Entrevista a Juan Diego Escobar Alzate, director de LUZ

La première mundial de Llum es va realitzar al Festival de Sitges 2019. Aprofitant la presència del seu director, Juan Diego Escobar Alzate, vam poder entrevistar-lo i així comentar la pel·lícula.

Luz va ser presentada al Festival de Sitges 2019 com l'única pel·lícula purament llatinoamericana de la Secció Oficial a Competició, d'entre les 35 que es van incloure. Es tracta de l'òpera prima del cineasta colombià Juan Diego Escobar Alzate, una producció independent de gènere de terror que a més acull alguns dels millors actors de Colòmbia, com són Yuri Vargas i Conrado Osorio. La mostra de la pel·lícula a Sitges, que no oblidem que va ser la seva première mundial, va servir per impressionar al públic amb el poder de les seves imatges, però també pel seu plantejament narratiu basat en la dura experiència d'uns subjectes que els porta a conèixer Déu.

La presència a Sitges de Juan Diego Escobar Alzate ens demanava poder conèixer-lo i comentar Llum. En l'entrevista vam poder tractar temes com el desenvolupament de la producció, el vincle de la pel·lícula amb l'experiència personal del director, del compromís dels actors, de l'escena cinematogràfica a Colòmbia, així com del futur. Una entrevista amb respostes molt directes, que demostren una idea de cinema molt personal, i sobretot que deixen ben clar que Juan Diego Escobar ha arribat a l'escena cinematogràfica de gènere de terror per quedar-se. I així ho desitgem.

-Tinc entès que la producció de Llum ha trigat cinc anys. Amb quines dificultats t'has trobat en tot aquest procés? Has tingut algun tipus de suport?

No he tingut cap suport institucional. L'únic suport institucional que he tingut és de Proimágenes Colòmbia, que em van portar aquí a Sitges, però per fer la pel·lícula va ser tota autofinançada i una mica de finançament col·lectiu.


-I com valores que Luz sigui l'única representació completament llatinoamericana a la Secció Oficial a Competició del Festival de Sitges? Està també Bacurau, però ja és una coproducció.

Exactament, també està Bacurau. Per a mi és un plaer impressionant que la meva sigui l'única pel·lícula llatinoamericana, perquè països com Argentina són sinònim de cinema de gènere de qualitat, i tenir la meva pel·lícula a la Secció Oficial és posicionar a un nivell excel·lent. Això és considerar-la com una pel·lícula bona, que l'estan apreciant, i això em posa supremament orgullós. Després, òbviament, el vull compartir amb tots els llatinoamericans que han vingut aquí.


-Parla'm de l'origen de la història de Luz. Havies comentat que per fer-la t'havies fixat en algunes pel·lícules com The Witch, però no sé si la idea original surt d'algun relat o experiència personal.

La idea surt que jo mai he cregut en Déu des que tenia vuit anys, per una situació que vaig viure a l'escola. En aquesta època em van canviar de col·legi, i un dia em vaig anar a jugar a futbol amb uns nois més grans que jo, i resulta que mentre estava corrent li vaig ficar un cop de colze a un noi que va resultar ser el noi "dolent" del grup, i li vaig trencar el vidre del rellotge. Jo vaig ser criat en una família creient i rellotgera i em van educar amb la idea que els miracles existien. El noi dolent em va dir que em mataria si no li portava el rellotge arreglat, això va ser un divendres i em va citar dilluns per matar-me i per això jo, nit rere nit, m'agenollava davant el llit -perquè el rellotge el guardava dins d'una capseta sota d'ella- i resava a Déu demanant el miracle, que reparés el rellotge, però no va ser així. Ja el dilluns al matí em vaig presentar on el noi em va citar, tothom estava esperant, però ell no es va presentar, i és que aquest mateix cap de setmana a la seva mare la van traslladar de ciutat. Llavors més enllà de creure que va ser un miracle, jo vaig començar a pensar que el poder de la ment és una cosa molt forta, que la por és una sensació molt potent, que fins i tot si és prou fort pot canviar el curs de les coses i de la natura.


-Pel que comentes, Luz és una pel·lícula molt personal. Parla fins i tot de la teva experiència.

Si, és molt personal. Sóc d'un pensament molt "jodorowskiano" [Alejandro Jodorowski]. Crec que el cinema ha de servir per curar ferides, no solament com a mer entreteniment, sinó per ajudar a curar a l'espectador i a qui fa art. Penso que amb aquesta fi es compta un relat, i precisament, per poc freqüent que sembli, el meu to en el cinema de terror o de gènere no busca únicament entretenir, sinó crear tota una experiència i qüestionar, ajudar a reflexionar sobre la condició humana i la naturalesa per tal de curar les meves pròpies ferides, ajudar a altres a curar, perquè els dolors i les pors ens envaeixen a tots, i els hem d'avaluar, enfrontar i superar a través de la poesia i l'art.

-Probablement per aquestes intencions que tens a Luz, la veritat és que no sabria si catalogar-la com gènere fantàstic, per què em genera una ambigüitat. Dubto de si hi ha només fanatisme entre personatges o hi ha realment alguna cosa sobrenatural. No sé si tenies al cap en el plantejament de la pel·lícula jugar amb aquesta ambigüitat genèrica.

És una pel·lícula que agrada als festivals de gènere fantàstic i als altres festivals també. És una pel·lícula com que és al mig, perquè tampoc és gènere pur, no és terror pur, no és un western, és una barreja de gèneres. Per a mi és una poesia visual, i si pogués catalogar-la de l'alguna manera ho faria així, com una "poesia visual".


-Si, per a mi Llum més que una narració sobre uns successos és una evolució de personatges, de com creixen aquestes germanes. Si no recordo malament, hi ha un diàleg en la pel·lícula per Conrado Osorio que diu "A Déu se li coneix bé amb l'experiència a mesura que un va creixent", i crec que els personatges en la pel·lícula fan aquesta evolució.

Sí, molt ben llegit això que em dius. Bàsicament el que mostro a Luz és que un aprèn a conèixer Déu a mesura que el temps li va ensenyant diferents coses, com que és el dolor, el desamor o la nostàlgia. Jo sempre he pensat que un aprèn a creure en Déu quan necessita buscar alguna cosa dins d'un mateix, i precisament tots aquests personatges quan van creixent van trobant buits dins d'ells que els porta a conèixer-lo.


-Un altre dels aspectes destacables de la pel·lícula és la fotografia. Crec que l'encarregat va ser Nicolás Caballero. No sé si li vas donar llibertat total o vas voler implicar-te també en el seu treball?

En termes fotogràfics i de color sóc molt controlador. Jo ja sabia el color de la fotografia que volia, l'ús de panoràmiques immenses, etc., i Nicolás em va proposar moltes coses. Crec que això és el bonic de cinema, que es treballa en equip. La veritat és que Nicolás va resultar ser el millor director de fotografia amb el que podia haver treballat.

-Quant a les interpretacions està Conrado Osorio, que fa una interpretació espectacular, a més de Yuri Vargas. Actors amb experiència contrastada a Colòmbia, i arribes tu, un debutant al llargmetratge, i accepten participar en la pel·lícula. ¿Quan els vas presentar el guió de Luz quina va ser la seva reacció?

Va ser molt fàcil que acceptessin els actors, perquè els va encantar el guió. Els vaig enviar a tots també un curtmetratge que tenia titulat Els colors de l'esperança i l'oblit i els va fascinar, els va fascinar el maneig que tenia amb les metàfores i la poesia, i tots em van dir d'una "anem". I aquí estem ara [Sitges], perquè m'han donat suport en tot. De fet, Yuri Vargas és una de les actrius més cotitzades a Colòmbia, més fins i tot que Conrado.


-La presència de cinema colombià a Sitges s'ha limitat en els últims anys a les pel·lícules de Jaime Osorio Márquez. M'agradaria conèixer una mica millor l'escena de cinema fantàstic i de terror a Colòmbia, si hi ha un interès pel gènere, festivals de cinema, etc.

Zero, l'escena cinematogràfica a Colòmbia és pràcticament zero. Vam tenir un precursor important que va ser Luis Ospina que va morir aquest any, i que va guanyar algun premi a Sitges*, i després com comentaves està Jaime Osorio Márquez amb L'Erm i després Set Caps. Més enllà d'ells, cap altre colombià havia estat aquí, almenys en la competència oficial. L'escena que tenim és nul·la, perquè bàsicament les pel·lícules a Colòmbia són finançades a través de govern, i el govern no va finançarà pel·lícules de terror que poc tenen a veure amb cultura. Les que financen normalment són les que expressen o exalten la cultura, les tradicions o un altre tipus de coses. Crec que tenim directors bons, com el meu soci Luis Vanegas, Andrés Beltrán, etc., directors que estem intentant fer créixer la indústria del gènere, però igualment encara estem molt allunyats de països com Brasil, Argentina, fins i tot de Xile o Uruguai.


-Llavors, la indústria privada és nul·la.

Si, sobretot en gènere fantàstic.


-Tornant a Luz, la pel·lícula té un potent contingut religiós. Creus que els agradarà als més fanàtics de la religió?

No, òbviament no. No és una pel·lícula per a tothom, és una pel·lícula d'amors i odis, però bàsicament això és l'art, i a uns els agradarà altres no, però per a mi això és el bonic. Un pot expressar el que sent i ja està. Jo vaig fer aquesta pel·lícula pensant en curar i que tant de bo ajudi a altres a curar.

-De cara al futur teva idea és seguir amb el gènere fantàstic i de terror?

Si, jo sóc 100% de gènere, és l'única cosa que m'interessa. Tinc una altra pel·lícula titulada Ànima que encara està en desenvolupament, també de terror, i que tractarà sobre la pèrdua de la raça, amb indígenes, morts, i en general és una pel·lícula de venjança.


-Per últim, sent director debutant i provinent d'un país amb difícil sortida de projectes de gènere de terror, què opines de Netflix? ¿Cal veure cinema a casa o en sales de cinema? És una sortida per als directors joves? O per contra és un problema per al mateix cinema?

No, jo crec que el cinema s'ha de veure on sigui, no m'importa que sigui en digital, a la casa o en cinemes. No, no crec que hi hagi res a veure cinema només en sales de cinema. Per a mi el cinema és per a consumir-lo de la forma que sigui, que ens nodreixi l'esperit i l'ànima, i consumir-lo de la manera que sigui.

Moltes gràcies pel teu temps, et desitgem el millor de cara al futur.


* Festival de Sitges 1983: Pura Sang, de Luis Ospina. Premi del jurat a l''Menció Especial'.