-DIRECCIÓ: Macoto Tezuka
-GUIÓ: Hisako Kurosawa. (Manga: Osamu Tezuka)
-ANY: 2019
-DURACIÓ: 100 min.
-PAÍS: Japó
-MÚSICA: Ichiko Hashimoto
-FOTOGRAFIA: Christopher Doyle, Kubbie Tsoi
-REPARTIMENT: Fumi Nikaidou, Goro Inagaki, Kiyohiko Shibukawa, Shizuka Ishibashi, Minami, Eriko Watanabe, Moemi Katayama, Ryôsuke Ohtani, Issay, Kouzou Satou
-PRODUCTORA: Coproducció Japó-Regne Unit-Alemanya; Thefool, Third Window Films, Rapid Eye Movies
No hi ha més repte per a un escriptor
que enfrontar-se al full en blanc. La manca d'inspiració d'un
escriptor d'èxit com Yosuke Mikura, protagonista
de Tezuka's Barbara, fa recórrer a propostes morboses i
sexuals, un recurs propi dels autors mancats d'idees -segons diu la
seva editora-. Mikura passa per una mala època. I aquesta
mala època li ha aguditzat esquizofrènia, i ara és un home dividit
entre un sentit de l'estètica decadent i afectat pels seus deliris
de ment malalta. A això, un dia coneix una borratxa rodamón
anomenada Bàrbara, la que serà la seva musa.
Em quedarà el
dubte del perquè Macoto Tezuka, fill del "Déu del
manga" Osamu, ha decidit adaptar al cinema el
manga Bàrbara del seu pare (també és la primera adaptació
que fa), que és un dels que té un fons més adult i fins i tot
políticament incorrecte vist avui dia. Macoto s'encarrega de
suavitzar la relació d'amor tòxica
entre Mikura i Bárbara, obviant les pallisses
després d'una nit d'alcohol, espectacles de
vulgaritat, infidelitats i exhibicionisme, per crear
a Tezuka's Barbara una pel·lícula més d'amor,
dependència i de reflexió sobre l'art . I és que,
el personatge Bàrbara, que desapareix i reapareix, i mor i reviu
sense explicacions, es podria dir que en realitat és una al·legoria
de l'art mateix.
Tot i que Macoto ha hagut d'aplicar
el rivet en tota la incorrecció del màniga original a ulls
actuals, així com tota la palla narrativa (no oblidem que és una
obra de 427 pàgines), el director aposta per la fidelitat al
manga picotejant els successos més interessants de l'obra.
A qui li agradi Bárbara, li agradarà Tezuka's Barbara,
malgrat que aquesta adaptació al cinema té un enfocament argumental
diferent. Aquí s'aposta per una mirada contemplativa de les
sensacions i paranoies de Mikura més que per les
experiències tòxiques entre Mikura i Bárbara que
els porta a una relació d'amor-odi-violència, i això afecta el
ritme narratiu, sent tediós en gran part de la història si no
avorrit. I vull deixar clar que no li va del tot malament aquesta
nova mirada, diguem que ho fa tot més adult, i ho fa recolzat sempre
amb una banda sonora a ritme de jazz composta per Ichiko Hashimoto
que convida a reflexionar sobre el fons de les imatges. La BSO és
per treure's el barret, i és un pilar bàsic perquè funcioni la
pel·lícula. Això no impedeix que el plantejament musical
de Tezuka's Barbara es va gastant i perd força al seu
tram final, com si demanés una mica més rock'n'roll.
I no
serà per la falta d'un talentós repartiment d'actors. El duet
interpretatiu de Mikura a càrrec de Goro Inagaki (13
Assassins) i de Bàrbara per la bella i talentosa actriu
Fumi Nikaidou (Lesson of the Evil, Why don't you play in hell?)
és espectacular. Tots dos personatges tenen dimensions extremes, que
van des de la vulgaritat a l'elegància, la brutícia i el
sexual. Personatges interpretativament exigents, a més molt ben caracteritzats tant en vestuari com perruqueria. Això
no obstant, Macoto imagina una Bàrbara una mica
diferent del manga, tendint més a l'elegància, com deixant de
banda els mals hàbits, quan a l'obra original sempre és vulgar
malgrat el seu bon fons i ànima protectora.
Arran de les
imatges de la pel·lícula, esment especial és el treball de
Christopher Doyle, el director de fotografia habitual de les
pel·lícules Wong Kar Wai. Un treball excel·lent
capaç de compondre imatges que permeten contactar l'espectador amb
els baixos fons de Tòquio, tant exteriors com a interiors,
amb una posada en escena bruta, recarregada i
violenta, recordant pel·lícules com Taxy Driver.
La música d'Ichiko Hashimoto suma a les imatges, perquè el
jazz és alcohol, bars nocturns i decadència humana, i això es
palpa a l'ambient.
Tezuka's Barbara és una bona
adaptació del manga d'Osamu Tezuka. I de la mateixa
manera que l'obra original, Macoto aposta per si el que
passa a la història forma part dels deliris d'una ment malalta del
protagonista o és una història real. A això, diverses escenes com
la del maniquí -que és possiblement la més aconseguida de la
pel·lícula-, l'explosió sexual entre Mikura i Bárbara,
o la del casament entre els dos personatges en aquest escenari profà,
són només unes poques de les moltes escenes de Tezuka's Barbara que
es queden gravades a la retina de l'espectador. És una pel·lícula
eròtica, artística i fins i tot sobrenatural segons es miri, tot a
ritme de jazz, i convidant a la reflexió sobre la pressió social
que exerceix el públic als artistes d'èxit. Llàstima
d'un ritme excessivament tediós que la pot allunyar del públic més
general, i de la manca d'atreviment del director a plasmar la
misogínia i la toxicitat de la història d'amor extremada del relat
original per acabar apostant pel recurs fàcil, que és per una
història d'amor gairebé de conte de fades.
0 Comentaris