Assassins en sèrie en el cinema: Charles Manson

Charles Manson va morir el passat 19 de novembre de 2017 amb vuitanta-tres anys, a la presó de Corcoran (Estats Units), lloc on portava reclòs 46 anys per una condemna de cadena perpètua. La sentència va ser donada el 29 de març de 1971 després de la decisió de jutge a condemnar Manson per planejar i ordenar múltiples assassinats, entre ells també el de Sharon Tate, amb la seva secta anomenada The Family. Arribats aquí, penso que la biografia de Charles Manson es pot trobar fàcilment a Internet o en qualsevol llibre d'assassins en sèrie, i és per això que no em vaig a estendre en aquest camp, i en canvi sí que ho pretenc fer en aquest post en un altre camp que crec que no està tan explorat, com és el de les adaptacions cinematogràfiques que ha tingut la seva figura.

El primer que pot venir en ment relacionant "cinema" i "Charles Manson" és el recent anunci de Quentin Tarantino, que va anunciar fa unes setmanes que adaptarà la biografia de Charles Manson en el que serà la seva nova pel·lícula, just quan es va saber que Manson estava malalt i li quedaven uns pocs dies de vida. Potser l'anunci de Tarantino va ser una mica oportunista, però cinematogràficament parlant la veritat és que el director nord-americà té un material base amb Charles Manson la mar de trasbalsat, i ningú pot dubtar que després de la seva ment carregada de cinefília i bogeria pot acabar sortint una pel·lícula més que interessant. A més, aparentment, la pel·lícula s'allunyarà de tot el que li hem vist a Tarantino fins a la data, en tractar temes com les sectes i assassinats, segurament un cinema proper al de terror. Per cert, l'actor Leonardo DiCaprio i l'actriu Margot Robbie (Suicide Squad (2016)) semblen confirmats per al repartiment de la pel·lícula.

Però més enllà de Tarantino les adaptacions cinematogràfiques de la figura de Charles Manson es remunten ja a 1970, just dos anys després que es descobrís el cas. Van aparèixer nombroses pel·lícules després del boom mediàtic del cas, unes obres que pretenien jugar amb la morbositat del cas en recrear en els seus arguments els actes criminals ordenats per Charles Manson, fins i tot interpretant a les víctimes reals del cas com a la mateixa Sharon Tate. Però també van haver-hi moltes altres produccions situades a principis dels anys setanta que simplement van aprofitar l'estirada comercial del cas Manson per promocionar-se, a més d'incloure en el contingut de les seves obres tots els estereotips -Falsos o reals- que envoltaven el cas Manson: actes satànics, mostrar als hippies barbuts, drogues, sexe i música psicodèlica. També van sorgir pel·lícules que esmentaven el cas Manson, com en Multiple Maniacs (1970) -un dels primers films del carismàtic John Waters-, en què la protagonista de la pel·lícula interpretada per Divine afirma ser l'autora dels crims ordenats per Charles Manson.

Però anem a les adaptacions fidels al cas. La primera obra que directament s'inspira en Charles Manson és The Helter Skelter Murders (1971) (AKA The Other Side of Madness), una pel·lícula a mig camí entre el documental i la ficció que assegura haver estat rodada realment en el mateix ranxo Spahns ( lloc on Charles Manson adoctrinava als seus fidels), i que compta a través de diversos segments solts una reconstrucció morbosa dels fets reals. En ella, implícitament, es representa a les víctimes, com ara a Sharon Tate, d'una manera més caricaturitzada que una altra cosa, en mostrar a totes com a nou-rics atrets per les drogues i el sexe. I en la mateixa línia morbosa i mancat de rigor també es troba The Manson Massacre (1972) (A.KA. The Cult, A.KA. House of Bondage), en què es mostra de nou a les víctimes dels successos seduïdes per la mala vida i l'ètica acaba per tornar-se a la seva contra. Un film d'explotació pura, amb poca qualitat tècnica i artística i, el pitjor de tot, també vàcua de rigor.

Amb més rigor es troba Manson (1973), un film documental que aposta per entrevistar familiars i devots de Charles Manson i d'aquesta manera aproximar seriosament al cas real. Alguns d'aquests testimonis que apareixen al documental van ser membres de la secta The Family, que van ser entrevistats mentre es trobaven reclosos a la presó. A més, Manson (1973) també posseeix material d'arxiu, i tot en el seu conjunt acaba per ser una reflexió sobre la filosofia, sexe, droga i mort que va embolicar a la secta The Family durant el seu funcionament. Un documental que vist avui pot semblar bastant senzill en estètica i muntatge, però la veritat és que va arribar a estar nominat a un Oscar a Millor documental.

Snuff (1976) va ser una altra producció exploitation, però d'origen argentí, un film que acaricia d'una manera morbosa els successos més escabrosos del cas. Si bé aquesta vegada no s'utilitza els noms reals que van embolicar el cas, sí que es tracta d'una pel·lícula que intenta recrear amb certa exactitud els successos que van tenir lloc la nit que va morir l'actriu Sharon Tate. Pur cinema morbós d'índole exploitation, a què cal afegir que després d'aquest títol, anomenat "snuff", es va voler promocionar la pel·lícula com una obra en la qual es podien veure morts suposadament reals.

El format televisiu també va tenir la seva resposta al cas de Charles Manson, sota el seu marge allunyat d'excentricitats i imatges de crueltat, es va apostar per una minisèrie titulada al seu país d'origen Estats Units Helter Skelter (1976). La minisèrie, d'una durada de 194 min., És un serial que aposta per aproximar el públic el cas d'una manera rigorosa i amb minuciositat. A Espanya la sèrie va aterrar el 1980, però ho va fer en una versió reduïda en forma de llargmetratge amb el títol "Manson, retrat d'un assassí". El títol original "Helter Skelter" al·ludeix a una cançó del grup muisical The Beatles d'homònim títol, inclosa en el "White Album" (1968), pel fet que Charles Manson la va interpretar com un missatge apocalíptic. La minisèrie en qüestió narra els fets contextualitzats en el període en què es troben els primers assassinats i la posterior investigació policial que portaria a les detencions i posterior judici. L'actor que interpreta Charles Manson és Steve Railsback, l'actor que anys després interpretaria a l'altre mític assassí en sèrie com és Ed Gein, al film de Chuck Parelló del mateix títol produït l'any 2000.

Amb el temps, Charles Manson es va acabar convertint en una icona de la cultura popular americana, i van anar apareixent més produccions culturals que s'inspirarien en la seva figura. Algunes van ser de molt baixa qualitat com Manson Family Movies (1984), un direct-to-video que falseja unes suposades gravacions casolanes del grup; el documental Charles Manson Superstar (1989) que exposa les teories pseudofilosòfiques de Manson; el vídeo experimental The Book of Manson (1989); un interessant documental titulat Charles Manson Then and Now (1992) i que parla per si sol; o The Manson Family (2003), escrita i dirigida pel caspós i gore-addicte Jim Van Bebber, un film que tornava a recrear-se en els successos morbosos del cas.

D'altra banda, val la pena afegir que l'actor Anthony Hopkins es va inspirar en Charles Manson a l'hora de crear el seu personatge d'Hannibal Lecter per El Silenci dels Bens (1991), en haver-li imitat la manera de parlar sense parpellejar que tenia Manson.

Però les adaptacions als successos criminals orquestrats per Charles Manson amb la seva secta The Family van seguir fins a l'actualitat. D'una banda cal destacar que es va realitzar una nova producció televisiva titulada Helter Skelter (2004), en què l'actor Jeremy Davies va interpretar a Charles Manson. La diferència amb la sèrie televisiva anterior, més enllà que aquesta vegada és un telefilm, és que en la present es va apostar més per centrar-se en la personalitat dels criminals i els seus assassinats, i no tant en el procés policial i judicial que va tenir la sèrie televisiva de 1976. es va fer també el 2007 un documental titulat Inside the Manson Gang (2007), en què aprofitant els 35 anys des que es descobrissin els terribles successos, en ell es pretén mostrar abundant material d'arxiu inèdit fins a la data.

El 2009 van aparèixer dues produccions més. La primera és Manson Girl (2009) (AKA Leslie, My Name is Evil), un film de terror canadenc inèdit a Espanya que tracta sobre Leslie Van Houten, antiga reina de la dansa de l'institut i cheerleader que es va convertir tristament en la més jove de les seguidores de l'assassí Charles Manson. Ella va ser l'encarregada d'assassinar al matrimoni Leno i Rosemary LaBianca. Aquest mateix any també es va estrenar The Six Degrees of Helter Skelter (2009) un altre film documental, però aquesta vegada centrat exclusivament en l'assassinat del matrimoni Leno i Rosemary LaBianca, mostrant fins a 40 localitzacions diferents. I això, sumat a una investigació morbosa que fila teories sobre les connexions de la família Manson amb les elits de Hollywood.

Finalment, arribats a l'any 2014, em queda parlar de fins a tres títols més. D'una banda, Manson Family Vacation (2014), una cinta indie que identifica Charles Manson i els seus terribles crims com una icona popular americà; Després hi ha House of Manson (2014), que no és més que un altre intent de recrear la biografia del criminal; i finalment Haunting Charles Manson (2014) que és un curiós thriller que planteja una suposada i imaginativa venjança per part del cineasta Roman Polanski després de la mort de la seva esposa Sharon Tate.

I a totes aquestes pel·lícules caldrà sumar-li la nova pel·lícula de Quentin Tarantino, com comentava abans. Encara estem per veure quina perspectiva aplicarà al seu nou film, però el que si està clar és que no serà una carícia a la cara, i que el rigor no serà l'obligació moral de cineasta. Ens ho passarem bé, segur!

---> Per saber més del cas i també sobre les adaptacions cinematogràfiques, recomano llegir el llibre "Simpatia por el diablo. Serial Killers de cine", escrit a quatre mans per Jose Manuel González-Fierro Sants i Francisco Javier González-Fierro Sants. Editorial: Arkadin Edicions (2005)