El passat 25 de juny, Diego López,
responsable de l'excel·lent fanzine El Buque Maldito,
va organitzar una sessió molt especial al cinema Phenomena:
Holocausto Caníbal, l'obra de culte del director
italià Ruggero Deodato. Per si no n'hi hagués prou,
el mateix Deodato va acompanyar els assistents a la
projecció i posteriorment es va animar a mantenir un col·loqui amb
ells. Va ser sens dubte una sessió molt especial.
Abans de la
projecció de la pel·lícula Zona Morta va aconseguir una entrevista
exclusiva amb el director italià, i que no desaprofitem per
preguntar-li per temes espinosos com les matances d'animals, també
la seva polèmica amb la justícia, així com per la seva nova
pel·lícula Ballad in Blood. Va ser una entrevista
molt agradable, i que sobretot ens va deixar amb el hype de la
tornada del director al cinema de terror després de vint anys
d'aturada.
Ja només ens queda donar-li les gràcies
a Ruggero Deodato per la seva amabilitat, però també
cal donar-li les gràcies a Phenomena per donar-nos aquesta
meravellosa oportunitat. Esperem que us agradi l'entrevista:
Per Carles Hortolà.
-Trenta-sis anys
després i encara es projecta en cinemes "Cannibal Holocaust", [a Phenomena] i amb la sala de cinema plena! Per a un director
això ha de ser una cosa increïble, no?
Ara sí, s'ha
convertit en una pel·lícula de culte. Igual a Anglaterra. És una
cosa recent, a causa dels vint anys de censura que va patir
la pel·lícula.
-Què penses trenta-sis anys
després quan mires "Cannibal Holocaust"?
Em dóna una
sensació molt rara. Quan veig pel·lícules antigues al final
sempre dic "és vella ara". "Cannibal Holocaust"
no. Com a director, he tingut la facultat que en totes les meves
pel·lícules mai he respectat les modes. La meva única moda és la
dels anys cinquanta, i als meus 15-20-30 anys sempre he aplicat
la mateixa moda a les pel·lícules. Per exemple, mai he posat
els pantalons acampanats a cap personatge, ni tan sols a les de
policies. Per a mi el vestuari és molt important perquè una
pel·lícula no es vegi "vella" amb els anys.
-Se'm fa inevitable preguntar sobre les
matances d'animals. En els trenta-sis anys que han
transcorregut des de l'estrena de "Cannibal Holocaust" ha canviat la teva opinió al respecte? Si
tornessis al passat tornaries a sacrificar animals
com a espectacle per a una pel·lícula?
Eren altres temps.
Recordo als meus pares, que a casa mataven conills, porcs,
coloms... Sempre per menjar, i era un costum generalitzat.
Igual que a Espanya, que la gent està acostumada a la matança dels
Bous. Jo em pregunto: "per què la polèmica?". Penso que
la gent, avui, prefereix veure a un home com el maten a veure un
animal. La veritat és que no ho entenc. Per exemple, quan pregunto a
la gent dels Estats Units què els fa més por: veure com li tallen
el cap a un "gringo" o mirar "Cannibal Hoocaust"?
La gent respon que li fa més per veure
"Cannibal Holocaust". Ara jo penso que hi ha més
respecte pels animals, i que facin més pena que un home em sembla terrible.
-Si no tinc mal entès vas tenir un
rodatge complicat a causa de tensions internes amb els actors.
Concretament, com era la teva relació amb l'actor Robert Kerman?
De
les persones amb les quals em rodejava a la pel·lícula és
cert que amb qui vaig tenir una relació més complicada va ser amb
Robert Kerman. Kerman tenia problemes amb mi, no jo. Havíem treballat junts anteriorment a "Concorde Affaire '79"
(1979) (AKA "Operació Concorde"), fent un petit paper
d'un home que té contacte amb l'aviació, i va ser en aquesta
pel·lícula quan van començar els problemes, discrepant de
decisions meves, i negant-se a rodar algunes escenes. En l'actualitat
segueix parlant malament de mi, però és el seu problema,
insisteixo. De fet, si posteriorment va fer moltes pel·lícules a
Itàlia va ser gràcies a "Cannibal Holocaust",
i en canvi no entenc per què se segueix comportant d'aquesta manera.
Això si, vaig saber després de rodar "Cannibal Holocaust"
que Robert Kerman havia estat un pornostar, i jo no sabia
això (riu). La gent moltes vegades em pregunta per què vam tenir a
un pornostar de protagonista, però és que jo no ho sabia. A
mi m'agrada treballar amb actors desconeguts, no coneguts.
El rodatge de
"Ultimo Mondo Cannibale" va ser el rodatge més
dificultós, perquè la jungla de Malàisia és més intensa en tots
els aspectes que la jungla de Colòmbia [lloc on es va rodar
"Cannibal Holocaust"]. A Colòmbia va ser tot més fàcil,
res a veure amb Malàisia. Igualment a Colòmbia també hi havia els
seus perills, sobretot quan ens endinsàvem més a la selva, ja que
apareixien moltes serps contínuament i de llocs insospitats. Cada
vegada que jo havia d'anar a algun lloc nou anava aplaudint per
espantar-les. També havia de vigilar amb les fulles de les
plantes, per així evitar el contacte amb un perillós insecte que
ens podia fer molt de mal. I no oblido a un petitíssim peix molt
perillós, que podia entrar per l'orifici del penis i devorar el
que hi ha dins. Sobretot això últim era terrible... A més,
al mi agradava l'esquí aquàtic... Estava boig (riu). Però
en general rodar a la selva amazònica no té res a veure amb la de
Malàisia, allà va ser tot més difícil i perillós.
-És
coneguda la polèmica que va sorgir després de l'estrena de
"Cannibal Holocaust", arribant vostè a ser acusat
d'assassinat. Aquesta polèmica la recorda més com una experiència
desagradable o com una excel·lent promoció per a la pel·lícula?
Va
servir de promoció, sens dubte, en temps en què no hi havia
Internet ni les plataformes d'avui. Jo vaig dipositar confiança en
els quatre actors de la pel·lícula, que van acordar amb mi que
després de rodar "Cannibal Holocaust" durant un any
havien de desaparèixer de l'escena pública, simulant com si
estiguessin morts. Així va ser, i encara que jo vaig informar d'això
a la premsa, el tribunal igualment va retirar de circulació la
pel·lícula per si de cas, a més d'acusar-me que havíem matat als
actors. Jo els explicava que tenien per contracte que durant un any
havien de desaparèixer, com si fos una broma, òbviament. Quan es va
demostrar que eren vius, igualment va seguir prohibida la pel·lícula
a Itàlia, ja que estava vigent una antiga llei que deia que estava
prohibida la tortura d'animals, i va ser per escenes com la de la
tortuga que "Cannibal Holocaust" va quedar retirada
dels cinemes durant un temps. A més, per aquest delicte, vaig ser
condemnat a quatre mesos amb la condicional. Tota aquesta
situació no va suposar una bona promoció de la pel·lícula a
Itàlia, però cal admetre que en altres països sí ho va
ser.
-Has vist "The Green Inferno"
d'Eli Roth? Des del nostre mitjà de comunicació aplaudim que
un director jove recuperi un subgènere oblidat com el mondo.
Què et va semblar la pel·lícula?
Si, l'he vist. Ara és
molt més fàcil rodar a la jungla, per exemple amb els drons,
que permet rodar des de dalt de la jungla. Recordo a Malàisia
caminades de més de 6 hores per poder rodar des d'un lloc alt per
als plans generals de la selva. Era molt difícil. Eli Roth
em va demanar que li presentés la pel·lícula en l'estrena de
"The Green Inferno" a Itàlia, no vaig tenir
problema. El film d'Eli Roth és bo, però no entenc per
què està prohibida a menors de 18 anys, ja que no té un
to narratiu seriós. Igualment crec que Roth es va fixar en
el meu cinema per a "The Green Inferno": el
principi de la pel·lícula amb "Cannibal Holocaust",
i en la segona part amb "Ultimo Mondo Cannibale".
Insisteixo que és un film ben fet, potser la millor d'entre tots els que s'han volgut fixar en les meves pel·lícules.
-Aprofitant
que parlem de cinema de terror actual, com es troba el cinema de
terror a Itàlia? Sembla que està apareixent algun director jove que
promet bon cinema de terror, com Federico Zampaglione.
Té
dues pel·lícules, "Shadow" i "Tulpa". La
primera em va agradar, la segona no. No penso com tu, per a mi no hi
ha directors que estiguin triomfant. Més que res perquè a Itàlia
és molt difícil fer cinema de gènere. Quan jo rodava "Ballad
in Blood" pensava: ¿quan arribarà el dia que serà
fàcil per a mi competir amb el mateix cinema italià? Com
per exemple amb pel·lícules que han funcionat molt bé com
"Gomorra". Potser no he fet bon cinema, però és que és
molt difícil competir amb altres gèneres que funcionen millor, el
mateix que passa a França o Espanya. Ara que he acabat de rodar la
meva última pel·lícula segueixo sense tenir facilitats. A
diferència dels italians, almenys els espanyols i
francesos consideren que tenen bons actors i que fan cinema d'un
nivell bo, però a Itàlia no passa això. Jo no tinc res
d'això.
-En el passat festival de Sitges vam entrevistar a Me
Me Lai [l'entrevista es pot llegir en Udols], i ens va dir que
l'última vegada que vostès es van veure li va proposar participar
en una producció. Segons ella, finalment no va ser possible. De
què producció es tractava? Potser "Ballad in Blood"?
No,
ella és una dona molt afectuosa amb mi, però no hi va haver res
seriós. Ella ara treballa a la policia, està retirada de cinema.
0 Comentaris