-DIRECCIÓ: Jorge Olguín
-GUIÓ: Jorge Olguín
-ANY: 2019
-DURACIÓ: 73 min.
-PAÍS: Xile
-MÚSICA: Jorge Olguín
-FOTOGRAFIA: Juan Carpintero
-REPARTIMENT: Gabriel Cañas, Felipe Silva, Carol Campos, Carlos Cortés, Camila Carreño Arancibia, Camila Palma
-PRODUCCIÓ: Olguín Films
Inspirada en fets reals, La Casa és
una producció independent xilena que es fixa
a l'endimoniada casa Dubois per així narrar una
història que es balanceja entre la realitat i la ficció.
Enregistrada en temps real i aparentment sense talls, la pel·lícula
segueix un inspector de policia (Gabriel Cañas) que ha d'entrar
a investigar els crits que se senten a l'interior d'una casa
abandonada. Un cop allà queda atrapat, i els fenòmens violents i
paranormals comencen a rebel·lar-se davant seu.
Amb prou
feines 73 minuts, La Casa és una pel·lícula amb una premissa tan simple
com encertada. Busca generar-li a l'espectador una experiència de
terror que va in crescendo, sempre amb la foscor apoderada de la
pantalla i només hi ha visibilitat gràcies a la llum d'una
llanterna (no a tot el metratge), així com per la generada
per determinats fenòmens demoníacs que succeeixen dins de la casa.
Tot això acompanyat per una banda sonora sinistra i amb efectes de
so que reforcen la sensació de por. En conjunt s'acaben utilitzant
uns mecanismes d'horror coneguts, però que són efectius.
I
és que la pel·lícula fa por, força por, i el seu visionat és un
buf d'aire fresc a un gènere que de vegades es complica amb
experiències recaragolades i poc accessibles. Pel·lícules
com La Casa, simples i efectives, són la mar de benvingudes
simplement perquè donen al fan de l'horror alguna cosa per gaudir
sense trencar-se el cap. Hi ha temps per a tot, i La Casa és un
entreteniment pla que vol generar una experiència de terror a
l'espectador, sense més ni més.
Això no obstant, la
pel·lícula té els seus paranys i limitacions. Cal objectar-li un
excés de foscor a la fotografia, moltes vegades impedint que
l'espectador vegi res a la pantalla. Aquesta decisió per part de
Jorge Olguín sospitem que no és purament artística, sinó
que li serveix per emmascarar certes limitacions escenogràfiques de
la casa. Més enllà d'això, hi ha alguna cosa criminal a la
pel·lícula, i és quan el protagonista apunta amb la llanterna a la
pantalla i enlluerna l'espectador, resultant molt desagradable per a
la vista.
Que bé ens ho hem passat amb La Casa! És tramposa
en la seva elaboració pel fet d'abusar de foscor i així dissimular
mancances en la posada en escena així com sortir airosa d'aquest poc
creïble pla seqüència del que presumeix. La Casa és una
pel·lícula petita i que se li noten alguns trucs, però ens és
igual, aquests trucs no eviten que l'espectador s'ho passi bé, o
malament, segons com es miri. Més cinema així, si us plau.
0 Comentaris