-DIRECCIÓ: Scott Schirmer
-GUIO: Scott Schirmer
-ANY: 2018
-DURACIÓ: 106 min.
-PAÍS: Estats Units
-MÚSICA: Justin Burning
-FOTOGRAFIA: Scott Schirmer
-REPARTIMENT: Ellie Church, Arthur Cullipher, Jason Crowe, Dave Parker, Alyss Winkler, Kevin Roach, Brian Papandrea, David Hancock, Adam 'Mickey' McAndrews
-PRODUCTORA: Chameleon Arts Entertainment
-DISTRIBUIDORA: TetroVideo
El desmesurat ús del poder dels uns i
la manca de llibertat dels altres com a metàfora al capitalisme més
salvatge, diferència de classes socials i fins i tot feixisme, és
una metàfora treballada en moltes produccions culturals el màxim
exponent de les quals ha acabat sent Saló de Passolini. El
missatge queda memoritzat, és senzill perquè aquesta barreja
d'horror i perversió que també presenta The Bad Man és repugnant alhora que creïble en metàfora.
La pel·lícula
tracta sobre el despotisme d'un pallasso psicòpata que té la
intenció de deshumanitzar una parella i convertir-los, literalment,
en un gos i una nina, que després serviran per participar en
una estranya subhasta per a les elits econòmiques.
El
seu director és Scott Schirmer, que demostra una vegada més
que amb pocs recursos, però amb una idea clara i talent, surten
coses tan interessants com The Bad Man. I no és que
inventi la roda en el seu darrer treball, però aquesta pel·lícula
de terror psicològic en què un pallasso tortura físicament i
mentalment dos joves fins a anul·lar-los com a persones, resulta
desagradable alhora que hipnòtic per a qualsevol fan de l'horror.
Perquè més enllà de la superfície amb divertiments propis del
gènere, i de la metàfora que Schirmer –convertir les
persones més vulnerables en simples mercaderies de consum perquè
els acomodats obtinguin els seus capricis–, té un desenvolupament
cada vegada més envoltant i amb algunes sorpreses en forma de girs
narratius.
Part de l'èxit el té l'antagonista del film, un
pallasso interpretat per Arthur Cullipher que fa
oblidar els altres com Capitán Spaulding o Pennywise,
i acosta l'espectador al Joker de Heath Ledger. Ell
també és digne de ser recordat amb la seva asfixiant interpretació,
recolzat per uns diàlegs cruelment enginyosos que generen tortures
psicològiques a les seves dues víctimes en un entorn sempre tancat,
cosa que genera una incomoditat a l'espectador molt efectiva. D'altra
banda, la "nina", interpretada per una de les
protagonistes de Harvest Lake (pel·lícula dirigida
per Schirmer el 2016), Ellie Church, compleix la
seva comesa de víctima i final girl.
També Jason Crowe i Dave Parker, com a amo
i lleial "gos". L'actuació de tots quatre és excel·lent
i memorable.
Cal retreure a The Bad Man que
tres quartes parts del seu metratge es limiti a treballar les
tortures físiques i psicològiques del pallasso a les seves
víctimes, cosa que converteix el desenvolupament de la història una
mica rudimentari. És com si la pel·lícula quedés embussada sense
idees. Solament aconsegueix obrir-se amb la subhasta, explorant així
noves idees tant narratives com metafòriques sobre les desigualtats
de classe.
"No sóc un home, sóc un gos"
admet Jason Crowe, una de les víctimes. I és
que The Bad Man aconsegueix el mateix que
aconsegueixen les altes esferes, que és definir una jerarquia a la
societat, i que la mateixa societat ho accepti gairebé sense
protesta. És metàfora pura, però també entreteniment pur. Hi ha
molt poca gore (com la resta d'obres del director), però és una
salvatjada cruel on el despotisme, la vexació i la tortura està
desencadenada. I tot plegat fa que no sigui una pel·lícula
passatgera. Creiem que té la capacitat de quedar-se a la retina de
l'espectador durant dies mentre hi penses, cosa que no sol passar al
cinema de baix pressupost carregat normalment de simplicitat i
pornografia gore, sinó males idees. The Bad Man
és una pel·lícula molt bona que confirma Scott Schirmer com
un dels cineastes independents més interessants de l'actualitat.
0 Comentaris