Quaranta anys han passat des que
John Carpenter juntament amb Debra Hill van
realitzar aquella meravellosa Halloween. En aquest tràngol han
anat apareixent nombroses entregues de la saga que han seguit fils
argumentals propis, però, totes elles, respectant la decisió que va
prendre John Carpenter sobre el futur de la saga -i que ell
mai més tornaria a dirigir-: Michael Myers i Laurie Strode havien
de tenir llaços sanguinis. Partint d'aquí, seqüeles casposes,
telefilms avorrits, remakes, i fins i tot pel·lícules que res
tenien a veure amb la saga, han estat la tònica fins ara. La
productora Blumhouse va adquirir els drets de la franquícia
i va aconseguir també la col·laboració de John Carpenter perquè
es produeixi una altre Halloween (i a més
s'encarregui de la BSO) en el seu 40 aniversari, amb una
continuació directa d'aquella pel·lícula dirigida per
John Carpenter en 1978. Per cert, a Carpenter li
ha encantat la pel·lícula.
Així que esborrem tot el
relacionat amb Halloween a partir de 1979. El director
David Gordon Green ha estat l'encarregat de dirigir la
continuació directa del títol original, a través d'un guió
escrit per ell mateix al costat de Danny McBride, situant a
l'espectador quaranta anys després dels terribles
successos. Michael Myers està tancat en un centre de
detenció psiquiàtric, i Laurie Strode ha vist
créixer una família, amb filla i néta, però viu amb l'alerta
permanent al fet que Michael Myers pugui tornar en
qualsevol moment.
El que promet la pel·lícula és un cara a
cara entre Myers i Strode, una venjança pel que va
passar fa quaranta anys. La pel·lícula es proposa
treballar aquesta idea, recuperant sobretot a
una Laurie Strode poderosa, que s'ha preparat a
consciència per al duel en tot aquest temps, vivint diàriament sota
la paranoia constant i atrinxerada a casa amb tota mena d'armes
i protecció. Jamie Lee Curtis broda el seu
retorn, cosa que no podem dir el mateix que Myers. I és que
Halloween aposta en excés per les regles fundacionals de l'slasher,
les que al seu dia va caure com precursora, però que
l'explotació va acabar ràpidament caricaturitzant cap Divendres 13.
Michael Myers -interpretat de nou per Nick Castle-
camina desbocat en aquesta seqüela i sembla gaudir com un nen en la
seva nit de Halloween, regalant a l'espectador un ampli repertori de
contundents assassinats, perdent així de vista el que demana comptar
en aquesta seqüela: un duel. D'aquesta manera l'obsessió que
mostrava Michael Myers per Laurie Strode en
l'original no ha estat emulada per complet en aquesta seqüela,
tendint així cap a un simple mata-mata que no interessa gaire.
En tot cas, més tard que d'hora el destí s'acaba complint,
i Gordon Green opta per utilitzar alguns mecanismes de
cinema de terror més contemporani, com són l'entrevista a l'assassí
en sèrie, el rastre de sang, el camuflatge de l'assassí entre la
societat, el fora de camp com a eina de terror, picades d'ullet
a favor de la nostàlgia... Per finalment deixar sols al
ring de combat als protagonistes principals.
Un dels problemes
que li veig a Halloween és l'excés de complex respecte a
l'original. No només a través de diàlegs se li recorda a
l'espectador el que va passar fa quaranta anys -per si
algun despistat no ha vist el film de Carpenter-, sinó que
constantment hi ha certs tics irònics amb el model original que no
tenen sentit quan estem parlant d'una continuació directa.
Al meu tot aquest exercici nostàlgic em sobra. Malgrat això, crec
que la pel·lícula reuneix suficients elements creatius per
allunyar-la de la insubstancial, però deixa un regust de material
desaprofitat, sobretot amb l'ús que fa dels nous secundaris,
especialment amb la parella de periodistes.
Hi ha dos detalls
que Gordon Green aconsegueix fer punta a la màgia
en la pel·lícula. D'una banda els crèdits inicials costats de
l'escena inicial, que és un revivial sensorial el film
de Carpenter, i que amb només aquests simples crèdits inicials
a un se li posa la pell de gallina, igual que amb l'escena d'inici
amb Myers desprenent maldat a manera expressionista.
D'altra banda, veure Michael Myers alliberat i amb la
màscara posada, deambulant pels carrers en nit de Halloween i per
tant tornant a la seva infantesa (igual com va matar Judith Myers),
amb nens disfressats espantant la gent i ell, sent un
més de la festa, es llueix amb un gran pla seqüència de
diversos minuts on evidencia la seva naturalesa més pura: el mal.
Només per aquestes dues escenes ja val la pena veure la
pel·lícula.
Halloween és una pel·lícula de terror per
sobre de la mitjana, però com a seqüela directa la veig una mica
descentrada. Perd el nord a estones en benefici de la sang i la
recerca de l'aplaudiment fàcil. Però Halloween també és un
espectacle festiu que té clar que ha de continuar una història, la
seva condició de seqüela directa i per això aquesta vegada res de
remakes encoberts, per liquidar-ho tot en un duel final d'alta
intensitat en què el poder femení lluita contra al mal per fi
alliberar-se de malson. O no.
Per cert, hi ha
escena postcrèdits.
0 Comentaris