[Crítica] NIGHTMARE SYMPHONY - Domiziano Cristopharo i Daniele Trani, 2020 - ZonaMorta.cat | Revista digital de cinema de terror

Breaking

diumenge, 22 de novembre de 2020

[Crítica] NIGHTMARE SYMPHONY - Domiziano Cristopharo i Daniele Trani, 2020

 


-DIRECCIÓ: Domiziano Cristopharo, Daniele Trani

-GUIO: Antonio Tentori

-ANY: 2020

-PAÍS: Itàlia

-FOTOGRAFIA: Daniele Trani

-MÚSICA: Antony Coia, Fabio Frizzi

-REPARTIMENT: Frank LaLoggia, Antonella Salvucci, Poison Rougue, Antonio Tentori, Pietro Cinieri, Irene Baruffetti, Edi Hasan Lushi, Merita Budakova, Halil Budakova

-PRODUCTORA: Enchanted Architect






La reinvenció del giallo sembla haver-se intentat en diverses ocasions, tant des dels exageradament colorits neo-giallos argentins com des de les surrealistes interpretacions franceses. Cap d'elles sembla haver convençut els puristes, més enllà de puntuals produccions italianes ja en els dosmils que no han servit per tornar a donar vida al subgènere. A això, apareix ara i sense fer gaire soroll Nightmare Symphony, pel·lícula italiana dirigida a quatre mans per Domiziano Cristopharo i Daniele Trani que des del respecte estètic i narratiu actualitzen el clàssic d'Un Gatto al Cervello de Lucio Fulci i el reinventen cap al giallo, partint d'un guió escrit per Antonio Tentori, qui va escriure film original.

De la mateixa manera que l'slasher, el giallo quan millor funciona és quan es respecta el concepte original: un assassí emmascarat, guants de pell, navalla, erotisme, assassinats escandalosos, suspens i desenllaços passats de rosca. Tot això acompanyat sempre per una banda sonora que desprèn elegància entre instruments de vents, piano i tints sintètics. I després hi ha l'herència del gran mestre, com Mario Bava i el seu treball d'il·luminació, que ha servit de referència a tants altres directors com Dario Argento i Lucio Fulci. Nightmare Symphony respecta tot això des de l'admiració als referents i la modèstia de mitjans.

Pot ser que alguns es preguntin si Nightmare Symphony és un remake o una reinterpretació el treball de Lucio Fulci. La diferència entre un plantejament i un altre és mínima, però una és en negatiu i una altra en positiu. En aquest cas hem de parlar de reinterpretació, de mirada alternativa des de la revisió, ja que només s'aprofiten petites peces de la pel·lícula original: el turment d'un director de pel·lícules de terror pels malsons, així com el tema compost per Fabio Frizzi. Aquesta nova partitura se centra en l'elaboració d'un giallo pur en detriment de l'espectacle gore i eròtic proper a l'slasher de Fulci, essent ara tot més elegant i formal en estil, i que la metàfora de la distorsió de la realitat i fantasia d'un cineasta obsessionat ara queda més dissimulada en benefici del suspens propi del subgènere. Aquí és tot més adult i intel·ligent, amb una dimensió més gran dels personatges que aporten profunditat a la història, i tot molt ben sustentat per un Frank LaLoggia que no és Fulci en la interpretació, i es nota, sobretot per tenir un carisma més gran i una capacitat interpretativa més gran.

Frank LaLoggia va dirigir algunes pel·lícules als anys vuitanta. Insistim que se'l veu molt solvent en el seu paper de cineasta perseguit pels seus malsons, i desesperat per concloure un muntatge final de la seva última pel·lícula que ell adora com està quedant, però que no agrada al seu guionista a més el seu productor li exigeix ​​presses per acabar-la. La seva presència a Nightmare Symphony serveix també per mostrar imatges de les seves pel·lícules a la vida real, com Fear no evil (1981) [A.K.A. 'Lucifer' en castellà], així com interessants moments fora de càmeres. Frank LaLoggia brilla, i brilla en part perquè al seu costat hi ha qui edita la seva pel·lícula, interpretada per Antonella Salvucci. Un duet d'actors que desenvolupen exquisits diàlegs, amb moments dramàtics, d'alegria i desesperació, sempre en un espai fosc i cinematogràfic com és una sala de muntatge, i moltes vegades acompanyats de la música tendra i seductora composta per Antony Coia.

Pel que fa als assassinats Nightmare Symphony acumula uns quants. Amb uns efectes especials creats per Jacopo Tomassini (The Obsessed), s'aprecia una certa irregularitat en l'execució dels crims. Des de la direcció, no sempre s'acaba d'extreure l'espectacularitat de l'assassinat, ni els efectes físics gore es veuen del tot creïbles. Insisteixo, no sempre. Hi ha assassinats cruels i espectaculars, i més d'un espectador tancarà els ulls en diversos. De tota manera, la pel·lícula queda molt lluny de l'espectacle splatter de Fulci, tant en abundància d'assassinats com en la qualitat tècnica de la seva execució. Val a dir que Nightmare Symphony fa homenatge a algun.

El resultat general de Nightmare Symphony és de correcció, potser de massa correcció. Sens dubte estem davant d'una pel·lícula petita, sí, però la diferència entre correcció i sublim és que en una hi ha màgia i a l'altra no. Aquesta producció mai no arriba a sorprendre, malgrat que compleix tant en fotografia com en il·luminació, i sobretot en interpretacions, banda sonora i narració -que és on s'aconsegueix una feina més destacable-, però aquest homenatge no aconsegueix brillar en cap moment. Tot i això, creiem que els fans del giallo tenen amb Nightmare Symphony una recomanable proposta alhora que un bonic homenatge a un dels grans directors del cinema italià.

Nightmare Symphony és un homenatge al clàssic Un gatto nel cervell de Lucio Fulci. Ho fa des del respecte i l'admiració, també amb humilitat, partint d'un guió més ordenat i coherent que el de la pel·lícula de Fulci, i amb una mirada menys evident en benefici de la intriga que necessita tenir un giallo. Un exercici clàssic, elegant en execució i ben interpretat per un Frank LaLoggia magnífic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada