Assassins en sèrie en el cinema: Henry Lee Lucas i Ottis Toole

Quan he escrit sobre algun assassí en sèrie normalment ho he fet sobre aquells més famosos, els que han tingut més representació cinematogràfica, o si més no influències en pel·lícules on no són l'eix central. Amb Carl Panzram vaig començar un nou circuit d'assassins menys "mainstream" i que seguirà pròximament, per així comentar uns de més secundaris però no menys interessants. Així que seguiré en aquesta espiral i ara parlaré sobre una parella d'assassins poc coneguts i encara menys representats en cinema: Henry i Ottis, els serial killers itinerants.

Henry Lee Lucas va néixer el 23 d'agost de 1936 a Blacksburgh, Virginia. Fill d'una prostituta de caràcter violent i un home invàlid, la seva joventut transcorre sota un ambient de violència exercida per la mare a tots els membres de la família. Aquest ambient va convertir a Lucas en un ésser també més violent, ocasionant un canvi d'actitud en la seva persona que li conduiria als seus primers actes violents, com són matances d'animals i petits robatoris, i fins i tot va arribar a perdre un ull després d'una baralla amb un dels seus germans, la qual cosa l'obligaria a portar un vidre la resta de la seva vida.

No seria fins a 1951 que cometria el seu primer crim, segrestant i posteriorment escanyant a una jove amb la qual volia mantenir relacions sexuals, i així seguiria la seva carrera delictiva fins que en 1954 va ser detingut per diversos robatoris, i on també es va condemnar per l'assassinat d'aquell jove a sis anys de presó a Richmond, Virginia. Fins que va sortir de la presó un any abans del previst, el 1959, i que va aprofitar per assassinar la seva mare després d'una violenta discussió a les festes nadalenques. Després dels fets va decidir fugir, però no li va servir de res, només per acabar arrestat i condemnat a una pena d'entre 20 i 40 anys de presó per assassinat de segon grau. Però va ser el 1975 quan va ser alliberat, i va ser llavors quan va conèixer a l'home de la seva vida: Ottis Toole, un home de què va fer una gran amistat (hi ha qui diu que eren amants). Junts viatjarien de cap a cap de país cometent gran quantitat d'assassinats fins a 1983, el Bodycount no ha pogut aclarir per l'elevat que sembla ser.

Ottis Toole va néixer el 5 de març de 1947 a Jacksonville, Florida. Dins d'una família encara més disfuncional que la de Lluc, amb una mare fanàtica religiosa i una àvia que realitzava cultes satànics. Es diu que als 14 anys va cometre el seu primer crim, un viatjant amb el qual volia mantenir relacions sexuals i que després de la seva negativa acabaria atropellant amb el seu propi cotxe. Sobre aquesta edat, més enllà de les seves "petits" delictes, ja va ser expulsat de l'escola a causa del seu baix coeficient intel·lectual, el que li va potenciar encara més la sensació de rebuig social i conduint a cometre molts més delictes, a més de desenvolupar una profunda passió pels incendis.

Abans de conèixer a Lucas el 1975, Toole es dedicava a viatjar amb un vell camió cometent diferents assassinats, uns 4 es calcula, en Nebraska i Colorado. Posteriorment va ser quan es van conèixer Ottis i Henry, i va ser aquest últim que es va unir al modus operandi d'Ottis, viatjant amb el camió assassinant a tot aquell que se'ls creuava. I no va ser fins a 1978 que es van instal·lar dos a Jacksonville, al costat de la mare de Toole, la seva germana Drusilla i els seus nebots. Però els crims seguien, i en matar-los aprofitaven per robar-los els diners i així aconseguir viure tota la família.

El 1981 va morir la mare de Toole i la seva germana a causa d'una sobredosi, i això va conduir directament als seus nebots a centres juvenils. Una d'ells, Frieda, ho va aprofitar per fugir amb Lucas el 1982 abandonant així a Toole, i que encegat per la ràbia va decidir assassinar fins a 9 persones.

Un any després, Toole va ser detingut per dos incendis que va cometre on va morir una persona, i això el va conduir a revelar que com a mínim havia matat a altres 40 al llarg de la seva vida. Va ser condemnat a vint anys de presó, i ràpidament comença a confessar altres crims anteriors va involucrar Henry Lee Lucas en ells, esmentant més de 100 assassinats dels quals només es van poder aclarir uns 25. El 1983 Lucas va ser capturat i també va ser condemnat a diferents cadenes perpètues, evitant així la pena de mort. Toole va morir a la presó el 1996 de cirrosi quan les autoritats investigaven diversos casos més que havia confessat, mentre que Lluc va morir el 13 de març de 2001 per un atac al cor també a la presó.

ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA

Poc cinema s'ha realitzat adaptant la figura de Henry i Ottis, però de ben segur els anys reivindicaran cinematogràficament parlant la figura d'aquests dos assassins, ja que cal pensar que tot just fa 10-15 anys que van morir. De totes maneres el cinema que s'ha realitzat fins avui va sorgir simultàniament a través del boom mediàtic que va aconseguir la notícia sobre la biografia de tots dos, i per tant va ser entre 1985 i 86 que es realitzarien les dues produccions tot buscant l'èxit instantani.

Clarament hi ha un títol que estandarditza la vida de tots dos assassins malgrat que sense massa fidelitat als fets reals: Henry, retrat d'un assassí (John McNaughton, 1986). Però abans d'això, un any abans el 1985, hi va haver una pel·lícula que intentava retratar la trajectòria criminal de Henry Lee Lucas i Ottis Toole crida Confessions of a Serial Killer (Mark Blair, 1985). La pel·lícula, a causa d'alguns problemes legals acabaria canviant el nom dels protagonistes passant-se a cridar Daniel Ray Hawkins i Moon Lawton. Altres problemes legals pel que fa a la distribució de la pel·lícula van fer retardar l'estrena a algunes pantalles fins a 1992, pel fet que la companyia de Roger Corman New Horizon, que tenia els drets, desapareixeria en aquella època.

La pel·lícula explica com després de ser arrestat un home per la policia, a Texas, acaba confessant l'assassinat de més de 200 dones. Ell explica com viatjant va matar aleatòriament a totes aquestes persones, al costat del seu amic i germana. Però la policia no pot estar segura del que explica fins a no trobar els cadàvers. L'assassí és Henry Lee Lucas.

La producció va començar caòtica, i ho evidencia el fet que el paper de Hawkins ho va interpretar Rober A. Burns, el qual se'l va fitxar inicialment com a director artístic després d'haver treballat en altres pel·lícules de l'estil com La matança de Texas (Tobe Hooper, 1972) i Els pujols tenen ulls (Wes Craven, 1973). En canvi per al paper de Lawton es va escollir a algú encara més curiós com és a Dennis Hill, un expolicia d'Austin, Texas. També la direcció de la pel·lícula va ser a càrrec de Mark Blair, un tipus que després de realitzar la pel·lícula desapareixeria de mapa igual que ho va trepitjar. Però la veritat és que, segons es diu, el guió escrit per Mark Blair va ser realitzat d'una manera bastant fidel a la vida de Henry Lee Lucas, però que es van modificar certs aspectes per evitar demandes a causa de no posseir cap dret legal ... Però a mi em sona a l'excusa perfecta.

Però tal com apuntava la pel·lícula que deixaria empremta en la ment dels cinèfils, i en la ment dels que els apassiona tot el relacionat amb els assassins en sèrie, seria Henry, retrat d'un assassí (John McNaughton, 1986). Potser una de les pel·lícules més dures d'aquells anys vuitanta, i que li va merèixer el títol de pel·lícula X als Estats Units després de la seva estrena al Festival Internacional de Cinema de Chicago. Però el producte que és bo no deixarà de ser bo per culpa d'una qualificació com és la de cinema X, i per això Henry, retrat d'un assassí va viatjar a diferents festivals del món com Sitges (que guanyaria el premi a millor pel·lícula), Fanstasporto, Seattle o Brussel·les. Això li va permetre a McNaughton aconseguir estrenar-les als Estats Units el 1990 com a pel·lícula "no recomanada per a menors".

Es tracta d'una pel·lícula realment dura, de les que es respira la violència en l'ambient, malsana, i també amb bastants escenes sagnants. Amb un Henry incontrolat i excessiu, interpretat per un genial Michael Rooker, aquest agafa les regnes del protagonisme de la pel·lícula satisfactòriament, on coneix a un antic company de presó anomenat Ottis (Tom Towles), i que amb la seva germana Brecky (Tracy Arnold ) que fuig del seu violent marit emprendran una sagnant cadena d'assassinats. La pel·lícula també mostra una breu seqüència en què s'explica com Henry podria haver patit un trauma infantil a causa d'haver assassinat la seva mare, però la veritat és que Henry, retrat d'un assassí, lluny de buscar justificar el demoníac, resulta una pel·lícula excessiva, i ho demostra amb escenes que posaran els pèls de punta. Per exemple, amb el fet que Henry costat d'Ottis arriben a contemplar l'acte criminal com un acte sexual, com quan tots dos graven la violació i assassinat que realitzen a una família, com si volguessin tenir aquestes gravacions a manera pornogràfica per gaudir de la seva reproducció repetidament. De fet, el més terrorífic de la pel·lícula és veure com McNaughton introdueix senzillament el terrorífic en vulgarment quotidià utilitzant una sòbria narrativa que posseeix versemblança documental.

I una altra més, una d'aquestes que amb prou feines és coneguda dins de circuits cinèfils centrats al gènere de terror, com és la casposa Henry, retrat d'un assassí 2. Una pel·lícula sobrant que va aprofitar l'èxit de la primera part per intentar repetir il·lusament un altre èxit . Aquest cop, John McNaughton en la direcció i sí d'un Chuck Parelló que començava a llaurar-se un nom (i que anys més tard acabaria per dirigir l'excel·lent Ed Gein), va realitzar el 1996 una pel·lícula que plantejava una situació similar a la de la primera part. Però Michael Rooker no va participar en el projecte i sí que ho va fer un tal Neil Giuntoli que va aconseguir fer enyorar l'actor americà. Potser l'acurat esforç del director per mantenir l'estil de McNaughton podria ser el més destacable, però en el fons la pel·lícula acaba agafant un objectiu centrat a fer-li oblidar el "suggerit" de la primera part per un producte més centrat en el gore.

També hi ha una altra pel·lícula bastant més actual però curiosament bastant més desconeguda: Drifter: Henry Lee Lucas. Dirigida per un tipus anomenat Michael Feifer, que ojito amb ell, i recomano que el llegiu amb veu alta, ja que és el responsable d'haver realitzat diferents adaptacions en cinema de diferents assassins en sèrie. Us sonen Ed Gein: The butcher of Plainfield (2007)? El estrangulador de Boston: La història mai abans explicada (2008)? B.T.K. (Lligar, torturar, matar) (2008)? Totes són d'ell, i que ara tocaria afegir Drifter: Henry Lee Lucas. Possiblement les seves adaptacions no han aconseguit fer-se un buit en la cinefília actual, però Feifer mereix un respecte a l'haver dedicat part de la seva carrera a tots aquests assassins en sèrie. Potser comparable a Ulli Lommel, que a més de dirigir pel·lícules dins del gènere de terror com Boogeyman 1 i 2 (1980, 1983), o la recent Zombie Nation (2004), sembla ser que fa uns deu anys va voler fer la competència a Michael Feifer pel que fa a pel·lícules basades en assassins en sèrie com amb Zodiac Killer (2005), L'assassí de Green River (2005), BTK: assassí en sèrie (2005) o La Dalia negra (2006), entre d'altres.

En tot cas Drifter: Henry Lee Lucas, resulta ser una pel·lícula correcta, força centrada en la figura del mític assassí. Com és habitual en Feifer la pel·lícula comença pel clímax, i acaba configurant a base de flashbacks, per tant no hi ha una linealitat temporal, i que de vegades resulta una mica confusa. També peca d'excessivament morbosa i menys documental, en retratar un bon nombre d'assassinats i no aprofundir en la infància o en la seva estada a la presó, per exemple. En tot cas la pel·lícula té més voluntat de fidelitat que les 3 anteriors pel·lícules, i un actor principal com és Antonio Sabato que està realment bé.