Quan he escrit sobre algun assassí en
sèrie normalment ho he fet sobre aquells més famosos, els que han
tingut més representació cinematogràfica, o si més no influències
en pel·lícules on no són l'eix central. Amb Carl Panzram vaig
començar un nou circuit d'assassins menys "mainstream" i
que seguirà pròximament, per així comentar uns de més secundaris
però no menys interessants. Així que seguiré en aquesta espiral i
ara parlaré sobre una parella d'assassins poc coneguts i encara
menys representats en cinema: Henry i Ottis, els
serial killers itinerants.
Henry Lee Lucas va
néixer el 23 d'agost de 1936 a Blacksburgh, Virginia. Fill
d'una prostituta de caràcter violent i un home invàlid, la seva
joventut transcorre sota un ambient de violència exercida per la
mare a tots els membres de la família. Aquest ambient va convertir
a Lucas en un ésser també més violent, ocasionant un
canvi d'actitud en la seva persona que li conduiria als seus primers
actes violents, com són matances d'animals i petits robatoris, i
fins i tot va arribar a perdre un ull després d'una baralla amb un
dels seus germans, la qual cosa l'obligaria a portar un vidre la
resta de la seva vida.
No seria fins a 1951 que cometria el
seu primer crim, segrestant i posteriorment escanyant a una
jove amb la qual volia mantenir relacions sexuals, i així seguiria
la seva carrera delictiva fins que en 1954 va ser detingut per
diversos robatoris, i on també es va condemnar per l'assassinat
d'aquell jove a sis anys de presó a Richmond, Virginia.
Fins que va sortir de la presó un any abans del previst, el 1959, i
que va aprofitar per assassinar la seva mare després d'una violenta
discussió a les festes nadalenques. Després dels fets va decidir
fugir, però no li va servir de res, només per acabar arrestat i
condemnat a una pena d'entre 20 i 40 anys de presó per assassinat de
segon grau. Però va ser el 1975 quan va ser alliberat, i va ser
llavors quan va conèixer a l'home de la seva vida: Ottis Toole,
un home de què va fer una gran amistat (hi ha qui diu que eren
amants). Junts viatjarien de cap a cap de país cometent gran
quantitat d'assassinats fins a 1983, el Bodycount no ha
pogut aclarir per l'elevat que sembla ser.
Ottis Toole va néixer el 5
de març de 1947 a Jacksonville, Florida. Dins d'una
família encara més disfuncional que la de Lluc, amb una mare
fanàtica religiosa i una àvia que realitzava cultes satànics. Es
diu que als 14 anys va cometre el seu primer crim, un
viatjant amb el qual volia mantenir relacions sexuals i que després
de la seva negativa acabaria atropellant amb el seu propi cotxe.
Sobre aquesta edat, més enllà de les seves "petits"
delictes, ja va ser expulsat de l'escola a causa del seu baix
coeficient intel·lectual, el que li va potenciar encara més la
sensació de rebuig social i conduint a cometre molts més delictes,
a més de desenvolupar una profunda passió pels incendis.
Abans
de conèixer a Lucas el 1975, Toole es dedicava a
viatjar amb un vell camió cometent diferents assassinats, uns 4 es
calcula, en Nebraska i Colorado. Posteriorment va ser quan es van
conèixer Ottis i Henry, i va ser aquest últim que es va
unir al modus operandi d'Ottis, viatjant amb el camió
assassinant a tot aquell que se'ls creuava. I no va ser fins a 1978
que es van instal·lar dos a Jacksonville, al costat de la mare
de Toole, la seva germana Drusilla i els seus nebots.
Però els crims seguien, i en matar-los aprofitaven per
robar-los els diners i així aconseguir viure tota la família.
El
1981 va morir la mare de Toole i la seva germana a causa
d'una sobredosi, i això va conduir directament als seus nebots a
centres juvenils. Una d'ells, Frieda, ho va aprofitar per fugir
amb Lucas el 1982 abandonant així a Toole, i que
encegat per la ràbia va decidir assassinar fins a 9 persones.
Un
any després, Toole va ser detingut per dos incendis que va
cometre on va morir una persona, i això el va conduir a revelar que
com a mínim havia matat a altres 40 al llarg de la seva vida. Va ser
condemnat a vint anys de presó, i ràpidament comença a
confessar altres crims anteriors va
involucrar Henry Lee Lucas en ells, esmentant més
de 100 assassinats dels quals només es van poder aclarir uns 25. El
1983 Lucas va ser capturat i també va ser condemnat a
diferents cadenes perpètues, evitant així la pena de mort. Toole va
morir a la presó el 1996 de cirrosi quan les autoritats investigaven
diversos casos més que havia confessat, mentre que Lluc va morir el
13 de març de 2001 per un atac al cor també a
la presó.
ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA
Poc cinema s'ha realitzat adaptant la
figura de Henry i Ottis, però de ben segur els anys
reivindicaran cinematogràficament parlant la figura d'aquests dos
assassins, ja que cal pensar que tot just fa 10-15 anys que van
morir. De totes maneres el cinema que s'ha realitzat fins avui va
sorgir simultàniament a través del boom mediàtic que va aconseguir
la notícia sobre la biografia de tots dos, i per tant va ser entre
1985 i 86 que es realitzarien les dues produccions tot buscant l'èxit
instantani.
Clarament hi ha un títol que estandarditza la
vida de tots dos assassins malgrat que sense massa fidelitat als fets
reals: Henry, retrat d'un assassí (John McNaughton, 1986). Però
abans d'això, un any abans el 1985, hi va haver una pel·lícula que
intentava retratar la trajectòria criminal de
Henry Lee Lucas i Ottis Toole crida
Confessions of a Serial Killer (Mark Blair,
1985). La pel·lícula, a causa d'alguns problemes legals acabaria
canviant el nom dels protagonistes passant-se a cridar
Daniel Ray Hawkins i Moon Lawton. Altres
problemes legals pel que fa a la distribució de la pel·lícula van
fer retardar l'estrena a algunes pantalles fins a 1992, pel fet que
la companyia de Roger Corman New Horizon, que tenia
els drets, desapareixeria en aquella època.
La pel·lícula
explica com després de ser arrestat un home per la policia, a Texas,
acaba confessant l'assassinat de més de 200 dones. Ell explica com
viatjant va matar aleatòriament a totes aquestes persones, al costat
del seu amic i germana. Però la policia no pot estar segura del que
explica fins a no trobar els cadàvers. L'assassí és
Henry Lee Lucas.
La producció va començar caòtica,
i ho evidencia el fet que el paper de Hawkins ho va
interpretar Rober A. Burns, el qual se'l va fitxar inicialment
com a director artístic després d'haver treballat en altres
pel·lícules de l'estil com La matança de Texas (Tobe Hooper,
1972) i Els pujols tenen ulls (Wes Craven, 1973). En canvi per
al paper de Lawton es va escollir a algú encara més
curiós com és a Dennis Hill, un expolicia d'Austin,
Texas. També la direcció de la pel·lícula va ser a càrrec
de Mark Blair, un tipus que després de realitzar la
pel·lícula desapareixeria de mapa igual que ho va trepitjar. Però
la veritat és que, segons es diu, el guió escrit per Mark Blair
va ser realitzat d'una manera bastant fidel a la vida de
Henry Lee Lucas, però que es van modificar certs aspectes
per evitar demandes a causa de no posseir cap dret legal ... Però a
mi em sona a l'excusa perfecta.
Però tal com apuntava la pel·lícula
que deixaria empremta en la ment dels cinèfils, i en la ment dels
que els apassiona tot el relacionat amb els assassins en sèrie,
seria Henry, retrat d'un assassí (John McNaughton, 1986).
Potser una de les pel·lícules més dures d'aquells anys vuitanta, i
que li va merèixer el títol de pel·lícula X als Estats Units
després de la seva estrena al Festival Internacional de Cinema de
Chicago. Però el producte que és bo no deixarà de ser bo per culpa
d'una qualificació com és la de cinema X, i per això Henry, retrat
d'un assassí va viatjar a diferents festivals del món com
Sitges (que guanyaria el premi a millor pel·lícula), Fanstasporto,
Seattle o Brussel·les. Això li va permetre a McNaughton aconseguir
estrenar-les als Estats Units el 1990 com a pel·lícula "no
recomanada per a menors".
Es tracta d'una pel·lícula
realment dura, de les que es respira la violència en l'ambient,
malsana, i també amb bastants escenes sagnants. Amb un Henry
incontrolat i excessiu, interpretat per un genial Michael Rooker,
aquest agafa les regnes del protagonisme de la pel·lícula
satisfactòriament, on coneix a un antic company de presó
anomenat Ottis (Tom Towles), i que amb la seva
germana Brecky (Tracy Arnold ) que fuig del
seu violent marit emprendran una sagnant cadena d'assassinats. La
pel·lícula també mostra una breu seqüència en què s'explica com
Henry podria haver patit un trauma infantil a causa d'haver
assassinat la seva mare, però la veritat és que Henry, retrat d'un
assassí, lluny de buscar justificar el demoníac, resulta una
pel·lícula excessiva, i ho demostra amb escenes que posaran els
pèls de punta. Per exemple, amb el fet que Henry
costat d'Ottis arriben a contemplar l'acte criminal com un
acte sexual, com quan tots dos graven la violació i assassinat que
realitzen a una família, com si volguessin tenir aquestes gravacions
a manera pornogràfica per gaudir de la seva reproducció
repetidament. De fet, el més terrorífic de la pel·lícula és
veure com McNaughton introdueix senzillament el terrorífic
en vulgarment quotidià utilitzant una sòbria narrativa que posseeix
versemblança documental.
I una altra més, una d'aquestes que
amb prou feines és coneguda dins de circuits cinèfils
centrats al gènere de terror, com és la casposa
Henry, retrat d'un assassí 2. Una pel·lícula sobrant que va
aprofitar l'èxit de la primera part per intentar repetir il·lusament
un altre èxit . Aquest cop, John McNaughton en
la direcció i sí d'un Chuck Parelló que començava
a llaurar-se un nom (i que anys més tard acabaria per dirigir
l'excel·lent Ed Gein), va realitzar el 1996 una pel·lícula
que plantejava una situació similar a la de la primera part. Però
Michael Rooker no va participar en el projecte i sí
que ho va fer un tal Neil Giuntoli que va
aconseguir fer enyorar l'actor americà. Potser l'acurat
esforç del director per mantenir l'estil
de McNaughton podria ser el més destacable, però en el
fons la pel·lícula acaba agafant un objectiu centrat a fer-li
oblidar el "suggerit" de la primera part per un producte
més centrat en el gore.
També hi ha una altra pel·lícula
bastant més actual però curiosament bastant més
desconeguda: Drifter: Henry Lee Lucas. Dirigida per un
tipus anomenat Michael Feifer, que ojito amb ell, i
recomano que el llegiu amb veu alta, ja que és el responsable
d'haver realitzat diferents adaptacions en cinema de diferents
assassins en sèrie. Us
sonen Ed Gein: The butcher of Plainfield (2007)? El
estrangulador de Boston: La història mai abans explicada
(2008)? B.T.K. (Lligar, torturar, matar) (2008)? Totes són
d'ell, i que ara tocaria afegir Drifter: Henry Lee Lucas.
Possiblement les seves adaptacions no han aconseguit fer-se un buit
en la cinefília actual, però Feifer mereix un respecte a
l'haver dedicat part de la seva carrera a tots aquests assassins en
sèrie. Potser comparable a Ulli Lommel, que a més de
dirigir pel·lícules dins del gènere de terror com Boogeyman 1
i 2 (1980, 1983), o la recent Zombie Nation (2004), sembla
ser que fa uns deu anys va voler fer la competència a
Michael Feifer pel que fa a pel·lícules basades en
assassins en sèrie com amb Zodiac Killer (2005),
L'assassí de Green River (2005), BTK: assassí en
sèrie (2005) o La Dalia negra (2006), entre d'altres.
2 Comentaris
Muy buen post, me ha chocado mucho haber puesto como Henry al guaperas de Antonio Sabato Jr pero si dices que es decente la veré, Lo increíble es que por muy equipo que se junte para llevar a Henry al cine todo es quedarse cortisimo, casi ni una serie daría para mostrar todo. Yo como siempre digo, hay que hacer un peliculón con el cabron de Dahmer, se me ocurren varios directores que harían del momento ácido + trepanación la escena cerda del año. Un saludo maquina ;)
ResponEliminaSin duda! se hace necesaria una buena película de Dahmer, un tipo que da para muchísimo. Lo que hay no vale para nada.
ResponElimina