-DIRECTOR: Damien Power
Molt ja s'ha escrit
sobre Killing Ground, una pel·lícula australiana del
2016 que a línies generals va agradar bastant sobretot a la
premsa més generalista, i per això precisament crec que val la pena
fer una valoració més des d'una perspectiva de gènere. Voldria
posar-la al mateix sac d'obres com Wolf Creek,
Animal Kingdom o la recent Hounds of Love,
un cinema que vaig posar un fil conductor argumental perceptible i
sobretot un bon fer darrere de la càmera per part de directors joves
que bé auguren un futur prometedor al cinema australià.
La
pel·lícula no explica res de nou, però sí que té elements que la
fan diferent de moltes obres semblants com les esmentades. Abans
d'esbossar aquestes particularitats, comentar que la pel·lícula és
un "Australian Gothic", en què una parella amb
el seu fill van a passar un cap de setmana d'acampada en un
parc natural, un lloc on coincidiran amb altres persones. Allà,
dos homes rurals donaran caça amb tots i cada un d'ells.
Com
deia, no es tracta d'una altra obra més del gat i la rata en
què la supervivència en entorns naturals s'acaba convertint en
alguna cosa de malson i violent. No negaré que això mola
i que el podem trobar en la present pel·lícula,
però Killing Ground no destaca precisament per
recrear-se en aquests aspectes tant de gènere, ni tampoc
per tenir personatges interessants, o girs argumentals, etc., sinó
que dins el seu convencionalisme argumental la pel·lícula explora
en el seu guió una sèrie de decisions que prenen tots els
personatges -tant els bons com els dolents-, que sens dubte acaben
per sorprendre a l'espectador per allunyar-se del comú en la ficció.
És a dir, que les heroïcitats no existeixen, i en canvi sí que
hi ha la malaptesa i la manca de valor. Humanitat, al cap i a la fi.
Això és el que més m'ha agradat de Killing Ground.
El
director i guionista de la pel·lícula és un tal Damien Power,
un jove que de Killing Ground ha fet la
seva opera prima. Amb ella demostra solvència, sap dirigir
i més regala a l'espectador algun que un altre pla que els que
entenguin de direcció cinematogràfica sabran valorar amb
aplaudiments. De totes maneres, hi ha molts altres detalls que fallen
i desentonen la pel·lícula, més enllà de l'argument convencional.
Personalment, odi que una pel·lícula tarda a arrencar fins al minut
40, i que a més la violència quedi gairebé censurada -que no
dissimulada-. De fet, seguint amb la violència, Power suggereix
violacions, matances a nens i jocs mortals, i encara que de vegades
la violència suggerida pot arribar a ser més angoixant que la
visceral, aquí simplement sembla retallada. És com si la pel·lícula
hagués estat suavitzada amb la intenció de ser una obra que tingui
lloc en les televisions. Una pena, perquè fins i tot
l'escena del nadó és molt cruel ...
En
fi, una pel·lícula suposadament violenta en què uns ignorants
donen caça a uns joves urbanites, però que la càmera
sembla espantada de les escenes de morbo. Això últim no ho
entendré, ni ho vull entendre. En tot cas, encara que estiguem
davant d'una obra amb un argument molt típic, suavitzada, i
a més escrita amb la cronologia alterada -cosa que no aporta
res i és més molest que una altra cosa-, cal ser objectiu i
reconèixer que Killing Ground té detalls sociològics
que la fan interessant i a més té una fotografia acurada
que aporta plans de gran bellesa. Una pel·lícula solvent, correcta,
molt correcta ... Potser massa.
0 Comentaris