colar-se a les televisions de mig món com a pel·lícula de sobretaula, i les re-emissions han estat freqüents. Black Water va agradar al públic, és innegable.

Ara arriba Black Water: Abyss, una continuació que no té res a veure amb la seva predecessora més enllà de la presència de cocodrils famolencs. Diguem que afegir "black water" al títol és un exercici més de màrqueting que una altra cosa. Però també és cert que Black Water: Abyss supera en moltes coses el seu anterior. Tant en posada en escena, en mecanismes per generar tensió, treball d'il·luminació... és en general molt més ambiciosa, però també comet els mateixos errors.

Aquest cop, un altre grup de joves intrèpids decideixen fer espeleologia, encara conscients que s'acosta una tempesta i que no han avisat ningú que s'introduiran en un forat al mig de la jungla. I és que els mateixos protagonistes ja s'encarreguen de comunicar al públic la seva insensatesa. A partir d'aquí passa el previsible: es queden atrapats dins de la cova i per si no n'hi hagués prou un cocodril els intentarà menjar.

Partint d'aquí, Andrew Traucky elabora un treball excel·lent dins de la cova, desenvolupant la història sempre amb molt poca llum, en ambients rocosos i de vegades fins i tot claustrofòbics. Black Water: Abyss aconsegueix allò que no va aconseguir Black Water, que és generar veritable tensió, i la veritat és que té moments que fan suar l'espectador. El problema és que aquesta vegada l'amenaça del cocodril és secundària, i la principal preocupació dels joves és la fugida de la cova, i per això la presència del rèptil és escassa i a més molt poc visible. A propòsit d'això, a Black Water: Abyss hi ha poca sang, i es converteix, de la mateixa manera que l'anterior, en una pel·lícula molt accessible per a tots els públics.

El ritme de la pel·lícula és irregular a causa d'una certa manca d'idees del director, sobretot al tram final de la pel·lícula. Aquestes mancances a la narració són suplides afegint problemes de parelles que surten a la llum i que pretenen generar més intensitat al drama que viuen els protagonistes, però en realitat interessen més aviat poc a l'espectador. Els personatges són plans a més no poder, pura carnassa, mai millor dit.

Black Water: Abyss és millor que Black Water, però està molt lluny de brillar. El més interessant és que finalment l'aigua de la pel·lícula es torna fosca, en un entorn fosc i amb moments realment angoixosos. L'escenari ho permet. Black Water: Abyss és un entreteniment de sobre tarda ben realitzat que mai brilla, però acontentarà de sobres els espectadors menys exigents.  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris