ABRAKADABRA, entrevista a Nicolás Onetti i Maria Eugenia Rigón

Coincidint amb la presentació de Abrakadabra davant del públic, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar el codirector Nicolás Onetti i a l'actriu protagonista del film, Maria Eugenia Rigón

Des de fa alguns anys els noms de Nicolás i Luciano Onetti ressonen amb força dins de l'esfera de cinema de terror. De la seva talent ha rebrotat un subgènere desaparegut fa dècades com va ser el giallo, un cinema nascut a la Itàlia dels seixanta i que va perdurar amb força en els setanta, en què el thriller policíac i l'horror es barrejaven entre clixés psicoanalítics, a més de posseir una iconografia molt particular d'estricte compliment. Aquestes pel·lícules, realitzades en gran manera per cineastes com Mario Bava, Dario Argento i Sergio Martino, partien anteriorment d'una sèrie de novel·les policíaques de l'editorial Mondadori que van ser molt populars a la Itàlia dels anys trenta i que destacaven per tenir la coberta de color groc ("giallo", en italià). Sense ànim d'entrar en el que va ser el giallo, els germans Onetti, argentins d'origen, han centrat la seva carrera a donar una segona joventut al giallo a través d'una trilogia d'obres composta per Sonno Profondo (2013), Francesca (2015) i la més recent de totes, Abrakadabra.

En la passada edició de Festival de Sitges 2018, coincidint amb la presentació de Abrakadabra davant del públic, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar el codirector Nicolás Onetti i a l'actriu protagonista del film, Maria Eugenia Rigon. Val a dir que ho vam fer just abans de veure la pel·lícula i per tant no vam poder comentar amb ells el resultat, però en tot cas aprofito el moment per dir que Abrakadabra és espectacular. No m'enrotllo més, a continuació us deixo amb l'entrevista:


-Nicolás, recuperar el giallo al costat del teu germà ho consideres com un treball nostàlgic, de reivindicació o d'actualització d'aquest cinema pretèrit?

N. O.: Són les dues primeres opcions. Nosaltres fem giallo com fanàtics de cinema d'horror, i com a fans del giallo lògicament sentim nostàlgia, ja que des de molt petits vèiem cinema de terror. No obstant això, també volem reivindicar-lo, perquè creiem que va ser un gènere molt important en la història de cinema, no només en el terror, i que va acabar desapareixent. Nosaltres no volem fer alguna cosa nova, i de fet, Abrakadabra és dels tres giallos que hem realitzat el més complet, que és un giallo clàssic que no modernitza absolutament res. De fet, si algú veu la pel·lícula a cegues pensarà que forma part d'una filmografia dels anys 70, i no es va adonar que va ser filmada en 2018. Per a nosaltres això era el més important. També creiem que Abrakadabra està millor aconseguida que Francesca. I bàsicament és això, volem reivindicar aquest gènere i a més ho fem per nostàlgia.


-Alguna cosa que m'ha fascinat dels vostres giallos, sobretot a Francesca, és que no només heu estudiat i reproduït la posada en escena del giallo, sinó també l'estil de realització. Això us dóna un resultat creïble. Considereu que aquest ha estat el desafiament més gran que heu tingut fins ara? ¿També en Abrakadabra?

N. O.: Si, tal qual. Des de la direcció hem innovat algunes coses en Abrakadabra respecte als anteriors treballs. L'altre dia vaig veure la pel·lícula, de fet ja l'havia vist un parell de vegades fixant-me en les actuacions, l'art, etc., però aquesta última ho vaig fer des de la direcció, i vaig notar com si el meu germà i jo tinguéssim incorporada la tècnica en el nostre treball. Si bé ja havíem vist en els anteriors giallos els zooms, plànols detalls i altres, que és una feina que recau sobretot en el meu germà, en Abrakadabra és com si la tècnica ja l'haguéssim internalitzat. És a dir, que no és que veiéssim pel·lícules antigues i les hem tractat d'imitar, sinó que la tècnica l'hem dominat. Aquesta tècnica és molt important per rodar un giallo, a més de les localitzacions (que en Abrakadabra sembla la Itàlia dels setanta i en realitat estem a Argentina), el vestuari, maquillatge, les actrius i actors, i en general tot suma perquè sembli que estiguem en els anys setanta.


-No obstant avui dia es parla de neo-giallos, i ja hi ha algunes pel·lícules europees apoderades del terme. Veus viable actualitzar una forma de fer cinema de fa cinquanta anys?

N. O.: Al meu germà no li agrada, és un ferm opositor a tot això. Tot i que han ajudat al fet que es conegui una mica més el gènere, i això és una cosa valorable, Luciano sempre ha considerat que tractar d'experimentar amb un gènere de fa tants anys és maltractar el giallo. A mi tampoc m'agraden els neo-giallos.

-De Francesca vau passar a Los Olvidados, un slasher. Heu comentat que amb Abrakadabra feu marxa enrere i torneu al giallo, llavors què aportarà de nou respecte als vostres anteriors treballs?

N. O.: Els Oblidats va ser un parèntesi que vam voler fer. El meu germà diu que no va ser una decisió encertada, però jo crec que sí, perquè va servir per demostrar que nosaltres no només sabem fer giallo, i per tant així poder evitar l'encasellament. A més, vam guanyar un premi en el INCAA que ens va ajudar a desenvolupar el projecte. Nosaltres volíem intentar demostrar que podíem fer alguna cosa moderna, comercial. Amb Abrakadabra l'espectador notarà que no només és una pel·lícula destinada al fanàtic de l'horror, sinó també a un públic més general, i segur que s'engresca veient un giallo. Per tant, busquem arribar a un públic més ampli, el que no consumeix giallos, i la nostra idea és que aquesta gent arribi a preguntar-se què és això? I després s'interessin per pel·lícules de Dario Argento, Sergio Martino, etc. Els Oblidats com deia va ser un parèntesi per demostrar que podíem fer un altre tipus de cinema més comercial, i Abrakadabra és una producció molt professional, amb un equip tècnic i elenc també molt professional. Les nostres altres produccions, Sonno Profondo i Francesca, ens han servit d'experiència per arribar a Abrakadabra. Hi donem tot el que sabem, i jo sóc molt crític, i quan fem les coses bé, encara que pugui sonar superb, ho dic, però quan ho fem malament sé quins són els errors abans que algú m'ho digui. I estic convençut que Abrakadabra està molt bé i personalment em sento molt orgullós de venir aquí a Sitges a presentar-la.


-Has parlat de cercar una ampliació del públic, d'obrir les portes del giallo a gent que no està habituada a ell, fins i tot que no el coneix. Quins recursos heu utilitzat per aconseguir arribar a més gent?

N. O.: Bàsicament és pel guió, que l'argument et manté enganxat constantment. La versió que es projectarà aquí a Sitges és de 71 minuts, i es pot pensar a priori que és una pel·lícula curta, però mentre la veus no penses en el temps. La pel·lícula és molt entretinguda, suportable i té un final que jo ho segueixo veient i se'm posa la pell de gallina. Que em passi a mi això... La primera vegada que la vaig veure vaig plorar! (Rialles). Mai abans m'havia passat amb les nostres pel·lícules. Ja amb Francesca va passar una cosa semblant a l'Argentina, que va ser molt vista no només per fantàstics de l'horror, sinó també per gent que no ho era, i ells ens van arribar a felicitar per la nostra feina. Abrakadabra creiem que obre fins i tot més aquest ventall


-Només un incís, abans has parlat que Los Olvidados va tenir finançament públic, no sé si Abrakadabra també l'ha tingut.

N. O.: És molt difícil fer cinema a Argentina sense subvenció pública, fins i tot també és costós per al cinema independent. Llevat que hi hagi un compromís molt gran dels tècnics, actors i productors, és molt complicat tirar endavant projectes independents, i Abrakadabra no s'hagués pogut realitzar sense aquest compromís.

M.E.R.: Abrakadabra no va tenir finançament públic i per això considerem que la producció de la pel·lícula és doblement destacable. Els oblidats si, i com diu Nico, fer una pel·lícula independent a Argentina requereix molt compromís dels actors, l'equip tècnic, de maquillatge, etc., per què està fet tot a pulmó, amb molt rem, tal com diem nosaltres.


-Nicolás, l'espectador et coneix més com a productor, però amb Els Oblidats co-vas dirigir amb el teu germà, igual que ara en Abrakadabra. Des que has arribat a la direcció, que és el que has sumat a la feina del teu germà Luciano?

N. O.: La primera pel·lícula que vam fer la va dirigir Luciano, i Francesca també, però jo sempre vaig ser-hi com a assistent de direcció. Com que som germans i recentment estàvem sorgint respectem aquest rol de director, però la veritat és que sempre hem fet la feina entre els dos. I de la mateixa manera que amb Francesca, en Abrakadabra jo vaig estar més lligat amb el tema dels actors, davant de la càmera per dir-ho així, i el meu germà més en la part oculta, amb els tècnics. Luciano es va encarregar d'editar la pel·lícula, treballar l'etalonatge, i durant el rodatge estava a la banda del director de fotografia, també treballant amb els llums, i en general més concentrat amb tot aquest treball tècnic. Són els dos aspectes fonamentals en una pel·lícula, i portar tot això una sola persona és molt complicat. Crec que ens complementem molt bé. Sí que és cert que jo m'he quedat encasellat com a productor, però nosaltres dos ho fem tot.


-Això és cert, mirant les fitxes tècniques de les vostres pel·lícules entre els dos ho heu fet gairebé tot. "Rodatges de guerrilla" que diem aquí.

N. O.: Exacte, i això es va mantenir també en Els Oblidats que és quan jo consto com a director. El meu germà va fer la música, el color, edició, etc., que són coses que no sap ni vol delegar,, I que crec que són fonamentals.


-Respecte al càsting de Abrakadabra, Maria Eugenia, no sé si et van anar a buscar perquè ja et coneixien de treballs anteriors o vas ser elegida com la millor d'un càsting?

M.E.R .: Em van fer la proposta per participar en la pel·lícula. Jo coneixia a Luciano perquè ell va elaborar la música d'una pel·lícula en la qual jo vaig treballar anteriorment, la titulada Punto Muerto. Llavors ell es va posar en contacte amb mi i em va dir que encaixaria molt bé en la seva nova pel·lícula, un giallo d'època. Després vaig llegir el guió i em va agradar molt.


-Com és el teu personatge?

M.E.R.: Ella és l'assistenta de Lorenzo Mancini, que és el mag. El meu personatge té una presència omnipresent en la pel·lícula durant tot el temps. Ella està sempre allà, mirant-ho tot, observant el que succeeix.

-En el terror dels personatges femenins són molt importants. Ells són els que solen traduir l'horror que viuen amb la seva expressivitat i canalitzar-ho a l'espectador. En aquest aspecte, el teu personatge et va exigir molt?

M.E.R .: D'una banda, el paper de la dona en el giallo és la que mor, la qual assassinen, la qual acaba tota plena de sang, i en el meu cas en particular ella és com que té molta ingerència en tot el que va succeint. També pateix, i també li passen coses, però hi ha lloc també a l'apoderament femení d'aquest personatge, i en conjunt això em va semblar una cosa molt atractiu del personatge.


-Com apuntes, el giallo és molt exigent amb els personatges femenins. Has tingut alguna escena difícil de rodar que recordis especialment?

M.E.R .: Si, per què els trucs de màgia els fèiem de veritat i en temps real, llavors vam tenir un coach (un mag) i ens va ensenyar com dur a terme els trucs per no fer-nos mal. Recordo el truc de l'origami, que és el truc tradicional de la dona que entra dins de la caixa i la travessen espases. Per a mi com a actriu ser-hi dins i experimentar estar dins d'una caixa, al principi em semblava asfixiant, però ho vaig haver de repetir diverses vegades fins que a la fi em va semblar una cosa fins i tot molt atractiu, perquè no és una cosa que et passa cada dia que et poses dins d'una caixa i et travessen unes espases. Em va seduir molt aquesta experiència i potser sí que va ser l'escena més crítica que vaig tenir, perquè jo havia de tenir una gran confiança en el meu company i el meu company també en mi per saber que tot anava bé, que no hi haguessin moviments bruscos. De fet, el meu company German Baudino, que és el protagonista de la pel·lícula, hi era davant i es mostrava molt preocupat per la meva salut, que no em passés res, que no em fes mal. Llavors, tot això ens va unir molt a l'equip. Després també vam filmar una altra escena que anàvem amb moto al costat de Germán, i ell no sabia molt bé com manejar la moto. També va ser un tema de "tu confies en mi i jo confio en tu". Aquesta necessitat de confiar l'un amb l'altre crea com un doble desafiament per als actors, i va sortir tot molt bé. Però sí, potser record aquestes dues escenes com les més crítiques. (Rialles)

Presentació de Abrakadabra al Festival de Sitges

-Nicolás, et volia preguntar per Trauma, pel·lícula xilena que vam poder veure fa uns mesos al festival Sant Cugat Fantàstic. La pel·lícula parla de les cicatrius d'una dictadura, una cosa molt diferent de cinema que se us sol associar, a més de tractar-se d'una pel·lícula xilena. ¿Com sorgeix la idea de produir Trauma?

N. O.: Jo sóc el productor associat, i em vaig incorporar al projecte a l'última etapa de la pel·lícula. Ja coneixia a Lucio, ho vam fer a Canes quan va anar a presentar un treball "work-in-progress", que era Trauma, i vam tenir molt bona relació. Va ser llavors quan vam començar a treballar junts per fer Trauma. Jo veig tota classe de cinema, no només d'horror, però quan vaig veure la brutal escena inicial vaig notar alguna cosa diferent que em va atreure. Una altra persona potser pot pensar "com li pot agradar això?", Doncs bé, jo sóc molt obert en el gènere. De fet, abans de veure aquesta escena inicial, aquell mateix dia, després de veure A Serbian Film, vaig passar la nit gairebé sense dormir, em va afectar el que vaig veure, i quan posteriorment Lucio em va mostrar l'inici de Trauma em va agradar absolutament tot, des de l'impactant de la violència, però també les explosions, la fotografia i en general molts elements. Llavors vam parlar amb Lucio, i em vaig acabar incorporant en aquesta recta final per donar-li una mà en molts aspectes. Va ser un plaer haver aportat el meu granet de sorra perquè es pogués produir Trauma.


-Tinc entès que abans de produir Los Olvidados teníeu al cap fer una pel·lícula de zombis. ¿Això és un projecte mort o aturat?

N. O.: Sempre tenim projectes al cap, i aquest existeix. Però considerem que no era el moment, i ara mateix seguim considerant que tampoc és el moment. Creiem que està massa trillat el subgènere zombi i cal deixar que passi un temps. En els últims anys han sortit moltes coses de zombis, massa, fins al punt que les pel·lícules es burlen del mateix subgènere i no és el que volem. També el públic sembla haver dit "prou". Creiem que també està passant el mateix amb el cinema paranormal, els exorcismes, i ara vénen les bruixes, fins que s'esgoti el mercat de tot això. Òbviament sempre funacionaran pel·lícules d'aquest tipus, però considerem que no és el moment oportú per desenvolupar aquell projecte. Ara mateix està en stand by.


-Llavors la vostra idea és seguir amb el giallo i el slasher? Parla'm del futur.

N. O.: El nostre proper projecte es titula El Pulpo Negro, basat en l'obra de més èxit a Argentina protagonitzada per Narcís Ibáñez Menta, pare Chicho. En 1985 va ser un gran èxit d'audiència al nostre país, arribant a superar en raiting a Miami Vice. Serà un remake, tant en forma de llargmetratge primer com després també en sèrie, i estem ara mateix treballant en això. A més, en el projecte està present el guionista original Luis Murillo, i encara que li aportarem molts tocs del giallo no ho serà específicament. Tenim altres projectes d'altres subgèneres de la terror que ens interessen, però de moment el nostre projecte més immediat serà El Pulpo Negro. Val a dir que alhora també estem produint altres projectes relacionats amb el terror.

-Un dels temes de present Sitges és si Netflix si o Netflix no. Alguns directors creuen que amb Netflix es pot donar sortida a produccions independents que sense la plataforma no arribarien a tanta gent. Com a productor i director, però també com a actriu Maria Eugenia, què en penseu de Netflix? Creieu que és una porta oberta a donar més sortida professional als obrers de cinema? O per contra us pesa més la idea que desnaturalitza el cinema cap a la petita pantalla?

N. O.: Per a mi Netflix és genial. Sí que és cert que està ajudant que al cinema vagi menys gent, però no crec que això sigui un motiu només de Netflix, sinó per moltes altres circumstàncies. Per a mi és molt important l'arribada de Netflix, i de fet he parlat amb gent que em diu "ah, la vaig veure en Netflix, d'una altra manera no hagués pogut veure per què no la donen al cinema". Les noves generacions no estan tan acostumades a anar al cinema, i de fet, amb les nostres pel·lícules, ha anat sobretot gent gran al cinema a veure-les. Llavors, crec que Netflix és una finestra gegant que ens connecta amb tothom, i això per a mi és molt important.

M.E.R .: Sí, jo també penso igual. És com una finestra que la gent pot mirar i escollir el que vulgui, entre elles algunes produccions que amb una forma de distribució clàssica difícilment tindrien accés a elles, i alhora a conèixer a altres directors o actors. Com a actriu em sembla que l'arribada de Netflix és una cosa molt favorable. Per exemple, en el cas de Los Olvidados, va ser estrenada en cinemes i qui va voler va poder anar a veure-la en una pantalla gran, amb un bon so i qualitat d'imatge, però que no va voler -o no va poder- veure-la en una gran pantalla després va tenir l'opció de veure-la en Netflix a casa seva. Crec que el cinema no desapareixerà com a edifici de projecció. Netflix és només una alternativa, qui vulgui anar a cinema podrà fer-ho, i si no té l'altra opció.

N. O.: Això és molt cert, per què Los Olvidados es va estrenar en cinemes gairebé sense promoció, però en canvi ja estava anunciada que s'estrenaria en Netflix al cap de poc temps. Si no hi ha Netflix, tot aquell que es va perdre la pel·lícula en una sala de cinema només tindria l'opció de veure-la en DVD, però amb Netflix, Els Oblidats va estar a l'abast de milions de persones.


-Una de les preocupacions que mostren alguns directors és que cada televisor està ajustat amb uns ajustaments d'imatge personalitzats, podent així distorsionar la feina de postproducció de la pel·lícula. I precisament vosaltres, que les vostres pel·lícules tenen un treball molt laboriós pel que fa a la color, contrast, etc., no us fa témer que es desvirtuï el vostre treball?

N. O.: A això ja estem resignats. Abans, quan enviàvem als festivals una còpia en DVD de les pel·lícules (2013-2014), els provàvem abans en un televisor per saber exactament els paràmetres correctes. Aleshores, els dèiem als festivals "heu de baixar-li la brillantor, pujar-tal ...". El meu germà es tornava boig perquè en cada televisor les pel·lícules es veien diferents. Al final ens resignem a això.

M.E.R .: Penso que potser hauria de venir la pel·lícula amb un suggeriment d'ajustos pautats pel director, i així hi hauria un equilibri correcte de la imatge.


Gràcies pel vostre temps, us desitjo molta sort de cara al futur.