-DIRECCIÓ: Timo Vuorensola
-PRODUCTORS: 27 Films Production, Blind Spot Pictures Oy, New Holland Pictures
-GUIONISTES: Johanna Sinisalo, Jarmo Puskala, Michael Kalesniko
-REPARTIMENT: Julia Dietze, Tilo Prückner,Götz Otto,Christopher Kirby, Peta Sergeant
-PAÍS: Austràlia, FinlÀndia, AlemÀnia
-DURACIÓ: 93 min.
-ANY: 2012
¿Nazis a la Lluna? Si no ho veig no
ho crec. Pensava que aquests arguments tan rebuscats -o
directament frikis-, només podien formar part de l'imaginari
dels còmics de ciència-ficció pulp més delirants,
d'aquest imaginari irracional, però enganxós que compleix les
expectatives de totes aquelles ments hilarants carregades de
fantasia. Doncs si, un finlandès anomenat Timo Vuorensola s'ha tret
de la màniga una història de ciència-ficció que
parteix del projecte Silbervogel, un projecte creat
per Eugen Sänger a l'Alemanya nazi que
podria haver creat la primera nau espacial de la història, però amb
finalitats bèl·liques. I aquest ha estat el punt de partida per a
la qual és sens dubte la proposta més
desacomplexada del present Sitges, amb el permís de la
japonesa Dead Sushi. I si a sobre la pel·lícula resulta
que ha estat finançada en part via Internet, amb aportacions de gent
d'arreu del món disposada a fer-se una mica més seva la pel·lícula,
és que com a mínim, i en aquests temps que corren de poc risc, cal
aplaudir.
Doncs si, Nazis amagats al costat fosc de
la Lluna, preparant la seva venjança contra els terrícoles en ple
2018 per així implantar el seu nou Reich. Abans de res cal
reconèixer que les intencions del director són bastant plausibles,
però per desgràcia no així els resultats, ja que Iron Sky és
un film que se centra excessivament i sense complexos en la sàtira
política i cinematogràfica, però oblidant a estones un ritme
narratiu que sigui constant i sense baixons. A més, Vuorensola a
estones sembla no saber a quin gènere jugar, barrejant diferents
gèneres cinematogràfics com l'acció, comèdia o ciència-ficció,
però per desgràcia l'experiment no acaba emulsionant per acabar
lluint tot a mig gas i sense brillar. I és una pena, ja que si bé
la sàtira i l'originalitat són adjectius que defineixen
habitualment a una bona pel·lícula de comèdia, en aquest cas tot
queda en un resultat desaprofitat, i més veient com la pel·lícula
arrenca de meravella, amb algunes escenes de molta espurna i
divertides, intel·ligents, ja sigui amb paròdia directa al
nazisme o d'humor polític en general -Vuorensola reparteix a
tots-, o fins i tot alguns gags a part bastant efectius, però que a
la fi no són més que un miratge davant el rutinari, xiple, pla,
i en general de tenir la sensació d'estar veient alguna cosa ximple.
És com si d'una versió actualitzada de clàssics que mai s'han pres
seriosament a si mateixos com Star Crash (Luiggi Cozzi,
1978) o Els Invasors de l'espai (Kinji Fukasaku, 1978) es
tractés, però en clau d'humor satíric, però el problema
està que aquest tipus de pel·lícules "absurdes"
necessita també que els seus personatges tinguin un cert carisma,
que sàpiguen ajudar a ocultar les mancances evidents de la
pel·lícula, cosa que no passa en Iron Sky, i sí en els
altres dos títols que comentava. I és que malgrat tenir
un Udo Kier fent líder nazi -i en una pel·lícula
totalment en la seva salsa-, la resta del ventall de personatges
no tenen cap mena de magnitud, siguin bons
o dolents.
De totes maneres si alguna cosa pot
presumir Iron Sky és tant en el seu disseny de
producció com de sàtira. I no és per menys pel que fa a sàtira
com apuntava, ja que el que proposa Iron Sky frega
fins i tot la polèmica, en tenir un sentit de l'humor que
mossega durament les elits polítiques arribant fins i tot a la
polèmica, ja sigui amb aquesta espècie de sergenta
tipus Sarah Palin presidenta dels EUA i
addicta a l'esport i obsessionada amb trobar un "miracle"
polític, molta gràcia no farà al Partit Republicà; o bé
aquest genial ullet al Telèfon vermell: volem cap a Moscou de
Kubrick amb aquesta espècie de G-20 ironitzant sobre la fi del món.
Però també detalls curiosos com el fet que El gran dictador de
Chaplin sigui peça clau en l'educació nazi, o l'aparició més
pròpia d'una Scary Movie de "negrata"
"albinizado", i que al cap i a la fi són curiositats
divertides -o acudits directament- per a una narració maldestra que
perd el gust del ritme fluixejant i perdent també la seva
frescor i gràcia a mesura que va avançant el film, especialment en
el seu tram mitjà.
2 Comentaris
pues a mi la película me pareció super cojonuda, y los personajes no me parecieron tan acartonados, se puede apreciar el el rollo de cada uno, y teniendo en cuenta como se financió la película tiene su mérito el resultado que tiene, además que, habiendo secuela a la espera tampoco es que el final sea tan malo por que realmente no es un final... la película tiene a parte su sentido, no es que se le vaya de las manos, al menos a mi es lo que me pareció cuando la vi en su momento.
ResponEliminaEl final es rollo El Hundimiento jeje, y mola. Si, a ver, el tramo final está bastante acertado, incluso bastante potentes las batallas, el problema es que Iron Sky es una película que se coge tan poco en serio a si misma, pero tanto, que su humor se acaba gastando en seguida. Los personajes me parecen muy pobres, necesitarían dar más de ellos mismos y conseguir así carisma, algo que no pasa.
ResponElimina