[Crítica] THE BAD MAN - Scott Schirmer, 2018


-DIRECCIÓ: Scott Schirmer

-GUIO: Scott Schirmer

-ANY: 2018

-DURACIÓ: 106 min.

-PAÍS: Estats Units

-MÚSICA: Justin Burning

-FOTOGRAFIA: Scott Schirmer

-REPARTIMENT: Ellie Church, Arthur Cullipher, Jason Crowe, Dave Parker, Alyss Winkler, Kevin Roach, Brian Papandrea, David Hancock, Adam 'Mickey' McAndrews

-PRODUCTORA: Chameleon Arts Entertainment

-DISTRIBUIDORA: TetroVideo






El desmesurat ús del poder dels uns i la manca de llibertat dels altres com a metàfora al capitalisme més salvatge, diferència de classes socials i fins i tot feixisme, és una metàfora treballada en moltes produccions culturals el màxim exponent de les quals ha acabat sent Saló de Passolini. El missatge queda memoritzat, és senzill perquè aquesta barreja d'horror i perversió que també presenta The Bad Man és repugnant alhora que creïble en metàfora.

La pel·lícula tracta sobre el despotisme d'un pallasso psicòpata que té la intenció de deshumanitzar una parella i convertir-los, literalment, en un gos i una nina, que després serviran per participar en una estranya subhasta per a les elits econòmiques.

El seu director és Scott Schirmer, que demostra una vegada més que amb pocs recursos, però amb una idea clara i talent, surten coses tan interessants com The Bad Man. I no és que inventi la roda en el seu darrer treball, però aquesta pel·lícula de terror psicològic en què un pallasso tortura físicament i mentalment dos joves fins a anul·lar-los com a persones, resulta desagradable alhora que hipnòtic per a qualsevol fan de l'horror. Perquè més enllà de la superfície amb divertiments propis del gènere, i de la metàfora que Schirmer –convertir les persones més vulnerables en simples mercaderies de consum perquè els acomodats obtinguin els seus capricis–, té un desenvolupament cada vegada més envoltant i amb algunes sorpreses en forma de girs narratius.

Part de l'èxit el té l'antagonista del film, un pallasso interpretat per Arthur Cullipher que fa oblidar els altres com Capitán Spaulding o Pennywise, i acosta l'espectador al Joker de Heath Ledger. Ell també és digne de ser recordat amb la seva asfixiant interpretació, recolzat per uns diàlegs cruelment enginyosos que generen tortures psicològiques a les seves dues víctimes en un entorn sempre tancat, cosa que genera una incomoditat a l'espectador molt efectiva. D'altra banda, la "nina", interpretada per una de les protagonistes de Harvest Lake (pel·lícula dirigida per Schirmer el 2016), Ellie Church, compleix la seva comesa de víctima i final girl. També Jason Crowe i Dave Parker, com a amo i lleial "gos". L'actuació de tots quatre és excel·lent i memorable.

Cal retreure a The Bad Man que tres quartes parts del seu metratge es limiti a treballar les tortures físiques i psicològiques del pallasso a les seves víctimes, cosa que converteix el desenvolupament de la història una mica rudimentari. És com si la pel·lícula quedés embussada sense idees. Solament aconsegueix obrir-se amb la subhasta, explorant així noves idees tant narratives com metafòriques sobre les desigualtats de classe.

"No sóc un home, sóc un gos" admet Jason Crowe, una de les víctimes. I és que The Bad Man aconsegueix el mateix que aconsegueixen les altes esferes, que és definir una jerarquia a la societat, i que la mateixa societat ho accepti gairebé sense protesta. És metàfora pura, però també entreteniment pur. Hi ha molt poca gore (com la resta d'obres del director), però és una salvatjada cruel on el despotisme, la vexació i la tortura està desencadenada. I tot plegat fa que no sigui una pel·lícula passatgera. Creiem que té la capacitat de quedar-se a la retina de l'espectador durant dies mentre hi penses, cosa que no sol passar al cinema de baix pressupost carregat normalment de simplicitat i pornografia gore, sinó males idees. The Bad Man és una pel·lícula molt bona que confirma Scott Schirmer com un dels cineastes independents més interessants de l'actualitat.  



Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris