[Crítica] TOC TOC (Knock Knock) - Eli Roth, 2015


-ANY: 2015
-DURACIÓ: 95 min.
-PAÍS: Estats Units
-DIRECTOR: Eli Roth
-GUIÓ: Eli Roth, Nicolás López, Guillermo Amoedo
-MÚSICA: Manu Riveiro
-FOTOGRAFIA: Antonio Quercia
-REPARTIMENT: Keanu Reeves, Ana de Armas, Lorenza Izzo, Aaron Burns, Ignacia Allamand, Colleen Camp
-PRODUCTORA: Coproducción EUA-Xile; Dragonfly Entertainment / Sobras International Pictures






(Tot Toc)
-Qui és?
-Som dues noies que anàvem a una festa, però la pluja ens impedeix avançar cap al nostre destí. Anem molt mullades, podem entrar a casa seva i assecar-nos? També podem fer servir el Facebook per comunicar-nos amb una amiga i avisar-?
-És clar, entreu, connectar-vos a Internet, i de mentre vaig trucant a un taxi.
-Gràcies, Senyor! ¿I ja de pas ens podem treure la roba per eixugar-nos millor?
-És clar! Tinc una dona i dos fills, però no passa res. Sóc de pedra, no m'immuto!
-I si se la mamem?
-Endavant, oblideu el taxi.



Més o menys això és el que passa en els primers 30 minuts de Knock Knock ("Toc Toc" en el seu títol espanyol), la nova pel·lícula d'Eli Roth (director de Hostel i The Green Inferno) i produïda per Nicolás López, així com produïda per aquest talentós director que viu a l'ombra i que es diu Guillermo Amoedo, algú que ja va sorprendre anteriorment al públic de Sitges amb la seva opera prima The Stranger.

Knock Knock és una Home Invasion en tota regla, però el que sorprèn d'ella és que les invasores siguin dones (Ana de Armas i Lorenza Izzo) i la víctima un home (Keanu Reeves). Precisament aquesta inversió de sexes al que sol ser habitual en els robatoris amb violència en llars, és el que empeny a presumir d'un excés de confiança al protagonista masculí de la pel·lícula, cosa que ell mateix insinua a l'inici de la pel·lícula amb un comentari que dirigeix ​​a les noies i que ja feia pensar "en el pitjor dels casos, si la cosa es posés lletja, crec que podria amb vosaltres", deia el molt xulo -i beneit- de Reeves. Un cop Reeves es deixa anar i se les folla apassionadament a la dutxa de casa seva, l'endemà les dues noies encara segueixen a la casa, i adverteixen a Reeves d'alguna cosa que li canviarà radicalment la cara de felicitat post-polvet. Què volen exactament aquestes dues noies? Doncs a poc a poc a Knock Knock tot s'anirà complicant a força de tortures, vexacions, violacions (les dones a l'home, sí) i alguna mort per al mig, oferint així un interessant catàleg de situacions d'aquestes que atrapen l'espectador per l'alta intensitat de les imatges.

Això sí, Eli Roth amb Knock Knock ha aconseguit la seva pitjor pel·lícula (que no la menys interessant). Si bé la idea està bé i enganxa, encara que lluny de ser original, -de fet la pel·lícula es tracta d'un remake encobert de l'un títol espanyol de 1980 titulat Viciosas al Desnudo- el seu problema és que té un guió entre mans amb les idees massa disperses, dubtant constantment en si fer una pel·lícula sobre dues dones psicòpates que torturen per plaer a un home, o bé fer una pel·lícula sobre dues justicieres antihomes infidels -o antipedòfils fins i tot-. El resultat final no tenen cap sentit, s'agafen idees de les dues possibilitats i cap de les dues acaba per ser mínimament creïble, ja que actuar d'una manera o altra implicaria utilitzar un modus operandi diferent. Per exemple, hi ha un moment en la pel·lícula en què intenten dissimular un assassinat a força d'enviar uns SMS entre dos mòbils per incriminar així a una tercera persona, però mentre ho fan, al mateix temps les dues noies destrossen la casa, deixen les seves empremtes dactilars per tot arreu -i fins i tot en el mateix mòbil que utilitzen per als SMS-, i per si no n'hi hagués prou també es delaten a elles mateixes penjant a Internet un vídeo en què apareixen fent... bé, no faré espòilers. En tot cas, el millor que un pot fer és no prendre seriosament la història de Knock Knock, perquè no tenen cap sentit, miri per on es miri.

Tampoc les tortures i vexacions són massa espectaculars, i fins i tot gairebé no hi ha sang. Es nota que Roth ha treballat amb un pressupost molt menor del que està acostumat, encara que bé, sembla no haver estalviat res per contractar tot un Keanu Reeves per fer de protagonista. Precisament ell, juntament amb el doblet de guineus filles de gossa format per unes espectaculars Ana de Armas i Lorenza Izzo fan un triplet boníssim, que és sens dubte el millor de la pel·lícula. I per espectacular també els primers 30 minuts de metratge, que aconsegueixen desenvolupar un clima d'una càrrega sexual brutal alhora que d'una tensió constant amb la idea que en qualsevol moment pot esclatar la situació en qualsevol cosa. Això, per a mi, sens dubte ha estat el millor de la pel·lícula, cosa que parla per si sol en una obra en què s'haurien de prioritzar els jocs del gat i el ratolí, el caçador caçat, tortures atractives, i en si una mena de Funny Games amb el seu guió sòlid i amb els seus tics de gènere; però no, Knock Knock és una ximple i incoherent pel·lícula que està més obsessionada a aconseguir transmetre una lleu crítica social als usuaris facebook-addictes (una idea que Roth treballa poc i molt malament), fent així de Knock Knock una pel·lícula amb les idees massa disperses.

En fi, almenys em quedo amb aquests primers 30 minuts dignes del millor thriller eròtic d'aquests que van ser tan populars a la fi dels anys vuitanta i principis dels noranta, a més d'un "like" final que arrencarà aplaudiments a qualsevol.  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris