Orsson Welles va dir una
vegada "L'obra de John Huston no és tan interessant com la seva
pròpia vida", i no ho va dir per dir.
Per sort, a la
llunyana edat de setanta-tres anys, John Huston va poder deixar
patent les seves memòries a l'aficionat cinèfil, les memòries
d'una persona lliure, d'algú que "es compon d'episodis
fortuïts, tangencials i dispars" apuntava el mateix autor
parlant de si mateix. I és que el director nord-americà sempre va
poder dir en veu alta que ha fet el que ha volgut tant en la seva
vida privada com en la pública, però lluny de ser egocèntric
aquells que el van conèixer asseguren que era una gran persona, que
mirava per ell, però al cap i a la fi era amic dels seus amics,
algú que actuava desinteressadament, noble i generós. Va tenir 5
esposes, li agradava la caça (les ganes de caçar elefants van
propiciar el rodatge al Congo de La reina d'Àfrica, guerrejant
diàriament contra els mosquits, calors i malària que aguaitava a
l'equip tècnic i artístic), les apostes, la pintura, la boxa
(era un gran boxejador), escriure, i sobretot actuar i dirigir
pel·lícules. Sí, segur, Orsson Welles tenia
raó.
Possiblement una vida rebel però no inadaptada, ja que
sempre va saber trobar la continuïtat a les seves inquietuds i
adaptar-se a les condicions del mig, des de la humilitat i amb
l'esperança de fer-se gran al costat del que es dedicava. I
d'aquesta manera, Huston era algú que no tenia por,
decidit, tal com assegura el crític James Agee.
Una de les seves pel·lícules més infravalorades dins de la seva extensa filmografia és Vides Rebels (The Misfits, 1961), però també la que va suposar per a John Huston el seu record més malenconiós. I és que aquesta pel·lícula, més enllà de l'anàlisi que pot fer qualsevol crítica o aficionat al cinema, ha acabat adquirint per sobre de tot l'etiqueta de pel·lícula maleïda, precisament per tenir com a actors un grup de persones "acabades", gent que si no era per drogues se'ls s'extingia la cursa per edat, gent que volia aparentar ser persones que no eren, amagar pors i inseguretats. Aquest fet va acabar creant certs paral·lelismes amb l'argument de la pel·lícula, un fet molt curiós, i que posteriorment en el rodatge acabaria sent fatal per a aquest grup d'actors. Ells són Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Clift víctimes de la premsa groga, l'edat i una homosexualitat reprimida. Vides Rebels, per tant, és un exemple del que a John Huston no li hagués passat mai, i molt menys quan la pel·lícula va estar rodada a casa, a l'estat de Nevada. En ella podem trobar una visió pessimista i amarga sobre l'amor, la solitud i la vellesa ¿curiós? Una història de perdedora escrita per Arthur Miller, el que en aquells moments era el marit de Marilyn Monroe i que per salvar el seu matrimoni va escriure aquest guió exclusivament per a ella, encara que mai va ser del seu grat, però que acceptaria amb bona voluntat.
En la pel·lícula es mostra un trio de
protagonistes perdedors interpretats per tres actors que es trobaven
ja en la seva recta final, com Clark Gable, de cinquanta-nou anys,
i els altres dos que es trobaven en ple procés d'autodestrucció com
eren Marilyn Monroe i Montgomery Clift. Per als dos
primers, Vides Rebels va significar la seva última pel·lícula a
causa que van acabar morint dies-mesos després de
finalitzar el rodatge d'aquesta, i poc desencaminat anava
Montgomery Clift, que encara que posteriorment a Vides Rebels va
participar en altres pel·lícules com Vencedors o vençuts (1961), i
la veritat és que seria només una breu interpretació secundària
(encara que va ser nominat a l'Oscar a millor actor secundari). Per
tant, per a uns la seva última aparició al cinema, i per Clift seu
últim gran paper, i que per aquest motiu, entre tants d'altres,
converteixen Vides Rebels en una pel·lícula considerada com
"maleïda" de cinema.
El rodatge va ser un desastre,
ja que es veu que l'equip mèdic havia d'estar molt a sobre dels
actors, especialment de Gable i Monroe, que a
vegades arribaven a retardar moltíssim, hores fins i tot, abans
d'estar llestos per sortir a escena. També es tracta d'una
pel·lícula que mai va acabar d'agradar als productors de
la United Artists, i va passar per ser un títol inacabat
que, per raons comercials, va haver de ser finalitzat com a fora per
així poder rendibilitzar-lo.
En el cas de Marilyn Monroe, l'actriu rossa més eterna, és curiós com va aparèixer i desaparèixer de la vida de John Huston. Precisament ell va ser l'encarregat de dur-la al debut fent el paper d'Ángela a La jungla d'asfalt, i no pel seu atractiu físic, sinó que va aconseguir el paper perquè "era extraordinàriament bona" segons va confessar John Huston en les seves memòries, després de fer-li una prova. Aquest paper va ser el començament per a Marilyn, i que després d'aquesta pel·lícula la productora Fox es va encarregar de contractar-la per fer més pel·lícules, un fet que la jove sempre va agrair a John Huston. El camí a la fama i els diners, i els diners, també de les drogues i els escàndols, va ser molt ràpid, tant, que deu anys després repetiria interpretació amb John Huston, en la qual seria la seva última pel·lícula finalitzada.
Tot va canviar. Marilyn posseïa una reputació guanyada a pols d'arribar sempre tard a plató, i això podria ser alguna cosa important en una pel·lícula on ella surt gairebé en tots els plans. Fins i tot Clark Gable portava un llibre per llegir mentre esperava que aparegués Marilyn, un fet que mai li va produir cap mena de queixa a ella curiosament. La realitat era que, segons el seu marit i guionista Arthur Miller, ella no estava bé, no dormia suficient, i prenia pastilles tant per dormir per a despertar-se, però malgrat que aquests problemes de salut Marylin era una professional i durant el treball sempre es va comportar com una professional. No obstant això, a mig rodatge de Vides Rebels seu físic va dir prou, i va acabar hospitalitzada a Los Angeles durant dues setmanes a causa d'una crisi nerviosa, interrompent així el rodatge i encarint encara més la pel·lícula a força de costos variables. De fet, Vides Rebels, és la pel·lícula més cara de la història de cinema en blanc i negre en costos fixos (quatre milions de dòlars), bàsicament per tenir un repartiment ple d'estrelles. Un cop fora de l'hospital, Marilyn semblava desperta i alegre, encara que penedida de tot i amb el sentit de responsabilitat, encara que la rutina de periodistes assetjant la va fer recaure novament en les drogues. No obstant això, amb més penes que glòries es va finalitzar el rodatge de la pel·lícula, i Marilyn va començar a rodar una altra pel·lícula, però la Fox la va acomiadar i posteriorment es va morir per una sobredosi.
Clark Gable va morir només 11 dies
després que finalitzés el rodatge. Primer va patir un infart tres
dies després de finalitzar-lo, i fins a l'onzè dia va arribar ha de
patir tres més fins a acabar morint, el novembre de 1960.
Hi ha rumors que diuen que la mort va venir produïda per sobreesforç
que va fer l'actor de 59 anys durant el
rodatge , precipitant la seva mort, especialment en el fet
que va perdre fins a vint quilos en el rodatge. Però també hi ha la
versió de la vídua de Gable, que deia que la veritable
culpable era Marilyn Monroe, que sotmetia a Gable a eternes
esperes sota el clima desèrtic de calor. Sigui el que sigui, i sense
ànim de justificar la impròpia actitud de l'actriu, la
veritat és que Gable va voler enganyar-se a si mateix
intentant ocultar la seva veritable edat de cinquanta-nou anys
fent estrictes dietes, que podrien haver originat els
infarts.
Les últimes paraules de Clark Gable
van ser d'il·lusió. Deia que si l'estudi no estava content amb el
cost de la pel·lícula, ell la compraria, ja que li va agradar molt
el primer muntatge d'aquesta. Deia que era el millor que havia
fet mai, i que ja només li importava veure néixer el seu fill a
el mes de febrer. L'endemà, quatre de novembre, ja va
patir l'infart.
Marilyn Monroe va ser la següent de la llista
negra. El 5 d'agost de 1962 l'actriu es va prendre una sobredosi de
barbitúrics, encara que la quantitat de teories sobre la seva mort
és molt extensa, i hi ha de molts tipus. Algunes de les
quals diuen que els Kennedy van tenir alguna cosa a veure, també
n'hi ha que culpen a la mateixa Monroe de la seva inestable
personalitat i fins i tot els que parlen de la intervenció
d'Edgar Hoover per les relacions de Marilyn amb diferents
comunistes. El que està clar és que va ser víctima del seu propi
mite.
En aquells temps, fins i tot abans de participar en
Vides Rebels, l'eterna "rossa-ximple" era ja una nina
trencada, addicta als somnífers ja no era capaç de mantenir la
postura al rodatge sense drogar-se, fins i tot a vegades es
mostrava sense dutxar-se ni arrelar-, tal com indica John Huston en
la seva biografia a llibre obert.
L'últim integrant de la llista negra
és Montgomeri Clift, una persona amb un impressionant
currículum però víctima de la seva pròpia condició. Segons
Marilyn "és l'única persona que conec que està en pitjor
forma que jo". Víctima de la seva condició sexual -era
homosexual-, una condició que va intentar amagar al llarg del temps,
convertint així la seva vida en un procés angoixant, a més de
consumir drogues i alcohol i ser habitual en els pitjors locals gais
de Nova York. Va morir el 23 de juny de 1966 després de realitzar
alguns papers secundaris sense massa interès. Per tant, sempre es
podrà considerar que en Vides Rebels, l'actor de Nebraska (USA), va
oferir el seu últim gran paper.
Fins i tot anys abans, el
1956, Clift va patir un greu accident en què va estar a
punt de perdre la vida, en estimbar el cotxe que conduïa
al costat de Michael Winding (marit d'Elizabeth Taylor)
contra un arbre. En l'accident, que s'ha produït just quan els dos
sortien de casa d'Elizabeth Taylor, la mateixa Taylor va sortir
corrent de casa en escoltar l'impacte, i així poder ajudar
el seu marit i a Clift. Precisament aquest, es va clavar dues
dents a la gola, i Taylor, amb molta sang freda li va arrencar
aconseguint així salvar-li la vida. No obstant això, Clift va
necessitar molta cirurgia estètica per poder reconstruir la seva
cara, però que no va impedir que quedés lleugerament desfigurat amb
una gran cicatriu, marcant possiblement la seva rendició i obrint la
porta a la decadència personal.
Aquest és l'acomiadament de
tres actors de molt diferent estil, que després del drama de
solitaris que és l'argument, sense saber-ho acabarien els actors
patint drames personals molt més profunds i tortuosos que acabarien
amb les seves -encara joves- vides. Per tant, és com si cada vegada
que l'espectador veu Vides rebels, estigués davant d'una espècie de
testament molt peculiar, com si gent tan diferent entre si
s'haguessin unit en aquesta pel·lícula fruit d'un "alguna
cosa" inconfessable, una cosa que els uneix, una cosa que
ens intenten explicar a Vides rebels.
Per exemple, com cada un dels tres
homes mostra les seves debilitats humanes i com sembla que superen
aquestes frustracions alimentant els seus egos quan sotmeten a un
animal. També Gable i Cliff busquen l'afecte que
necessiten i Marilyn dóna via lliure al seu instint de mare
protectora, en referència a Montgomery Clift, tot i no
adonar-se'n. Simplement el que veiem és un grapat de pobres homes /
dona inadaptats a l'entorn i sobretot perduts, perquè la seva
situació personal és més de deambular que de caminar amb pas ferm.
Només saben on van quan els guia el cavall, o cap a on han d'anar
quan Marilyn els canta les quaranta.
La pel·lícula parla de
gent inadaptada, gent que no troba el seu lloc, en decadència, d'una
gent que possiblement viu a la millor etapa de la seva vida, però
que al cap i a la fi són gent extreta dels seus llocs i que han
estat posades en un altre que no és el seu. Curiosament, això és
el que no li va passar a John Huston.
2 Comentaris
La decadencia de algunas vidas, pero también la de un país
ResponEliminaEfectivamente Mario. Un saludo!
Elimina