D'origen irlandès, Brian O'Malley s'ha
postulat en tan sols dues pel·lícules com un dels directors a
tenir en compte de cara al futur del gènere de
terror. Va debutar al llargmetratge en 2014 amb la brutal
Let Us Prey, i ara en 2017 ha tornat amb una altra
pel·lícula lligada a l'horror: The Lodgers, una obra
d'elaboració completament diferent del seu anterior en
estar lligada a l'horror gòtic. Una polivalència que determina
en O'Malley dues coses: fidelitat al gènere de terror, i
capacitat per explicar històries de temàtiques
diferents.
The Lodgers ha suposat per a Brian
O'Malley tancar la 50 edició de Festival Internacional de Cinema
Fantàstic de Sitges, sent així l'obra clausura de l'edició amb tot
el que comporta. A més, ha servit perquè el director irlandès
visita la capital de cinema de terror mundial, Sitges, i per
això hem pogut aconseguir una entrevista amb ell i així poder
comentar alguns detalls de The Lodgers. I, per si no
n'hi hagués prou, també vam poder parlar amb la protagonista de la
pel·lícula, Charlotte Vega, en una interessant entrevista que en
els dies vinents també pujarem a la web perquè pugueu
llegir-la. De moment aquí us deixo amb el que va donar de si la
xerrada que vam tenir amb el director Brian O'Malley.
 |
Foto extreta del Twitter oficial del Festival Sitges. Charlotte Vega - Brian O'Malley |
-Bon dia, Brian. Abans de tot,
felicitar-te per la teva excel·lent feina a "The Lodgers".
Moltes gràcies.
-El
primer de tot és preguntar-te pel guió. Quins detalls li vas trobar
que et van convèncer per dirigir "The Lodgers"? El
discurs narratiu és molt diferent del de la teva anterior pel·lícula
"Let Us Prey".
El meu primer contacte amb
"The Lodgers" va ser quan la vam anar a presentar
Let Us Prey a festival de cinema de
Mont-real, moment en què els productors de la meva primera
pel·lícula els va arribar el guió i em van demanar que li fes un
cop d'ull, i la veritat és que després de llegir-lo em vaig
enamorar d'ell. Em considero un gran aficionat de les novel·les de
literatura gòtica, i sobretot mentre estava llegint el guió,
concretament en arribar a la pàgina 15 -que és
quan Rachel coneix a John al bosc-, hi ha una frase que diu
"no sé si podràs seguir-me". És simple, però em va
semblar preciosa i va aconseguir enamorar-me. Va ser quan vaig dir
que volia dirigir "The Lodgers".
-Parles
d'influències de la literatura gòtica. A l'hora de plasmar
l'univers estètic de la pel·lícula has tingut algun referent
literari o cinematogràfic en concret?
Sóc un gran fan
de MR James [Montague Rhodes James], un escriptor
britànic de novel·les de fantasmes, i crec que "The Lodgers"
té molt a veure amb l'univers que exposa en la seva obra, perquè es
basa més en la impressió que es té sobre alguna cosa que per les
coses horroroses. Crec que per aquest detall meva pel·lícula es pot
relacionar amb les històries de M. R. James. Pel que fa a cinema, he
de dir que hi ha una pel·lícula dels anys seixanta,
"The Innocents" [AKA "Suspens" (1961)],
que per a mi és la millor història de fantasmes que hi ha, i jo
diria que "The Lodgers" és gairebé com una germana.
Vaig tenir molt present "The Innocents" a l'hora de
crear la pel·lícula.
-Tot i això que comentes per aquests
referents literaris i cinematogràfics de tall clàssic, en
"The Lodgers" hi ha bastants efectes especials, de
manera que s'aprecia una preocupació per les noves generacions.
¿Això per a tu era una cosa prioritària?
Si, hem hagut de
tenir en compte que tot i tractar-se d'una pel·lícula amb un fons
de tall clàssic, tractant una història de successos que ocorren en
el passat, la realitat és que estàvem fent una pel·lícula pensada
per al públic modern. Per tant, si em puc beneficiar que amb els
efectes especials puc tenir a 6 Rachel (s) o 6 Edward (s)
en l'aigua i puc crear aquests buits tan místics, doncs bé, em vaig
aprofitar encantat dels beneficis dels efectes especials moderns. De
totes maneres, mai vaig voler que fossin els punts principals de la
pel·lícula, sinó com un element més per poder explicar la
pel·lícula.
-Ara que comentes això de l'aigua, en
la pel·lícula es poden veure algunes escenes rodades precisament
sota l'aigua. Sembla una cosa molt complicada de fer, sobretot per la
comunicació els actors. Realment va ser una cosa tan complicada de
rodar com aparenta?
Si, efectivament aquestes escenes estan
rodades sota l'aigua. El problema de rodar aquest tipus d'escenes és
que el procés és extremadament lent, com una cambra de la velocitat
amb la qual graves habitualment. El que vaig fer va ser partir les
escenes per segments, més que res perquè no volia arriscar-me a no
aconseguir acabar el rodatge d'una escena. Cada dia rodàvem 15
d'aquests segments, que són moltíssims per rodar sota l'aigua.
Llavors ens cenyim a aquest planning tan estricte, i
finalment el que es veu en la pel·lícula és tot el que vam
aconseguir rodar. Va ser difícil també pels actors, també pels
operadors de càmera, i fins i tot per a mi a l'hora de comunicar-me
amb els actors, però per sort disposàvem d'un càmera especialitzat
que anteriorment havia treballat per al documental "Planet Earth"
que va solucionar el problema. En aquest documental es va utilitzar
en algunes escenes un sistema de comunicació amb el qual l'equip de
direcció podia comunicar-se sota l'aigua, i en el nostre cas
l'utilitzem amb els actors. Per sort, amb aquesta ajuda tècnica,
facilitem molt les coses. De totes maneres insisteixo que és un
procés molt lent.
-Un altre punt a
destacar de "The Lodgers" és la mansió que
apareix, que ajuda a potenciar aquest aïllament dels
protagonistes i també fa una sensació com que és
impossible ser feliç allà dins. ¿Quan vau començar a cercar
localitzacions, en veure aquesta mansió, ja directament us
vau adonar que era la ideal per a la pel·lícula?
És
una bonica observació la que fas. Just quan entres en aquesta mansió
sembla que viatges en el temps, i jo mai havia tingut aquesta
sensació viatjant per altres llocs de món, perquè és com si
viatjaràs set-cents anys al passat. Les escales, o més
concretament a les baranes de l'escala principal, podies
sentir l'oli de les mans de la gent que segles enrere es va agafar a
ella. Era una mansió que estava en condicions decrèpites, i
sobretot ens vam quedar amb què es podia sentir la
presència d'altres generacions, de persones que havien caminat per
allà, però també era una sensació molt trist perquè senties com
que la casa no tenia cor. Va ser tot com una sensació de tragèdia.
De fet, quan compres una casa antiga el primer que fas és pintar les
parets, polir el terra, i en general el que vols és esborrar totes
les marques del passat, i en canvi en aquesta mansió hi ha
com evidències d'un passat que convida a viatjar en el temps. Va ser
una sensació molt bonica.
-Ja en les teves dues pel·lícules
"Let Us Prey" i "The Lodgers"
ambdues mostren a dos personatges femenins interpretats
per Pollyanna McIntosh i Charlotte Vega que demostren
tots dos una fortalesa física i mental considerable. La teva
intenció és el de posar en dubte que la dona és el sexe
feble?
Penso que per a les dones és més difícil superar
certs obstacles i això fa que el que puguin aconseguir sigui més
heroic. L'home potser té la força física, però la dona té
una força més psicològica, i encara que potser no són tan
forts físicament poden arribar a ser rivals temibles. Amb això
insisteixo que les històries protagonitzades per dones li donen un
punt més heroic que si haguessin estat protagonitzades per homes.
Crec també que aquesta heroïcitat de la dona ve lligada per la
figura materna. Jo em sento segur si veig una pel·lícula en què la
protagonista és un personatge femení el que lidera, qui té el
control, i de fet en "Let Us Prey" el personatge
que interpreta Pollyanna McIntosh és una mica
com Ripley [Alien], ja que té aquesta presència física
com la de Sigourney Weaver. Per tant, quan llegeixo un guió, i
concretament quan vaig llegir el de "The Lodgers",
vaig veure que hi havia un altre personatge femení que liderava la
història i va ser quan vaig pensar que era positiu. Hem trigat molt
a fer-les, però estic molt orgullós meves dues pel·lícules, i
sobretot que tinguin aquest tipus de personatges femenins tan
forts.
-No hi ha temps per a més, ens fan fora. Moltes
gràcies pel teu temps Brian.
Gràcies a vosaltres.
0 Comentaris