Entrevista a Guillermo Amoedo, director de EL HABITANTE

Nascut a l'Uruguai, el cineasta Guillermo Amoedo ha consolidat la seva carrera professional a Xile com a guionista i director. Ho ha fet amb la productora Sobras Films, que molts coneixeran per ser la responsable de títols com The Green Inferno, Aftershock o Toc Toc, una productora que anualment produeix títols de gènere de terror d'una manera estable i que , només per aquest motiu, ja li hem de donar el seu merescut respecte indiferentment de la qualitat final que puguin haver tingut les seves produccions. Com comentava, Guillermo Amoedo és un dels actius importants en aquesta productora, sent coguionista dels títols exposats, però també responsable d'obres més personals com l'excel·lent -i premiada a Sitges- The Stranger (2010) i la recent El Habitante (2017). Tots dos títols demostren que Guillem Amoedo és fidel al gènere de terror, té talent per escriure i dirigir, i ningú pot negar que el futur de cinema de terror passa per la seva mirada.

Amb motiu de la presentació mundial de El Habitante al Festival de Sitges 2017, vam aconseguir entrevistar Guillermo Amoedo. Vam poder comentar amb ell la seva nova pel·lícula, però també vam aprofitar per preguntar-li per la situació del gènere de terror a Amèrica llatina, per Sobres Films, la realitat virtual (VR), i per la seva pròxima pel·lícula. Crec que finalment va quedar una entrevista molt rica en contingut, i sobretot també, la sensació que Guillermo Amoedo té les idees molt clares del que vol. Recomano la seva lectura.

-A la presentació de la pel·lícula vas comentar que El Habitante ha arribat molt justa per a la première mundial a Sitges, a causa de certs imprevistos que van sorgir arran del terrible terratrèmol que va succeir a Mèxic.

Estàvem acabant la pel·lícula i va passar el de terratrèmol. Coincidia just quan estàvem fent la correcció del color, i tot es va retardar una mica, però el més important és que tots vam estar bé i la pel·lícula va poder arribar aquí. De fet, com vaig comentar, el nostre objectiu era que la première mundial fora a Sitges, i teníem marcada la data de la projecció de la pel·lícula al festival com una cosa de vital importància. És per això que el retard d'uns dies a la conclusió de la postproducció va implicar acabar la pel·lícula a tota velocitat, però crec que ho hem aconseguit i a més aconseguint un bon resultat final.

Guillermo Amoedo - Gabriela de la Garza (actriu) - Vanesa Restrepo (actriu)

-Abans de comentar El Habitante voldria recordar que vas debutar al llarg amb The Stranger, una pel·lícula que també es va poder veure aquí a Sitges i fins i tot vas arribar a obtenir un premi al festival. Les dues pel·lícules són produïdes per Sobres Films, amb qui tens un vincle professional més enllà de la direcció, ja que també has col·laborat com a guionista en altres projectes. ¿Com comença aquesta relació amb la productora?

Primer de tot la meva relació va començar amb Nicolás López i Sobres, i després vaig conèixer a Eli Roth. Jo sóc uruguaià i vaig anar a fer un màster de guió a Xile, i va ser durant els meus estudis que van demanar guionistes per a una sèrie de televisió que produïa Sobres. Llavors vaig enviar un guió, després vaig quedar amb ells i finalment ens vam posar a treballar junts. Era una sèrie de comèdia, però a més de participar-hi com a guionista també ho vaig fer en altres projectes del mateix estil. Entremig va sorgir la possibilitat de participar en Aftershock, amb Eli Roth de director, i va ser allà quan el vaig conèixer. A més, amb el temps, vaig poder treballar en altres guions amb Nicolás López relacionats amb el gènere de comèdia, però també hi va haver espai per a participar en altres produccions de terror. Una d'elles va ser també amb Eli Roth, The Green Inferno. I va ser amb Nicolás de productor que vaig fer el meu debut en la direcció al llargmetratge, que va ser amb The Stranger tal com comentaves. Tot ha estat un procés que va començar amb comèdies, després passem a gènere, i finalment hem acabat combinant els dos gèneres.

-Com funciona Sobras Films? Tinc entès que hi ha petits empresaris que inverteixen en la productora perquè surtin les pel·lícules...

Depèn de cada projecte. Els dos que lideren la producció dels projectes són Miguel Asensio i Nicolás López, i després hi ha una part creativa. Jo tampoc sé molt bé com funciona el tema del finançament, però el que sí que sé és que no es tracta d'una productora que treballa amb fons estatals, sinó que busca inversors externs, empreses o simplement a gent que vulgui participar en els projectes. Hi ha molta productora que viu de fons estatals, però Sobres arma un sistema de negoci solvent sense necessitat de sobreviure amb els Estats.

-Una de les coses que em sorprèn del teu primer treball com a director pel que fa a la segona és que The Stranger és una pel·lícula pensada per al públic nord-americà, en canvi El Habitante és una pel·lícula amb títol en espanyol, rodada en espanyol i amb actors llatins. A què es deu aquest canvi de perspectiva per part de Sobras Films a l'hora de produir les dues pel·lícules?

El Habitante és una coproducció mexicana, i la pel·lícula té l'estímul mexicà. De fet està pensada també per al públic mexicà, encara que sense oblidar una voluntat a repercutir a l'exterior. El fet rodar-la en espanyol era un risc a l'hora de seguir els diàlegs per part d'altres regions que parlin el mateix idioma, és a dir, pel canvi en l'accent, però penso que excepte dues o tres paraules l'espanyol que es parla a El Habitante és molt fàcil de seguir. Vaig tractar que els diàlegs fossin els més versemblants possibles amb la història i que es puguin entendre en qualsevol país de parla hispana.


- El Habitante l'has escrit tu sol, de la mateixa manera que The Stranger. La sensació que em dóna al veure les dues pel·lícules és que tens una manera d'entendre l'horror molt pròpia, i que es diferencia molt de quan has hagut de col·laborar en guions de pel·lícules dirigides per Nicolás López i Eli Roth. Quan coescriure els guions de The Green Inferno, Toc Toc, i altres pel·lícules, t'has sentit còmode en tot moment?

Sí. Quan coescrius guions un ha d'entrar en el cap de l'altre i treballar conjuntament a partir d'una premissa, una idea o una història, el que sigui, per així poder armar-la. De totes maneres, al final qui té l'última paraula sempre és el director i és qui ha de tenir la visió general de la pel·lícula. Crec també que és divertit variar d'estil, per què jo vaig aprendre molt amb Aftershock i The Green Inferno, i que aprofito per reconèixer que mai havia vist pel·lícules de caníbals. És per detalls com aquest dels caníbals que vaig haver d'obligar-me a mi mateix a investigar, a fer alguna cosa que per iniciativa pròpia no hagués fet, i això et porta a investigar i aprendre altres coses noves. Per tant, penso que això és molt enriquidor per a un cineasta, a més d'aprendre d'altres directors com Eli Roth, de la seva visió, gustos i estil. Això sí, també he de reconèixer que de vegades no coincidíem en algunes decisions, però l'única veritat és que la pel·lícula pertany a director i només ell ha d'estar segur del que està manant.


-Amb El Habitante s'aprecien algunes referències a pel·lícules d'exorcismes, com clàssics tipus L'Exorcista, o obres més de sèrie B com Anticristo. Tenies aquestes pel·lícules en ment quan vas treballar la pel·lícula?

L'Exorcista és el referent. Està clar que si fas una pel·lícula d'exorcismes el referent sempre serà la pel·lícula de William Friedkin com a obra clàssica del tema. Hi ha un gest de complicitat a la pel·lícula que és quan el capellà ve a veure la mare, que encara que no és idèntic a l'original es noten certes semblances. Nosaltres vam voler buscar un gir al gènere i oferir alguna cosa una mica diferent, que no estigui fet abans, perquè crec que precisament en aquest subgènere ja hi ha moltes produccions semblants, llavors vam decidir crear un personatge que s'aproximés a Hannibal Lecter. Per tant, estem parlant d'un referent allunyat del subgènere dels exorcismes. Hi ha altres referències en la pel·lícula més subtils i puntuals que el públic segur que sabrà detectar.

-El personatge de Tamara, que és la nena posseïda pel dimoni, està interpretat per Natasha Cobria, una nena molt jove de tot just 12 anys i que aprofito per dir-te que la seva interpretació és magistral. Em pregunto com es treballa amb una nena tan jove uns diàlegs tan grollers i que fan referència a detalls estrictament adults com el sexe o la violència?

És un tema delicat, perquè quan fas el guió penses en el millor per la història, i la pel·lícula demanava que el dimoni fos encarnat per una nena i fes servir un to adult no apte per als més joves. Per al càsting busquem a moltes nenes. Durant aquest procés de recerca jo estava a Xile, i m'anaven manant vídeos de moltes nenes que a poc a poc anàvem filtrant, entre els quals es trobava el de Natasha, però a diferència de la resta de candidates a interpretar a Tamara he de reconèixer que Natasha ja va destacar des del primer dia que va aparèixer en la primera sessió. Finalment la vam escollir, i la vaig voler conèixer en persona, però no va ser possible fins que per fi vam viatjar a Mèxic i a per preparar el rodatge de El Habitante. L'altre punt important era saber com respondria la família i veure si el projecte podia ser viable amb ella, ja que cal tenir en compte que no és fàcil per a uns pares que la seva filla participi en una pel·lícula d'exorcismes. És per això que abans de conèixer-la ja els vaig enviar als seus pares el guió perquè el llegissin i valoressin la possibilitat de deixar la seva filla participar en la pel·lícula, i la seva resposta va ser positiva, perquè van entendre que més enllà d'un parell de línies, per Natasha el rodatge seria com un joc. Finalment Natasha va treballar com una professional, com una actriu que porta molts anys en això, i fins i tot li va agafar gust al terror i la idea d'espantar, i penso que s'ho va passar molt bé durant el rodatge.


-I què hi ha del maquillatge que porta Tamara?

Natasha tenia diàriament 3h de maquillatge i potser s'avorriria una mica en el procés de caracterització, per què no és el més entretingut d'un rodatge això d'haver de matinar per seure en una cadira i que et maquillin, però la resta s'ho va passar genial espantant els tècnics. Insisteixo que treballar amb ella va ser com treballar amb una professional adulta, i tots els diàlegs els va assajar com una actriu més.

Natasha Cubría

-Llavors entenc que no s'ha doblat cap diàleg de què parla.

No, per a res, tot el que Tamara parla surt de la boca de Natasha. A ser més concret, el 95% de la pel·lícula té diàleg escènic dels actors, i només aquest petit percentatge restant va ser doblat en estudi, que es va fer a causa de la presència imprevista de soroll. En tot cas no han estat les parts que parla Tamara.


-I més enllà de l'experiència amb Natasha Cobria en el rodatge, com va ser l'experiència de rodar El Habitante? Hem parlat de les dificultats que van sorgir per culpa de terratrèmol durant la postproducció, però durant el rodatge es va produir algun imprevist més?

La dificultat principal sempre és el temps, perquè s'agrairien sempre més dies per rodar. Finalment vam rodar la pel·lícula en vint dies, però he d'agrair que tot l'equip va ser magnífic, tant els actors, com el departament d'art, etc. Però no hi va haver cap dificultat més enllà dels típics problemes de rodatge.

Vanesa Restrepo

-Et volia preguntar també pel cinema de terror a Amèrica llatina. Cada any el Festival de Sitges inclou més produccions hispanes i, el més important, amb més qualitat en els seus acabats finals. Però també és cert que fa la sensació que la indústria llatina no acaba de consolidar-se com un referent en el gènere, en contrast per exemple com sí que ho han aconseguit Europa o els països de l'est asiàtic. Què li falta a Sud-amèrica per acabar de desenvolupar una indústria cinematogràfica forta i, especialment, consolidar la de terror?

Falta més suport al cinema de gènere, ja que el seguiment que té per part del públic és menor en comparació amb altres gèneres. Hi ha títols que tenen presència en festivals locals i guanyen premis, i aquests són els que creen més rellevància. Penso que allà encara cal implementar la idea que el cinema de gènere és tan vàlid com qualsevol altre, i que també pot arribar a ser més complicat fer una pel·lícula de gènere que un drama o una comèdia, per exemple. Crec que cal que la gent es prengui seriosament el terror, i també és important que hi hagi fons i inversors que donin suport.


-La pirateria en els països hispans és molt important, i és probable que un gènere allà menor com el de terror es ressenti més d'això. Realment aquest és un dels factors que frenen el desenvolupament d'una indústria més sòlida i constant de cinema de terror?

És un problema però no el problema principal. Igualment crec que s'està creixent cada vegada més, i sobretot per part del suport Finestra Sud- Blood Window, que estan incentivant el gènere allà. Però sobretot l'important és el que comentava, que necessitem gent que es prengui el gènere de debò de la mateixa manera que es prenen el drama i la comèdia.


-Ets nascut a Montevideo, com està la situació allà?

Porto més de 10 anys vivint a Xile i amb prou feines tinc contacte des de la distància amb amics i familiars. Allà estan sortint alguns cineastes interessants com Gustavo Hernández de La Casa Muda entre altres autors que estan creixent. Però la realitat és que Uruguai és un país de 3 milions d'habitants i hi ha menys diners que en altres països, per tant menys possibilitats de fer pel·lícules. De totes maneres crec que el cinema de gènere a Uruguai amb poc estan aconseguint fer un nínxol, i això amb el temps ho farà créixer.


-Quins projectes tens al cap de cara al futur? Esperem tornar a veure't aviat a Sitges.

Tant de bo! He escrit un guió que tinc moltes ganes que acabi sent la meva pròxima pel·lícula. Serà un thriller-terror que es dirà El Árbol Negro, que és la història de jove un exnarcotraficant que ha de rescatar al seu germà menor ficat d'una secta. És una barreja de gèneres entre el terror, el thriller,... I també té un to particular.


-Veig que insisteixes en la fe, en la línia amb El Habitante.

Si, pot ser (rialles), però El Árbol Negro va per altra banda, no serà tan religiosa i evident com ho és El Habitante. I bé, insisteixo que és una pel·lícula que tinc moltes ganes de fer, i també, per descomptat, poder-la estrenar aquí a Sitges.

-No puc acomiadar-me de tu a Sitges sense preguntar-te pel que està sent el principal tema de debat a Sitges, que és l'aplicació de la realitat virtual (VR) en el cinema. T'has plantejat la possibilitat de rodar alguna pel·lícula en aquest format? Veus al VR com una porta oberta de cara al futur de cinema de terror?

Per cinema ho veig complicat, sobretot en alguns gèneres. Crec que hi ha els videojocs i el cinema, i al VR al cinema és una barreja de les dues coses. El director de cinema determina l'enquadrament, i li diu a l'espectador on ha de mirar i quina part escoltar, i la realitat virtual són 360º. Crec que l'únic que pot aconseguir interessant la realitat virtual és enganyar l'espectador, fer-li creure que ell té el control de la situació i en realitat no és així. Potser m'equivoqaré, però penso que el cinema segueix estant a la pantalla. Veurem a veure, potser d'aquí a quinze anys funcioni, però personalment prefereixo tenir l'enquadrament a mà i guiar l'espectador el que té a veure en cada pla. La resta, ja que si, potser està molt entretingut, però s'allunya a l'hora de treballar una història cinematogràfica.