"Si només et preocupa la forma
en què dius alguna cosa, sense tenir res a dir, llavors ni
tan sols la forma en què ho diguis tindrà cap valor. A més, la
tècnica només està per donar suport a les intencions del director.
Si tan sols es recolza en la tècnica, la idea original no
apareixerà. La tècnica no engrandeix a un director, el limita. La
tècnica sola, sense res a la doni suport a, sempre destrueix la
idea bàsica, que hauria de prevaler".
"Sensei"
(mestre) cridaven a Akira Kurosawa tots aquells que
van treballar amb el director japonès. Un sobrenom que justificava
el seu caràcter, personalitat, una manera de ser i actuar davant els
altres, una actitud constructiva carregada de bondat en les seves
intencions, alguna cosa que possiblement podem veure reflectit
en dues de les seves pel·lícules més infravalorades:
Barba-rossa i sobretot Madadayo. Les dues són pel·lícules que
van ser capaços de capturar l'essència del caràcter de Kurosawa i
transmetre-ho als seus espectadors: la bondat genera bondat. I és
que les dues relaten històries que mostren l'alegria de viure i que,
sobretot, van aconseguir (sobretot Madadayo) que expressessin el
que Kurosawa sempre va creure: "Haurien de ser unes
històries que, després de ser vistes, deixin un sentiment
d'alegria". I així va ser, almenys per a
mi.
El Emperador y el lobo és una obra biogràfica i crítica
sobre la vida d'Akira Kurosawa, però també -encara que en un
segon pla- seva relació amb l'indiscutible Toshiro Mifune,
en el que podria considerar-se com "dues biografies en una".
Una obra necessària per recordar dues llegendes extintes de cinema,
completíssima, sincera, escrita amb el cor per Stuart Galbraith,
un autor de renom mundial expert en material fílmic i sobretot al
Japó, i que lògicament això li ha dotat de capacitat per escriure
fins a 5 llibres relacionats amb el cinema. Entre ells es
troba The japanese Filmography i Monsters are Attacking Tòquio!,
en què molt possiblement l'amic íntim
d'Akira Kurosawa, Ishiro Honda, tindrà un paper
fonamental. Per tant, algú que coneix la matèria, un expert que va
dedicar anys de la seva vida a la recerca d'informació a força
d'entrevistes a amics i familiars de Sensei, però també dels
de Mifune, encara que ell mateix reconeix en les primeres
pàgines d'aquest llibre que mai va arribar a entrevistar cap dels
dos. De totes maneres, Galbraith demostra al llarg de
més de 600 pàgines que no ha perdut el temps, que estima el cinema,
i sobretot Japó. Un veritable coco errant que escriu amb passió,
però que no per això es decideix a excloure opinions de
crítics internacionals, a canvi, pretén oferir-nos una obra
completa, real, proporcionant al lector un ventall d'opinions de
tota mena sobre la vida i obra de dues persones humanes, per sobre de
tot, com vostè o com jo.
La bondat genera bondat. Això és
el que he sentit en finalitzar El Emperador y el lobo, la
sensació que encara que costi de creure en aquest món de caníbals
ignorants que lluiten per viure millor a costa d'altres sense
importar trepitjar, hi ha gent amb bondat, bona, empàtica, potser
també amb caràcter i amb els seus defectes propis, humans al cap
i a la fi, però bones, i això és una cosa que m'ha deixat molt
tranquil al saber-ho. La sensació que potser al Japó les coses
funcionen diferent, possiblement perquè són gent molt més
disciplinada i que, sobretot, tant Kurosawa com Mifune mai
van perdre les maneres que proporciona l'educació i la civilització
de la societat arrelada al s. XX. És per això que penso que cal
reivindicar avui més que mai pel·lícules com Rapsòdia a l'agost
o Madadayo, pel·lícules que clarament reflecteixen una opinió
per part de Kurosawa sobre tots aquests valors perduts en
la societat d'avui a costa de modernitzacions proporcionades pels
desenvolupaments que ofereix el capitalisme salvatge, a força de
modes i pèrdua de valors culturals. És així, i és una cosa que
ens intenta explicar Galbraith en diferents etapes de la
vida de tots dos, la seva manera d'actuar davant els conflictes
socials, econòmics i culturals de la segona meitat de l'any passat
segle, com ara la situació que van viure tots aquells relacionats
amb el cinema després de la 2a GM, la por atòmiques, la
decadència de cinema oriental a costa de les
produccions Hollywodienses (amb les posteriors caigudes a
manera va dominar de productores cinematogràfiques japoneses), la
mala experiència americana de tant Kurosawa com Mifune,
les seves crisis personals, etc. Però també la vessant positiva,
com l'èxit internacional de Rashomon i les seves
conseqüències, o l'intent d'aixecar una indústria cinematogràfica
japonesa morta amb projectes com El club dels quatre cavallers, una
idea creada a quatre mans que va acabar en fracàs, però que el
seu èpic és present, i encara que tot acabés en un
intent de suïcidi per part de Kurosawa després
del fracàs de Dodes'ka'den, la veritat és que l'amor
i les ganes transmeses en aquest desig de lluitar per reviure el
cinema a força d'esforç no té nom, o si, èpica. I és aquesta
actitud de lluita i superació el que ha anat aconseguint
Stuart Galbraith plasmar en aquestes pàgines al llarg
d'aquesta extensa obra anomenada El Emperador y el lobo, fer
humans a dos titans amb un tour de force com és la vida en si, i
sobretot aconseguir que el lector neòfit no es desenganxi, que
descobreixi passió en una biografia, i sobretot fer-li pensar que
potser el cinema ens pot fer millor persona a tots. Potser, és això
el que volia dir Kurosawa amb el de "la bondat genera
bondat".
Un llibre amb múscul però fàcil de llegir, de
lectura obligada per a tot aquell interessat en orient i el cinema
japonès. Perquè estem davant d'una obra mestra, necessària, la
crònica de dues vides dedicada a cinema i tot el que va implicar
fer-ho, implicant també a les seves famílies lògicament, que
gràcies a elles de ben segur s'ha pogut escriure aquest llibre. Però
també la part fosca de la vida com la 2a GM que tant va marcar
a Mifune en el seu caràcter, passant pels diferents canvis
culturals al llarg de la segona meitat de l's. XX, les inquietuds de
tots dos, negocis, el maltractament americà a Kurosawa a
Tora! Tora! Tora !, l'aventura soviètica
de Kurosawa també... Una història sobre el
cinema japonès, la seva evolució fixada en dues persones, però que
en cap cas pretén excloure altres si és que poden aportar elements
d'interès, com dedicar-li unes pàgines -per exemple- a
l'esmentat Ishiro Honda o altres estrelles nipones
com Mizoguchi. Per què no? Insisteixo que estem davant d'una
obra que ens parla de cinema japonès, però centrat en el llegat que
van deixar les dues persones més importants d'ell, un director i
actor de caràcters molt diferents, si, però
que Galbraith aconsegueix fer-nos veure que potser no eren
tan diferents l'un a l'altre, i que es volien, uns amics per
sobre de tot malgrat el seu divorci professional en els
anys setanta. Potser, el seu llegat cinematogràfic serà etern,
però arribar a entendre'ls no, i per això El Emperador y el lobo demostra ser una obra imprescindible.
0 Comentaris