Psychopaths. Com el seu títol indica és una
pel·lícula que tracta sobre assassins en sèrie i la seva
problemàtica psicopàtica. La història comença just abans de
l'execució a la cadira elèctrica d'un assassí en sèrie, quan
aquest promet abans de morir que algun dia la seva maldat entrarà en
la ment de totes les persones i així regnarà el caos absolut a les
ciutats. Posteriorment a l'execució, després d'una lluna plena, la
societat embogirà i la promesa es complirà.
Aquesta promesa
inicial és explicada per l'assassí a través d'un preciós primer
pla fix que dura diferents minuts, mostrat en blanc i negre i a baixa
resolució, com si emulés a un vell VHS. El resultat
aconsegueix posar els pèls de punta, recordant molt a aquest primer
pla inicial de Doom-Head a 31, alhora que avisa el públic
que en Psychopaths la psicopatia serà mostrada amb ambició
estètica i originalitat. I és que aquí l'important no és tant el
"què", sinó el "com", perquè Psychopaths navega
-no només en aquest pla inicialment al llarg de 85 minuts entre la
racionalitat i la bogeria, filant així una pel·lícula estranya i
malaltissa explicada en forma de novel·la gràfica tipus Sin
City.
La pel·lícula està dirigida per un jove nord-americà
anomenat Mickey Keating, un director que ja va venir a Sitges el
2016 per presentar Carnage Park. Ara, amb Psychopaths,
fa un pas endavant amb una història que, després de la promesa de
l'esmentat assassí en sèrie executat, avança com si es
tractés d'una road-movie, però sense un rumb fix, acumulant
esquetxos de tortures físiques i psicològiques per part de
diferents assassins, aplicant diàlegs enginyosos, primers plans que
parlen en silenci, i sempre sota una estètica amb molta
personalitat. I cal no oblidar una música dels anys
seixanta de blues-rock que tan bé acompanya l'avanç de la
pel·lícula.
L'únic problema que li salta a la vista va
precisament lligat al guió tan anàrquic que té (escrit
pel mateix Mickey Keating), que pel que fa a
desenvolupament a estones sembla perdut entre tanta acumulació de
seqüències de psicòpates. Aquí ningú és referent, res acaba
sent el desenllaç, i el seu rerefons tampoc és del tot
clar. I per si no n'hi hagués prou, a més Psychopaths no
és original pel que fa al contingut. Però crec compleix àmpliament
a l'hora de seduir el sector del públic més àvid
d'escenes de violència, sense deixar de banda l'ambició estètica,
ni tampoc l'originalitat perversa, i ho fa amb un seguit de
psicòpates cadascú més degenerat i carismàtic.
Vull insistir que Psychopaths no és una pel·lícula per a tots els públics, i per a mi això la converteix probablement en una futurible obra de culte. Exigeix bon paladar de l'espectador per saber valorar tots aquests detalls estètics i de muntatge que el seu director Mickey Keating s'aplica al llarg del metratge, perquè més enllà d'això i del seu espectacle violent, Psychopaths no és una pel·lícula amb un missatge clar. Planteja només un parell de dubtes i que finalment acaben obtenint respostes ambigües: ¿els psicòpates neixen o es fan? I, hi ha res sobrenatural en ells? Per això, crec que val més la pena fixar-se i gaudir dels múltiples detalls sublims de la pel·lícula, com aquesta il·luminació acolorida i gairebé tripiosa que varia constantment de color amb la qual Keating representa la dualitat psicopàtica de cada subjecte -aquesta lluita interna del bé i del mal-; també el blanc i negre depriment que anuncia la mort imminent d'algú; o recursos com les d'una alarma o telèfon juntament amb una música de percussió, que transmet un aclaparament brutal al públic coincidint amb l'estrangulament a una dona. Són detalls només, uns de tants, d'ambició cinematogràfica per part d'un director nord-americà molt jove que mereix que li tinguem present de cara al futur més immediat.
0 Comentaris