[Crítica] IRON SKY - Timo Vuorensola, 2012

-DIRECCIÓ: Timo Vuorensola
-PRODUCTORS: 27 Films Production, Blind Spot Pictures Oy, New Holland Pictures
-GUIONISTES: Johanna Sinisalo, Jarmo Puskala, Michael Kalesniko
-REPARTIMENT: Julia Dietze, Tilo Prückner,Götz Otto,Christopher Kirby, Peta Sergeant
-PAÍS: Austràlia, FinlÀndia, AlemÀnia
-DURACIÓ: 93 min.
-ANY: 2012

¿Nazis a la Lluna? Si no ho veig no ho crec. Pensava que aquests arguments tan rebuscats -o directament frikis-, només podien formar part de l'imaginari dels còmics de ciència-ficció pulp més delirants, d'aquest imaginari irracional, però enganxós que compleix les expectatives de totes aquelles ments hilarants carregades de fantasia. Doncs si, un finlandès anomenat Timo Vuorensola s'ha tret de la màniga una història de ciència-ficció que parteix del projecte Silbervogel, un projecte creat per Eugen Sänger a l'Alemanya nazi que podria haver creat la primera nau espacial de la història, però amb finalitats bèl·liques. I aquest ha estat el punt de partida per a la qual és sens dubte la proposta més desacomplexada del present Sitges, amb el permís de la japonesa Dead Sushi. I si a sobre la pel·lícula resulta que ha estat finançada en part via Internet, amb aportacions de gent d'arreu del món disposada a fer-se una mica més seva la pel·lícula, és que com a mínim, i en aquests temps que corren de poc risc, cal aplaudir.

Doncs si, Nazis amagats al costat fosc de la Lluna, preparant la seva venjança contra els terrícoles en ple 2018 per així implantar el seu nou Reich. Abans de res cal reconèixer que les intencions del director són bastant plausibles, però per desgràcia no així els resultats, ja que Iron Sky és un film que se centra excessivament i sense complexos en la sàtira política i cinematogràfica, però oblidant a estones un ritme narratiu que sigui constant i sense baixons. A més, Vuorensola a estones sembla no saber a quin gènere jugar, barrejant diferents gèneres cinematogràfics com l'acció, comèdia o ciència-ficció, però per desgràcia l'experiment no acaba emulsionant per acabar lluint tot a mig gas i sense brillar. I és una pena, ja que si bé la sàtira i l'originalitat són adjectius que defineixen habitualment a una bona pel·lícula de comèdia, en aquest cas tot queda en un resultat desaprofitat, i més veient com la pel·lícula arrenca de meravella, amb algunes escenes de molta espurna i divertides, intel·ligents, ja sigui amb paròdia directa al nazisme o d'humor polític en general -Vuorensola reparteix a tots-, o fins i tot alguns gags a part bastant efectius, però que a la fi no són més que un miratge davant el rutinari, xiple, pla, i en general de tenir la sensació d'estar veient alguna cosa ximple. És com si d'una versió actualitzada de clàssics que mai s'han pres seriosament a si mateixos com Star Crash (Luiggi Cozzi, 1978) o Els Invasors de l'espai (Kinji Fukasaku, 1978) es tractés, però en clau d'humor satíric, però el problema està que aquest tipus de pel·lícules "absurdes" necessita també que els seus personatges tinguin un cert carisma, que sàpiguen ajudar a ocultar les mancances evidents de la pel·lícula, cosa que no passa en Iron Sky, i sí en els altres dos títols que comentava. I és que malgrat tenir un Udo Kier fent líder nazi -i en una pel·lícula totalment en la seva salsa-, la resta del ventall de personatges no tenen cap mena de magnitud, siguin bons o dolents.

De totes maneres si alguna cosa pot presumir Iron Sky és tant en el seu disseny de producció com de sàtira. I no és per menys pel que fa a sàtira com apuntava, ja que el que proposa Iron Sky frega fins i tot la polèmica, en tenir un sentit de l'humor que mossega durament les elits polítiques arribant fins i tot a la polèmica, ja sigui amb aquesta espècie de sergenta tipus Sarah Palin presidenta dels EUA i addicta a l'esport i obsessionada amb trobar un "miracle" polític, molta gràcia no farà al Partit Republicà; o bé aquest genial ullet al Telèfon vermell: volem cap a Moscou de Kubrick amb aquesta espècie de G-20 ironitzant sobre la fi del món. Però també detalls curiosos com el fet que El gran dictador de Chaplin sigui peça clau en l'educació nazi, o l'aparició més pròpia d'una Scary Movie de "negrata" "albinizado", i que al cap i a la fi són curiositats divertides -o acudits directament- per a una narració maldestra que perd el gust del ritme fluixejant i perdent també la seva frescor i gràcia a mesura que va avançant el film, especialment en el seu tram mitjà.

L'altre atractiu de la pel·lícula és sens dubte el seu disseny de producció tal com apuntava. Amb un pressupost de 5,8 milions d'euros sorgit de diferents empreses i productores, Iron Sky també es va finançar via Crowndfunding. I això que és? És el finançament en massa, en què moltes persones aporten el seu granet de sorra -econòmicament parlant- finançant la pel·lícula, a canvi d'unes retribucions simbòliques en espècies. I d'allà es van treure fins a 1,2 milions d'euros, una gran suma de diners, gràcies també a una sèrie de tràilers que feia anys corrien per Internet, uns teasers a la recerca de picar la curiositat per poder així recaptar. Fins a arribar a un total de 7 milions d'euros que han servit per desenvolupar brillantment tota aquesta imaginària pulp amb mètodes realment precaris i, sobretot, un resultat que poc ha d'envejar a propostes amb molt més pressupost dins de la dura competència en les cartelleres plenes de productes mainstream. Per tant, fa la sensació que la posada en escena no queda per a res ridícul, o millor dit, que el tronat queda bé, aconseguint així una pel·lícula original, fresca -almenys en el seu inici-, de bona factura tècnica malgrat que les seves limitacions, però igualment amb increïbles batalles navals en el seu tram final, a més amb bona música i sobretot un look caricaturesc la mar d'interessant.

Una pena que Iron Sky no hagi aconseguit arribar a ser el que tants vam creure que podia arribar a ser. Una pel·lícula que il·lusionava, amb molta quantitat de gent darrere aportant la seva donació al film, però que malgrat que les seves bones intencions fluixeja en el seu ritme, a més d'un plantejament repetitiu i pesat, de no saber a quin gènere jugar, i uns personatges encartonats i sense carisma que acaben per deixar a l'espectador la sensació d'estar veient alguna cosa ximple i simple. Malgrat això, s'agraeix que apareguin pel·lícules com Iron Sky, que intentin oxigenar una mica el gènere, tot i que sense saber exactament com, però la veritat és que la seva sàtira política entra molt bé. Potser una sàtira de vegades de dubtosa qualitat, especialment en la seva desvirtuada i infame tram mitjà, però en altres senti molt bé el fet de punxar als diferents països i la seva política, també a les bases del nazisme, i les possibilitats que pot aportar a la trama ficar a un "negrata" per allà al mig, a més dels cinematogràfics a El gran dictador. Disfrutable, sense prendre mai seriosament i, sobretot, esperem que Vuorensola aprengui dels seus errors totalment permissibles en el seu debut al llargmetratge de cara a Iron Sky 2, en ple moment d'escriptura del guió, i sense oblidar una futura preqüela.

EL MILLOR: El desacomplexat que està Vuorensola per oferir a l'espectador arguments curiosos i satírics que funcionen molt bé entre el sector del públic més festivaler. A més d'un disseny de producció que amb prou feines 4 durs aconsegueix escenaris i FX espectaculars.

EL PITJOR: La sensació ocasional d'estar veient alguna cosa ximple.