Coincidint amb la presentació de Abrakadabra davant del públic, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar el codirector Nicolás Onetti i a l'actriu protagonista del film, Maria Eugenia Rigón
Des de fa alguns anys els noms
de Nicolás i Luciano Onetti ressonen amb
força dins de l'esfera de cinema de terror. De la seva talent ha
rebrotat un subgènere desaparegut fa dècades com va ser el giallo,
un cinema nascut a la Itàlia dels seixanta i que va
perdurar amb força en els setanta, en què el thriller policíac
i l'horror es barrejaven entre clixés psicoanalítics, a més de
posseir una iconografia molt particular d'estricte compliment.
Aquestes pel·lícules, realitzades en gran manera per
cineastes com Mario Bava, Dario Argento i Sergio Martino,
partien anteriorment d'una sèrie de novel·les policíaques de
l'editorial Mondadori que van ser molt populars a la Itàlia
dels anys trenta i que destacaven per tenir la coberta de
color groc ("giallo", en italià). Sense ànim
d'entrar en el que va ser el giallo, els germans Onetti,
argentins d'origen, han centrat la seva carrera a donar una
segona joventut al giallo a través d'una trilogia d'obres
composta per Sonno Profondo (2013), Francesca (2015) i
la més recent de totes, Abrakadabra.
En la passada
edició de Festival de Sitges 2018, coincidint amb la presentació de
Abrakadabra davant del públic, vam tenir l'oportunitat
d'entrevistar el codirector Nicolás Onetti i a
l'actriu protagonista del film, Maria Eugenia Rigon. Val a
dir que ho vam fer just abans de veure la pel·lícula i per tant no
vam poder comentar amb ells el resultat, però en tot cas aprofito el
moment per dir que Abrakadabra és espectacular. No
m'enrotllo més, a continuació us deixo amb l'entrevista:
-Nicolás,
recuperar el giallo al costat del teu germà ho consideres
com un treball nostàlgic, de reivindicació o d'actualització
d'aquest cinema pretèrit?
N. O.: Són les dues primeres
opcions. Nosaltres fem giallo com fanàtics de cinema
d'horror, i com a fans del giallo lògicament sentim nostàlgia,
ja que des de molt petits vèiem cinema de terror. No obstant això,
també volem reivindicar-lo, perquè creiem que va ser un gènere
molt important en la història de cinema, no només en el terror, i
que va acabar desapareixent. Nosaltres no volem fer alguna cosa nova,
i de fet, Abrakadabra és dels tres giallos que
hem realitzat el més complet, que és un giallo clàssic
que no modernitza absolutament res. De fet, si algú veu la
pel·lícula a cegues pensarà que forma part d'una
filmografia dels anys 70, i no es va adonar que va ser
filmada en 2018. Per a nosaltres això era el més important. També
creiem que Abrakadabra està millor aconseguida que
Francesca. I bàsicament és això, volem reivindicar aquest gènere i
a més ho fem per nostàlgia.
-Alguna cosa que
m'ha fascinat dels vostres giallos, sobretot a Francesca, és
que no només heu estudiat i reproduït la posada en escena del
giallo, sinó també l'estil de realització. Això us dóna un
resultat creïble. Considereu que aquest ha estat el desafiament
més gran que heu tingut fins ara? ¿També en Abrakadabra?
N.
O.: Si, tal qual. Des de la direcció hem innovat algunes coses
en Abrakadabra respecte als anteriors treballs. L'altre dia
vaig veure la pel·lícula, de fet ja l'havia vist un parell de
vegades fixant-me en les actuacions, l'art, etc., però aquesta
última ho vaig fer des de la direcció, i vaig notar com si el meu
germà i jo tinguéssim incorporada la tècnica en el nostre treball.
Si bé ja havíem vist en els anteriors giallos els
zooms, plànols detalls i altres, que és una feina que
recau sobretot en el meu germà, en Abrakadabra és com si
la tècnica ja l'haguéssim internalitzat. És a dir, que no és que
veiéssim pel·lícules antigues i les hem tractat d'imitar, sinó
que la tècnica l'hem dominat. Aquesta tècnica és molt important
per rodar un giallo, a més de les localitzacions (que
en Abrakadabra sembla la Itàlia dels setanta i
en realitat estem a Argentina), el vestuari, maquillatge, les actrius
i actors, i en general tot suma perquè sembli que estiguem en els
anys setanta.
-No obstant avui dia es parla
de neo-giallos, i ja hi ha algunes pel·lícules europees
apoderades del terme. Veus viable actualitzar una forma de
fer cinema de fa cinquanta anys?
N. O.: Al meu germà
no li agrada, és un ferm opositor a tot això. Tot i que han ajudat
al fet que es conegui una mica més el gènere, i això és una
cosa valorable, Luciano sempre ha considerat que tractar
d'experimentar amb un gènere de fa tants anys és maltractar
el giallo. A mi tampoc m'agraden els neo-giallos.
-De Francesca vau passar a Los
Olvidados, un slasher. Heu comentat que amb Abrakadabra feu
marxa enrere i torneu al giallo, llavors què aportarà de nou
respecte als vostres anteriors treballs?
N. O.: Els Oblidats
va ser un parèntesi que vam voler fer. El meu germà diu que no va
ser una decisió encertada, però jo crec que sí, perquè va servir
per demostrar que nosaltres no només sabem fer giallo, i per
tant així poder evitar l'encasellament. A més, vam guanyar un premi
en el INCAA que ens va ajudar a desenvolupar el projecte.
Nosaltres volíem intentar demostrar que podíem fer alguna
cosa moderna, comercial. Amb Abrakadabra l'espectador
notarà que no només és una pel·lícula destinada al fanàtic de
l'horror, sinó també a un públic més general, i segur que
s'engresca veient un giallo. Per tant, busquem arribar a un
públic més ampli, el que no consumeix giallos, i la nostra
idea és que aquesta gent arribi a preguntar-se què és això? I
després s'interessin per pel·lícules
de Dario Argento, Sergio Martino, etc. Els
Oblidats com deia va ser un parèntesi per demostrar que podíem fer
un altre tipus de cinema més comercial, i Abrakadabra és
una producció molt professional, amb un equip tècnic i elenc també
molt professional. Les nostres altres produccions, Sonno Profondo i
Francesca, ens han servit d'experiència per arribar a Abrakadabra.
Hi donem tot el que sabem, i jo sóc molt crític, i quan fem les
coses bé, encara que pugui sonar superb, ho dic, però quan ho fem
malament sé quins són els errors abans que algú m'ho digui. I
estic convençut que Abrakadabra està molt bé i
personalment em sento molt orgullós de venir aquí a Sitges a
presentar-la.
-Has parlat de cercar una ampliació del públic,
d'obrir les portes del giallo a gent que no està habituada a
ell, fins i tot que no el coneix. Quins recursos heu utilitzat per
aconseguir arribar a més gent?
N. O.: Bàsicament és pel
guió, que l'argument et manté enganxat constantment. La versió que
es projectarà aquí a Sitges és de 71 minuts, i es pot pensar a
priori que és una pel·lícula curta, però mentre la veus no
penses en el temps. La pel·lícula és molt entretinguda, suportable
i té un final que jo ho segueixo veient i se'm posa la pell de
gallina. Que em passi a mi això... La primera vegada que
la vaig veure vaig plorar! (Rialles). Mai abans m'havia passat amb
les nostres pel·lícules. Ja amb Francesca va passar una cosa
semblant a l'Argentina, que va ser molt vista no només
per fantàstics de l'horror, sinó també per gent que no
ho era, i ells ens van arribar a felicitar per la nostra
feina. Abrakadabra creiem que obre fins i tot més aquest
ventall
-Només un incís, abans has parlat que Los Olvidados va tenir finançament públic, no sé si Abrakadabra també
l'ha tingut.
N. O.: És molt difícil fer cinema a Argentina
sense subvenció pública, fins i tot també és costós per al
cinema independent. Llevat que hi hagi un compromís molt gran dels
tècnics, actors i productors, és molt complicat tirar endavant
projectes independents, i Abrakadabra no s'hagués pogut
realitzar sense aquest compromís.
M.E.R.: Abrakadabra no
va tenir finançament públic i per això considerem que la producció
de la pel·lícula és doblement destacable. Els oblidats si, i com
diu Nico, fer una pel·lícula independent a Argentina
requereix molt compromís dels actors, l'equip tècnic, de
maquillatge, etc., per què està fet tot a pulmó, amb molt rem, tal
com diem nosaltres.
-Nicolás, l'espectador et coneix més com
a productor, però amb Els Oblidats co-vas dirigir amb el teu
germà, igual que ara en Abrakadabra. Des que has
arribat a la direcció, que és el que has sumat a la feina del
teu germà Luciano?
N. O.: La primera pel·lícula que
vam fer la va dirigir Luciano, i Francesca també, però jo
sempre vaig ser-hi com a assistent de direcció. Com que som germans
i recentment estàvem sorgint respectem aquest rol de director, però
la veritat és que sempre hem fet la feina entre els dos. I de la
mateixa manera que amb Francesca, en Abrakadabra jo vaig
estar més lligat amb el tema dels actors, davant de la càmera per
dir-ho així, i el meu germà més en la part oculta, amb els
tècnics. Luciano es va encarregar d'editar la pel·lícula,
treballar l'etalonatge, i durant el rodatge estava a la
banda del director de fotografia, també treballant amb els
llums, i en general més concentrat amb tot aquest treball tècnic.
Són els dos aspectes fonamentals en una pel·lícula, i portar tot
això una sola persona és molt complicat. Crec que ens complementem
molt bé. Sí que és cert que jo m'he quedat encasellat com a
productor, però nosaltres dos ho fem tot.
-Això és cert,
mirant les fitxes tècniques de les vostres pel·lícules entre els
dos ho heu fet gairebé tot. "Rodatges de guerrilla" que
diem aquí.
N. O.: Exacte, i això es va mantenir també en
Els Oblidats que és quan jo consto com a director. El meu germà va
fer la música, el color, edició, etc., que són coses que no sap ni
vol delegar,, I que crec que són fonamentals.
-Respecte
al càsting de Abrakadabra, Maria Eugenia, no sé si et van
anar a buscar perquè ja et coneixien de treballs anteriors o vas ser
elegida com la millor d'un càsting?
M.E.R .: Em van fer
la proposta per participar en la pel·lícula. Jo coneixia
a Luciano perquè ell va elaborar la música d'una
pel·lícula en la qual jo vaig treballar anteriorment, la titulada
Punto Muerto. Llavors ell es va posar en contacte amb mi i em va dir que
encaixaria molt bé en la seva nova pel·lícula, un giallo d'època.
Després vaig llegir el guió i em va agradar molt.
-Com és
el teu personatge?
M.E.R.: Ella és l'assistenta
de Lorenzo Mancini, que és el mag. El meu personatge té
una presència omnipresent en la pel·lícula durant tot el temps.
Ella està sempre allà, mirant-ho tot, observant el que succeeix.
-En el terror dels personatges femenins
són molt importants. Ells són els que solen traduir l'horror que
viuen amb la seva expressivitat i canalitzar-ho a l'espectador. En
aquest aspecte, el teu personatge et va exigir molt?
M.E.R .:
D'una banda, el paper de la dona en el giallo és la que
mor, la qual assassinen, la qual acaba tota plena de sang, i en el
meu cas en particular ella és com que té molta ingerència en tot
el que va succeint. També pateix, i també li passen coses, però hi
ha lloc també a l'apoderament femení d'aquest personatge, i en
conjunt això em va semblar una cosa molt
atractiu del personatge.
-Com apuntes, el giallo és
molt exigent amb els personatges femenins. Has tingut alguna escena
difícil de rodar que recordis especialment?
M.E.R .: Si,
per què els trucs de màgia els fèiem de veritat i en temps real,
llavors vam tenir un coach (un mag) i ens va ensenyar com
dur a terme els trucs per no fer-nos mal. Recordo el truc de
l'origami, que és el truc tradicional de la dona que entra dins de
la caixa i la travessen espases. Per a mi com a actriu ser-hi dins i
experimentar estar dins d'una caixa, al principi em
semblava asfixiant, però ho vaig haver de repetir diverses vegades
fins que a la fi em va semblar una cosa fins i tot molt atractiu,
perquè no és una cosa que et passa cada dia que et poses dins d'una
caixa i et travessen unes espases. Em va seduir molt aquesta
experiència i potser sí que va ser l'escena més crítica que vaig
tenir, perquè jo havia de tenir una gran confiança en el meu
company i el meu company també en mi per saber que tot anava bé,
que no hi haguessin moviments bruscos. De fet, el meu
company German Baudino, que és el protagonista de la
pel·lícula, hi era davant i es mostrava molt preocupat per la meva
salut, que no em passés res, que no em fes mal. Llavors, tot això
ens va unir molt a l'equip. Després també vam filmar una altra
escena que anàvem amb moto al costat de Germán, i ell no sabia
molt bé com manejar la moto. També va ser un tema de "tu
confies en mi i jo confio en tu". Aquesta necessitat de
confiar l'un amb l'altre crea com un doble desafiament per als
actors, i va sortir tot molt bé. Però sí, potser record aquestes
dues escenes com les més crítiques. (Rialles)
Presentació de Abrakadabra al Festival de Sitges |
-Nicolás, et volia preguntar per
Trauma, pel·lícula xilena que vam poder veure fa uns mesos al
festival Sant Cugat Fantàstic. La pel·lícula parla de les
cicatrius d'una dictadura, una cosa molt diferent de cinema que se us
sol associar, a més de tractar-se d'una pel·lícula xilena. ¿Com
sorgeix la idea de produir Trauma?
N. O.: Jo sóc el productor
associat, i em vaig incorporar al projecte a l'última
etapa de la pel·lícula. Ja coneixia a Lucio, ho vam fer
a Canes quan va anar a presentar un treball
"work-in-progress", que era Trauma, i vam tenir molt bona
relació. Va ser llavors quan vam començar a treballar junts per fer
Trauma. Jo veig tota classe de cinema, no només d'horror,
però quan vaig veure la brutal escena inicial vaig notar alguna cosa
diferent que em va atreure. Una altra persona potser pot pensar "com
li pot agradar això?", Doncs bé, jo sóc molt obert en el
gènere. De fet, abans de veure aquesta escena inicial, aquell mateix
dia, després de veure A Serbian Film, vaig passar la nit
gairebé sense dormir, em va afectar el que vaig veure, i quan
posteriorment Lucio em va mostrar l'inici de Trauma em va
agradar absolutament tot, des de l'impactant de la
violència, però també les explosions, la fotografia i en
general molts elements. Llavors vam parlar amb Lucio, i em vaig
acabar incorporant en aquesta recta final per donar-li una mà en
molts aspectes. Va ser un plaer haver aportat el meu granet de sorra
perquè es pogués produir Trauma.
-Tinc entès que abans de
produir Los Olvidados teníeu al cap fer una pel·lícula de
zombis. ¿Això és un projecte mort o aturat?
N. O.: Sempre tenim projectes
al cap, i aquest existeix. Però considerem que no era el moment, i
ara mateix seguim considerant que tampoc és el moment. Creiem que
està massa trillat el subgènere zombi i cal deixar
que passi un temps. En els últims anys han sortit moltes coses de
zombis, massa, fins al punt que les pel·lícules es burlen
del mateix subgènere i no és el que volem. També el
públic sembla haver dit "prou". Creiem que també està
passant el mateix amb el cinema paranormal, els exorcismes, i ara
vénen les bruixes, fins que s'esgoti el mercat de tot això.
Òbviament sempre funacionaran pel·lícules d'aquest
tipus, però considerem que no és el moment oportú per
desenvolupar aquell projecte. Ara mateix està en stand by.
-Llavors
la vostra idea és seguir amb el giallo i el slasher?
Parla'm del futur.
N. O.: El nostre proper projecte
es titula El Pulpo Negro, basat en l'obra de més èxit a Argentina
protagonitzada per Narcís Ibáñez Menta, pare Chicho. En 1985
va ser un gran èxit d'audiència al nostre país, arribant
a superar en raiting a Miami Vice. Serà un remake,
tant en forma de llargmetratge primer com després també en sèrie,
i estem ara mateix treballant en això. A més, en el projecte està
present el guionista original Luis Murillo, i encara que li
aportarem molts tocs del giallo no ho serà específicament.
Tenim altres projectes d'altres subgèneres de la terror
que ens interessen, però de moment el nostre projecte més immediat
serà El Pulpo Negro. Val a dir que alhora també estem produint altres
projectes relacionats amb el terror.
-Un dels temes de present Sitges és si
Netflix si o Netflix no. Alguns directors creuen que amb Netflix es
pot donar sortida a produccions independents que sense la plataforma
no arribarien a tanta gent. Com a productor i director, però també
com a actriu Maria Eugenia, què en penseu de Netflix? Creieu
que és una porta oberta a donar més sortida professional als obrers
de cinema? O per contra us pesa més la idea que
desnaturalitza el cinema cap a la petita pantalla?
N. O.:
Per a mi Netflix és genial. Sí que és cert que està
ajudant que al cinema vagi menys gent, però no crec que
això sigui un motiu només de Netflix, sinó per moltes altres
circumstàncies. Per a mi és molt important l'arribada de Netflix, i
de fet he parlat amb gent que em diu "ah, la vaig veure en
Netflix, d'una altra manera no hagués pogut veure per què no la
donen al cinema". Les noves generacions no estan tan acostumades
a anar al cinema, i de fet, amb les nostres pel·lícules,
ha anat sobretot gent gran al cinema a veure-les. Llavors, crec
que Netflix és una finestra gegant que ens connecta amb tothom, i
això per a mi és molt important.
M.E.R .: Sí, jo
també penso igual. És com una finestra que la gent pot mirar i
escollir el que vulgui, entre elles algunes produccions que amb una
forma de distribució clàssica difícilment tindrien accés a elles,
i alhora a conèixer a altres directors o actors. Com a actriu em
sembla que l'arribada de Netflix és una cosa molt favorable. Per
exemple, en el cas de Los Olvidados, va ser estrenada en cinemes
i qui va voler va poder anar a veure-la en una pantalla gran, amb un
bon so i qualitat d'imatge, però que no va voler -o no va poder-
veure-la en una gran pantalla després va tenir l'opció de veure-la
en Netflix a casa seva. Crec que el cinema no desapareixerà com a
edifici de projecció. Netflix és només una alternativa, qui vulgui
anar a cinema podrà fer-ho, i si no té l'altra opció.
N.
O.: Això és molt cert, per què Los Olvidados es va estrenar en
cinemes gairebé sense promoció, però en canvi ja estava anunciada
que s'estrenaria en Netflix al cap de poc temps. Si no hi ha
Netflix, tot aquell que es va perdre la pel·lícula en una sala de
cinema només tindria l'opció de veure-la en DVD, però amb Netflix,
Els Oblidats va estar a l'abast de milions de persones.
-Una
de les preocupacions que mostren alguns directors és que cada
televisor està ajustat amb uns ajustaments d'imatge
personalitzats, podent així distorsionar la feina de postproducció
de la pel·lícula. I precisament vosaltres, que les vostres
pel·lícules tenen un treball molt laboriós pel que fa a la color,
contrast, etc., no us fa témer que es desvirtuï el vostre
treball?
N. O.: A això ja estem resignats. Abans, quan
enviàvem als festivals una còpia en DVD de les pel·lícules
(2013-2014), els provàvem abans en un televisor per saber exactament
els paràmetres correctes. Aleshores, els dèiem als festivals "heu
de baixar-li la brillantor, pujar-tal ...". El meu germà es
tornava boig perquè en cada televisor les pel·lícules es veien
diferents. Al final ens resignem a això.
M.E.R .:
Penso que potser hauria de venir la pel·lícula amb un suggeriment
d'ajustos pautats pel director, i així hi hauria un equilibri
correcte de la imatge.
Gràcies pel vostre temps, us desitjo
molta sort de cara al futur.
0 Comentaris