[Crítica] LA CASA - Jorge Olguín, 2019


-DIRECCIÓ: Jorge Olguín

-GUIÓ: Jorge Olguín

-ANY: 2019

-DURACIÓ: 73 min.

-PAÍS: Xile

-MÚSICA: Jorge Olguín

-FOTOGRAFIA: Juan Carpintero

-REPARTIMENT: Gabriel Cañas, Felipe Silva, Carol Campos, Carlos Cortés, Camila Carreño Arancibia, Camila Palma

-PRODUCCIÓ: Olguín Films






Inspirada en fets reals, La Casa és una producció independent xilena que es fixa a l'endimoniada casa Dubois per així narrar una història que es balanceja entre la realitat i la ficció. Enregistrada en temps real i aparentment sense talls, la pel·lícula segueix un inspector de policia (Gabriel Cañas) que ha d'entrar a investigar els crits que se senten a l'interior d'una casa abandonada. Un cop allà queda atrapat, i els fenòmens violents i paranormals comencen a rebel·lar-se davant seu.

Amb prou feines 73 minuts, La Casa és una pel·lícula amb una premissa tan simple com encertada. Busca generar-li a l'espectador una experiència de terror que va in crescendo, sempre amb la foscor apoderada de la pantalla i només hi ha visibilitat gràcies a la llum d'una llanterna (no a tot el metratge), així com per la generada per determinats fenòmens demoníacs que succeeixen dins de la casa. Tot això acompanyat per una banda sonora sinistra i amb efectes de so que reforcen la sensació de por. En conjunt s'acaben utilitzant uns mecanismes d'horror coneguts, però que són efectius.

I és que la pel·lícula fa por, força por, i el seu visionat és un buf d'aire fresc a un gènere que de vegades es complica amb experiències recaragolades i poc accessibles. Pel·lícules com La Casa, simples i efectives, són la mar de benvingudes simplement perquè donen al fan de l'horror alguna cosa per gaudir sense trencar-se el cap. Hi ha temps per a tot, i La Casa és un entreteniment pla que vol generar una experiència de terror a l'espectador, sense més ni més.

Això no obstant, la pel·lícula té els seus paranys i limitacions. Cal objectar-li un excés de foscor a la fotografia, moltes vegades impedint que l'espectador vegi res a la pantalla. Aquesta decisió per part de Jorge Olguín sospitem que no és purament artística, sinó que li serveix per emmascarar certes limitacions escenogràfiques de la casa. Més enllà d'això, hi ha alguna cosa criminal a la pel·lícula, i és quan el protagonista apunta amb la llanterna a la pantalla i enlluerna l'espectador, resultant molt desagradable per a la vista.

Que bé ens ho hem passat amb La Casa! És tramposa en la seva elaboració pel fet d'abusar de foscor i així dissimular mancances en la posada en escena així com sortir airosa d'aquest poc creïble pla seqüència del que presumeix. La Casa és una pel·lícula petita i que se li noten alguns trucs, però ens és igual, aquests trucs no eviten que l'espectador s'ho passi bé, o malament, segons com es miri. Més cinema així, si us plau.  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris